Dins les Festes Majors i Patronals de Cullera (11-19 d’abril) es celebrarà la 68a edició del Certamen Nacional de Bandes de Música ‘Ciutat de Cullera’, sent aquest esdeveniment un dels pocs atractius culturals que es mantenen dins unes festes marcades darrerament per decisions polítiques polèmiques i un tarannà conservador on, més enllà de la festivitat pietosa i els actes al voltant del patró local, les desfilades de bandes, el mateix certamen i la mítica carrera de cambrers són de les poques coses que mantenen certa idiosincràsia. Tot i que darrerament, les Festes Majors i Patronals de Cullera s’han especialitzat en posar a la venda entrades per qualsevol cosa i caldria preguntar-se si és a canvi de qualitat o és per amagar el dèficit consistorial i les pràctiques megalòmanes de les darreres legislatures populars.
El certamen, amb les seues característiques pel que fa a la convocatòria, adreçat a bandes procedents de tot l’estat, és el més antic de tots els que es celebren i, com és habitual, comptarà amb dues especialitats. Per una banda, durant el matí de diumenge (a les 11.00h) tindrà lloc la desfilada de bandes on seguint l’ordre d’actuació desfilaran des de la Casa de l’Ensenyança fins als Jardins del Mercat. A l’Auditori Municipal, situat als Jardins del Mercat, tindrà lloc l’audició matutina (prevista a les 11.30) on les dues bandes valencianes participants en aquesta 68a edició La Unió Musical Contestana i la Unió Musical Santa Cecília d’Onda oferiran el seu programa d’audició (obra obligada i lliure). A la vesprada (a les 17.00h) tindrà lloc la desfilada de la darrera banda participant, la Banda Municipal de Música de Pinto i les dues bandes de Cullera, les quals actuaran fora de concurs. Així, desfilaran la Societat Ateneu Musical de Cullera i tancarà la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera. Després de la desfilada tindrà lloc l’audició de la banda madrilenya (prevista a les 17.30h) a l’Auditori Municipal.
Finalitzada l’audició, i eixint de l’auditori, als Jardins del Mercat de Cullera actuaran les dues bandes locals, fora de concurs i sent hora per al jurat, format en aquesta edició pel president (i assessor en afers musicals de l’Ajuntament de Cullera) Pablo Sánchez Torrella, per Fernando Bonete (director de la Banda Municipal de València) i Juan-Gonzalo Gómez Deval (compositor valencià), de meditar els premis que s’atorgaran en finalitzar sengles actuacions.
L’obra obligada d’aquesta 68a edició ha estat la suite per a banda ‘Cançons de mare’ (1988) del traspassat i prolífic compositor cullerenc Rafael Talens Pelló.
El llenguatge musical emprat aleshores per Talens segueix les tendències de l’època, que viu una revifalla folkloritzant en la música (i en la literatura, arran de la restauració democràtica i la consciència pròpia que es pogué desprendre), on els materials mampresos del folklore fan de base melòdica i les harmonies que l’embolcallen segueixen la modalitat, tot i que les combinacions tonalitat/modalitat poden arribar a ser persuasives sonorament, i atractives auditivament, no deixen de ser un recurs arcaic que es remunta a les darreries del XIX i principis del XX, i que més tard serien explotades, carregades de dissonància i amb conceptes molt més avantguardistes com fou la tonalitat ampliada o les polaritats o centres tonals, en els neoclàssics. Talens ací fa ús del seu neoromanticisme melòdic, amb harmonies modals i tonals, on la melodia en préstec es reconeix a la perfecció, però, explota el seu millor recurs: la instrumentació clara, senzilla i equilibrada.
