Sergi Tarín / València.
Rita Barberá, alcaldessa de València, s’aturà de colp, mirà molt fixament i exclamà: “¡Quina ràbia em té este xic, quina ràbia em deu tindre!”. I “este xic” és qui signa l’article, que anà a la Setmana Santa Marinera, al Cabanyal, per copsar l’ambient que genera la presència de la primera edil. Tothom sap dels 17 anys d’amenaça urbanística per prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la mar tot demolint 1.651 vivendes d’alt valor històric. I tothom coneix la paralització judicial guanyada per Salvem el Cabanyal, que defensa la rehabilitació integral de l’antic poble de pescadors. Per últim, tothom percep i deplora la degradació que s’ha instal·lat als carrers afectats amb el beneplàcit de l’Ajuntament. “O prolongació o degradació”, han arribat a afirmar literalment alguns regidors.
I tot això ha generat una considerable divisió veïnal. L’abandó institucional, la pobresa, l’estigmatització. Tot són elements que han partit el barri i han enfrontat famílies. Barberá és conscient de la feina feta i per això mai no xafa el Cabanyal. I quan ho fa, calcula cada detall per evitar desdenys i protestes. I el 30 de març, dilluns sant, l’alcaldessa va fer una d’eixes visites d’obligat compliment. A les 20.30 arribà a peu a l’església dels Àngels després d’aparcar el cotxe oficial a 50 metres, al carrer Vicent Ballester. Caminà per una vorera de Pintor Ferrandis saludant en cada comerç i a cada vianant. La seguia una comitiva diversa i ben vestida de regidors, assessors, twittejadors, fotògrafs, càmeres, policies de paisà… Una trentena de confrares amb percussió de tacons i palmades a l’esquena.
“Hola xics”, saludà Barberá els pocs periodistes i arrufà el nas quan detectà el redactor molest. Ja no pogué llevar-li l’ull. Encerclada pel cordó sanitari de col·laboradors, Barberà féu un primer reconeixement del medi enmig d’una atmosfera de catolicisme festiu. I ho féu amb una lenta minuciositat. Un a un. “És la nostra Rita, ací tens tres vots”, l’abraçà un dona mentre un grup de xiscladores clàvaries l’envoltava organitzant un torn per al selfie. Uns altres se la topaven de sobte, efusiva, enmig la gentada, i la saludaven amb sorpresa o resignació. I més enllà, una filera de circumspectes jubilats encaixaven la mà municipal amb educada desgana.
Barberá i el Crist
Prop de vint minuts durà la desfilada circular. I amb un impulsiu toc de clarinets, s’anuncià la imminent processó. Barberá es col·locà enfront de la portalada del Àngels. Tota de negre i amb una capa molt llarga, estètica Cono Sud anys setanta, feia gestos de patir una suada considerable. I es ventava el cos amb la mateixa capa en un lleu moviment de rotació com Franco Battiatto a Voglio vederti danzare. En eixe moment es creuà de nou amb l’ull molest i esbufegà. Es girà llavors cap a Vicente Aleixandre, regidor de pedanies, li murmurà a l’orella i este assentí abans de creuar la processó i situar-se al costat del periodista. Primer fou una rigidesa molt pròxima, després una espenta i, finalment, una colzada en les costelles que desestabilitzà la gravació. Un comportament de central tosc que no haguera generat dubtes: penal!. I complida la missió, el dorsal de pedanies s’escapolí entre Veròniques i roses místiques. L’alcaldessa, la regidora de Medi Ambient, Maria Àngels Ramon-Llin, i el d’Urbanisme, Alfonso Novo, el reberen rient a mandíbula batent.
A continuació vingué el Crist de Sant Bult i, després, el Crist amb la Creu. Allà dalt voltejaven les campanes i l’orquestra de Sant Lluís Bertran posà fi a la desfilada. Barberà arrancà seguida de la profilàctica comparsa. I a mitjan Pintor Ferrandis s’aturà tan en sec com per descavalcar del cavall invisible de Sant Pau. “¡Quina ràbia em té este xic!”. I no parà de mastegar la frase amb boca molt oberta fins clavar-se dins del cotxe oficial, que arrapà l’asfalt en direcció al Canyamelar.
De fet, només mig minut tardà l’alcaldessa en creuar El Cabanyal, entre Pintor Ferrandis i Mediterrània. 30 segons de vidres enfosquits, amb un paisatge esgarrat per la velocitat, de solars sense tancar, parets pintades amb colors de guerra i cases tapiades. Eixa és la presència que deixà Barberá al Cabanyal, orfe d’agenda oficial i inversions des de fa anys. A l’altra vora l’esperava la processó del Crist dels Afligits, entre Barraca i Teatre de la Marina. Allí, sota pal·li, el crucifixat s’aturà, deferent, junt a l’alcaldessa, qui li besà el peus enmig d’un flairós núvol d’encens. Tot acabà amb una processó de túniques grogues i morades i clavàries amb ciris. Enmig l’àmplia foscúria, Barberà, arbust en flama, era l’únic rostre il·luminat pel focus de la càmera municipal. Era inevitable que la gent la mirés en passar. I més inevitable encara que ella saludés a tots i cadascun fent ús d’una elevada competència cervical. Però ja se sap que les escumes dels banys de masses són un bon antídot per a les contorsions del cos i de l’esperit. I també per guarir el pecat de la ràbia. Sobretot si és aliena.
