El nivell de desestructuració comunicativa al País Valencià arriba a tals extrems i és tan completa que en aquest camp es podria arribar a afirmar que és un “no territori”. No hi ha mitjans que cobreixin el conjunt del país, no hi ha empreses pròpies, no hi ha òrgans professionals i, per no haver-hi, ja no hi ha ni tan sols mitjans amb la llengua pròpia.
“El primer problema a l’hora d’estudiar l’estructura mediàtica valenciana és la manca de dades. Ningú es dedica a recopilar coses tan bàsiques com despesa en publicitat, audiència, canvis en els grups mediàtics, consums…” explica Mònica Parreño, investigadora i autora d’El camp periodístic valencià (Aldea global 2015), un llibre que analitza l’estructura comunicativa del territori. “Açò seria el mínim necessari que ens diria en quina situació estem i a partir d’ací podríem veure cap a on podem avançar, però és que no hi ha ni la base material per començar el debat”.
Per a aquest debat també faria falta l’interès, que fins ara ha brillat per la seva absència. Amb la crisi, el País Valencià ha perdut tota la seva estructura financera, el que va passar amb menys debat que el que ha tingut la venda del València CF al capital estranger. Però és que la seva estructura mediàtica va passar sota control de grups estatals ja fa molts anys sense que ningú semblés adonar-se’n i, ni de bon tros, preocupar-se’n.
“No hi ha un interès de la burgesia local per construir els seus propis mitjans i tenir un control del relat –certifica Parreño- és que crec que ni se n’adonen “. Una situació que va agreujar-se definitivament amb el tancament de RTVV, amb el que el País Valencià passava a ser l’únic territori amb llengua pròpia cooficial sense un mitjà públic audiovisual amb aquesta. I no només això. També perdia l’únic mitjà massiu amb voluntat de cobrir tot el país. “Ara és impossible saber què passa a Morella o a Oriola, és molt més fàcil tenir notícies de Madrid o Sevilla”, recorda la investigadora. Només algunes iniciatives a la xarxa, com La Veu del País Valencià mantenen aquest esperit, “però per si soles no poden omplir aquest buit”, remarca.
A aquesta invisibilització empresarial, territorial i lingüística cal afegir-hi encara una altra de professional. “Al País Valencià no hi ha un col·legi professional –recorda Parreño,- hi ha només la Unió de Periodistes, que és molt valuosa però que no té la força que caldria”.
El resultat és “una professió amb un 90% d’atur –xifra assolida després del tancament de RTVV- i amb uns alts nivells de precarietat i baixos salaris”, una situació que no és exclusiva valenciana, sinó que s’inscriu en la tendència dominant al sud d’Europa. “Han acomiadat l’experiència i han deixat les redaccions plenes de joves precaris, treballant a un ritme impossible i açò es nota en la qualitat final, incloses en detalls tan obvis com l’ortografia”.
Tampoc és una característica valenciana la desorientació amb la qual els mitjans tradicionals han rebut les noves tecnologies. “Han canviat les formes d’informar-se –explica Parreño,- si un director de diari abans començava el dia llegint sis o set diaris, ara ho fa entrant a Twitter. Però no s’ha estat capaç de canviar el paradigma. Es canvien els mobles de la redacció, però no els continguts”. Encara que ella defensa que al País Valencià la tendència encara és més acusada: “El servilisme dels diaris locals vers el poder els ha fet inútils com a font informativa. Si un valencià vol saber què passa ha d’anar a la xarxa i el nostre territori té un dels índexs de lectura de premsa més baixos de l’Estat”.
Però Mònica Parreño també troba un espai per a l’optimisme. Al llarg de les 18 entrevistes amb periodistes de diferents edats, gènere, comarques, mitjans i trajectòria, que suposen la columna vertebral de la investigació, explica que ha trobat “una gran capacitat crítica sobre la professió, un reconeixement de les pròpies mancances i errades i ganes de solucions”. I ho corrobora amb una dada: “A pesar de les pèssimes expectatives laborals i la pèrdua de prestigi, les facultats de comunicació estan plenes, amb altes notes de tall a causa de la gran demanda”.