Talens fou un bon coneixedor de les possibilitats tímbriques de la banda, més enllà de la concepció fins aleshores de banda com a conjunt de carrer. Sens dubte l’embolcalla de sofisticació. Cert punt qualitatiu, una grandiositat aleshores (en els huitanta), però, que les avantguardes d’altres músiques —orquestrals— li atorgaven, en la comparança, la seua dosi de conservadorisme estètic. Aquesta evolució, i si es vol un saber evolucionar, s’albira en la seua darrera obra simfònica ‘El Patriarca’ (2007) on el seu llenguatge per encadenar melodies del patriarca de la música valenciana (Salvador Giner) “s’avantguarditzen”, fent un giny a les dissonàncies i les tècniques compositives més complexes, sense trair la seua pròpia essència com a compositor, les seues melodies cantables, dolces, encisadores “de les que queden”, però, tanmateix, la gran aportació de Talens a la composició, i més a la composició per a banda simfònica —tant en poemes, suites, com en pasdobles de concert—, ja havia estat feta en les dècades dels huitanta i noranta. La banda, i la seua revalorització de possibilitats tímbriques, la dignificació d’una banda de variétés a banda simfònica. Al XXI, el seu llenguatge neoromàntic efectista, malgrat ‘El Patriarca’, és una rèmora del passat, o una tasca a la qual, per edat, ja no li tocava fer a ell.
D’altra banda, si allò que es pretén és recordar-lo, dignificar-lo…, ¿per què no s’opta per enregistrar el seu catàleg complet i fomentar unes jornades d’estudi al voltant de la seua feina, en comptes d’emprar el taulell que suposa el Certamen de Cullera, no s’empra aquest per donar a conèixer compositors joves i actuals que, com Talens en el seu dia, necessiten de la projecció que dóna la fita? Cullera té més compositors, a més de Talens, i la seua música està ancorada en estètiques que freguen quasi els dos-cents anys, per què no s’aposta per educar l’oïda en la contemporaneïtat, aleshores, ¿per què no se li dóna l’oportunitat a altres compositors cullerencs…? Conflicte d’interessos, que quasi la meitat del consistori té un pasdoble al seu nom de mà del ‘Mestre’?
Així, el compositor, titulà els moviments de ‘Cançons de mare’, dedicada a sa mare, de la següent manera:
1. Cançó: basada en la cançó de bressol ‘Mareta, mareta,…’ la peculiaritat de la qual rau en la personalitat del text: una nena que canta a la mare. Pel que fa a la música Talens deixa clar des del principi la seua proposta, que marcarà tota l’obra: introducció de la melodia (quasi fidedigna) amb el solo trompa i tot seguit un acord de segona (dissonant) que actua com a appoggiatura, el qual ràpidament resol en la consonància, és a dir les seues dissonàncies són preparades, no pretén evangelitzar en l’estranyesa auditiva, sinó atorgar certa tensió resolta consonantment i ràpidament, evitant així qualsevol sorpresa mitjançant la dissonància. Contrapunts preciosistes, consonants, nítids que ressalten la melodia, la cançó. Ritmes clars, asseguts… fàcil de comprendre i d’agradar. Música “que quede” va declarar en un reportatge el ‘Mestre’.
2. Mare, “Visanteta” es casa: la melodia de la cançó popular es reconeix perfectament, fins i tot el ritme es manté tot i l’augment del tempo (amb canvi de ritme), ara la melodia, fent gala del recurs innat de Talens en les instrumentacions, la fa passar per diverses seccions. El solo de bombardí reprodueix la melodia popular amb una harmonització fregant la modalitat. Les dissonàncies continuen sent preparades, previsibles, quasi costumistes, talensianes. Els semiglissandos dels trombons, mentre sona la melodia popular, són un clar exemple de la seua trajectòria en la música lleugera com a arranjador i intèrpret, fent referència a la música de cabaret. Probablement això i el solo de bombardí, és allò que el compositor destina a la sorpresa de l’oïdor, per impactar-lo (uns semiglissandos de trombó, i prou).
3. Baix del pont de Cullera: la introducció marcial (Talens fou també músic militar) ens condueix a la melodia de la cançó tradicional amb corals (preàmbul de les actuals corals de trompeteries) de tota la banda, quasi a l’uníson, eliminant quasi qualsevol nota de contrapunt o acompanyament, recurs aquest que emprarà per fer passar la melodia per diverses seccions de la banda. Per fer enllaços entre seccions empra recursos tècnics derivats del seu gènere quasi per excel·lència: el pasdoble, remolins d’escales, consonants, pujant o baixant, mentre els corals de metalls reprodueixen la melodia tal qual. Un canvi a la modalitat sobtat, marca el final.
En definitiva, una suite preciosista, folkloritzant, senzilla, molt per baix del nivell tècnic tant compositiu com interpretatiu de les obres de lliure elecció de les bandes participants (i això, a cap assessor en afers musicals sembla li ha cridat l’atenció!?). Bandes, segons les bases d’entre 80 i 90 places, no bandes de tercera ni segona secció al CIBM de València, posar-los com a obra obligada una suite de quasi trenta anys, amb una estètica sobrepassada i obsoleta, d’una dificultat —tot i que cal interpretar-ho bé— obsoleta respecte a les obres lliures, desaprofitar la fita per no promocionar compositors actuals o fer pedagogia de l’audició i la contemporaneïtat…, respon al tarannà conservador del consistori i dels responsables que voletegen al voltant del poder, de decisió i de les capelletes musicals.
El programa del certamen
Matutí (a les 11:00h, des de la Casa de l’Ensenyança)
Desfilarà amb el pasdoble ‘Guitarra española’ d’Enrique Igual Blasco, el qual tot i semblar un pasdoble de concert, amb girs hispano-àrabs (per allò d’espanyola), el pont abans del trio pren el ritme (bombo/plats) de desfilada. El trio torna a les cadències rítmiques del concert.
Com a obra lliure interpretaran ‘Give us this Day’ (2005) de David Maslanka. És una breu simfonia, en dos moviments. El títol fa referència a un himne religiós i això, les textures corals, sovint en tempos lents, caracteritzaran l’obra i la seua dificultat, realment es troba ací, en equilibrar les veus, i sobretot, afinar la massa sonora —eixos contrapunts—. El segon moviment més enèrgic i lleugerament més virtuosístic contrasta amb els corals lents anteriors, allò més dificultós es mostra en les seccions canòniques, però que prompte s’unifica a l’uníson, per seguir amb la melodia acompanyada en format de coral (amb molt de pes sobre les fustes) Rebutja el virtuosisme, tècnic (tan aclamat) i la vistositat dels malabarismes instrumentals i això col·loca en desavantatge les opcions de la Contestana, tot i que l’obra té dificultat, però, manca de l’impacte sonor que tant ha popularitzat el CIBM de València. Això sí, té final apoteòsic, en triple fort.
Desfilarà amb el pasdoble ‘Fira d’Onda’ de Rafael Talens Pelló, amb els remolins de les fustes típics talesians, i girs, cadències, típiques i estàndards del seu estil que els fa identificables, quasi per la similitud de passatges idèntics, tot i que no és un pasdoble que destaque per cap novetat sinó per consolidar el seu estil. Tot i ser un pasdoble de concert, l’empraran per desfilar.
Com a obra lliure interpretaran ‘Music of the Spheres’ (2004) de Philip Sparke. En quatre moviments, el títol fa referència i aporta certa programàtica, a la teoria pitagòrica sobre la música de les esferes, impossible de percebre-la mitjançant l’oïda humana. Els moviments es titulen: 1) t=0-Big Bang, 2) The Lonely Planet, 3) Asteroids and Shooting stars i 4) The unknown. Corals de metalls explosius i línies melòdiques romàntiques expliquen un univers estel·lar, que vol ser, programàtic, encara que qualsevol història pot cabre amb la descripció musical perquè el solo de saxo soprano engalipador i les harmonies quasi impressionistes, coloristes, poden servir per descriure qualsevol cosa. Els moviment ràpids, de textura cinematogràfica, aporten gran dosi de virtuosisme, controlat amb escales ascendents, remolins de notes en les fustes…, en general una obra en la línia efectista de la darrera dècada pel que fa a la música per a banda. La programàtica és molt dolenta, perquè pot descriure la música de les esferes o la batalla dels Huns. El neoromanticisme és un tant arcaic, amb un rebuig de la dissonància i on els ritmes sincopats ja estan de sobra coneguts; fer-li voltes a la descripció del cosmos després de Holst i la seua suite The Planets Op. 32 és caure en la trivialitat i banalització, però, serà del gust del públic pels moments apoteòsics, i li dóna moltes opcions de triomfar a la Unió Musical Santa Cecília d’Onda. Al remat, els certàmens busquen —i es guanyen— amb això: potencia sonora, efectes efervescents i finals espatarrants.
Vespertí (a les 17.00h, des de la Casa de l’Ensenyança)
Banda Municipal de Música de Pinto: creada en les darreries del XX ha participat en diversos certàmens obtenint premis i bons resultats. Actualment està dirigida per José Antonio Blasco Lambies qui és natural de Bunyol.
Desfilaran amb el pasdoble ‘La voz de Buñol’ de Manuel Carrascosa el qual té un marcat caràcter marcial, entre la marxa i l’himne. El trio és com a mínim diferent, ja que la melodia la fan els saxos i en la repetició el contracant el fan els clarinets, encara que allò habitual es l’ordre o intervenció inversa. De tots els pasdobles triats pels participants, és el més idoni per fer una desfilada.
Com a obra lliure interpretaran ‘Magallón, instrumento de civilizaciones’ de Gregory Fritze. Obra programàtica que vol descriure l’evolució històrica del poble —homònim— saragossà, per tal de atorgar-li un fil conductor al discurs descriptiu (i històric) Fritze empra la jota de ‘La Olivera’ (també coneguda com a Pulida Magallonera) de Ramón Salvador. Certament els diferents moviments intenten reproduir aquelles textures sonores que, no sense el recurs de la cinematografia, s’associen a certes civilitzacions, per exemple les fanfàrries de trompetes i metalls són una clara referència al passat històric de la vila saragossana. Durant el primer moviment s’escolta la referència a la jota susdita i certs passatges (solo d’oboè i clarinet) són d’una semblança a passatges de les Danses Simfòniques del West Side Story (Bernstein) quasi idèntics (probablement casualitat —o no—, ja que descriptivament no té cap connexió, tret de la nacionalitat dels compositors), i en qualsevol cas sona una música quasi incidental, associada a una imatge. En el segon moviment, enèrgic i virtuós, sona altra cita: la Marsellesa, fent referència a l’ocupació francesa del poble. Al tercer moviment lent torna a sonar la cita de la jota (La Olivera). Per últim el darrer moviment, torna a l’energia rítmica, de ritme sincopat anunciant el final apoteòsic requerit. En general, Fritze utilitza un llenguatge consonant, espectacularment cinematogràfic (és a dir que necessita d’una imatge o acció principal a la qual la música dóna rellevància), amb un rebuig sistemàtic de la dissonància, on la música està al servei d’una suposada descripció, la qual només se sosté per la cita de la jota, la marsellesa i la fanfàrria romana. Amb una programàtica, una vegada més, molt dolenta. El darrer acord, mantingut mentre colpegen el bombo, és idèntic a l’acord amb què comencen les Danses Simfòniques del West Side Story de Bernstein (casualitats?). Una obra amb moments d’efecte virtuós, molt superficial, però que col·locarà la Banda Municipal de Música de Pinto amb opcions.
Fora de concurs
Societat Ateneu Musical: després d’un any 2014 ple d’èxits, en què van guanyar el CIBM de València i el Certamen d’Altea i una hegemonia exultant i completament merescuda, es presenta l’Ateneu Musical de Cullera dirigida per Vicent Soler
Desfilaran amb el pasdoble ‘Ecos Valencianos’ de José Susi del qual només s’ha pogut escoltar alguns fragments (està per estrenar). Segons indica l’autor està “inspirado en las Fiestas Mayores de Cullera” i està “dedicado a las bandas…”, també indica que conté “motivos del Himno de la Comunidad Valenciana y del PD El Fallero del Maestro J. Serrano”, però atenent a la partitura, tot fa indicar que és un pasdoble de compromís i de tràmit, fregant el kitsch més absolut on les dues melodies (del Fallero i de l’Himne) estan introduïdes després del trio amb un lleuger canvi de ritme, però fàcilment recognoscibles.
Interpretaran el poema simfònic ‘Dragon Elliott, poema sinfónico a un dibujo’ de Juan-Gonzalo Gómez Deval. Encàrrec de la Unió Musical de Godelleta el 2011 el poema simfònic, i per tant descriptiu, està inspirat en la percepció que li ofereix el dibuix animat (homònim) aparegut en els anys huitanta, dibuix de Disney del drac verd i ales roses, el qual inspira a Gómez Deval per inocular a la música sensacions, emocions… segons les explicacions de la partitura “els misteris de les ombres i els prejudicis entre el bé i el mal, per tal de trobar un punt d‘inflexió”. El poema conjumina tots els factors o elements que darrerament s’han popularitzat en les obres d’encàrrec per al CIBM de València: virtuosisme, seccions de metalls, instrumentacions brillants, exòtiques, rocambolesques i atrevides que de vegades aconsegueixen satisfer l’audició i altres són un frau absolut…, en general, el poema completament tonal i un gust per la melodia, malgrat la introducció amb certa dissonància, combina seccions jazzístiques, imitant una bing band, altres fent ús dels colors amb un neoimpressionisme acusat d’inconnexió discursiva, on també intercala diversos solos interessants i fragments que sonen exactament igual a altres obres (trompes/llop de ‘Pere i el Llop’ de Prokófiev) o cançons originals de la pel·lícula (1977), en definitiva un neoromanticisme, amb dosi de color amb arpes i pianos (impressionisme) i efectes exòtics i cridaners (imitació dels xiscles i piulades d’ocells) amb una instrumentació ben treballada (amb instruments poc usuals que no aporten res: contrafagot). No obstant açò, la programàtica, com que fa referència a sensacions o percepcions del compositor, està aconseguida, en tant que no segueix una història preescrita, però, les seccions tan diferenciades estèticament, cauen una mica forçades o, com deia, inconnexes. Ara bé, als amants del gènere no els deixarà indiferents: melodies romàntiques, timbres potents (corals de metalls), algunes percussions exòtiques, arpa colorista i fustes amb remolins i refilets, un oboè d’amor en primer pla (amb contrapunt del violoncel), trompes amb pavelló a l’aire (quant de temps ha passat des que Mahler ho fes servir?) i final beethovenià: repetint la tònica una i altra vegada, redoble i apoteosi. Aplaudiments garantits.
Societat Musical Instructiva Santa Cecília: enguany intentaran erigir-se guanyadors del CIBM de València i com és habitual el concert del Certamen de Cullera servirà per començar a posar a prova les obres del Certamen de València, a més enguany amb el nou director tot seran noves experiències per a alguns i treballar sinergies i detalls interpretatius per a altres. Actualment està dirigida per Carlos Garcés.
Desfilaran amb el pasdoble ‘La Lira de Pozuelo’ de Luís Serrano Alarcón, pasdoble de concert el qual interpretaran per a desfilar. És un pasdoble estàndard, sense cap novetat o aspecte que puga cridar l’atenció, equilibrat i tradicional. Tal vegada la contraindicació, —habitual en moltes bandes— és interpretar pasdobles de concert per a fer desfilades.
Interpretaran ‘El jardín de las Hespérides’ (estrena mundial) de José Súñer Oriola, obra que també farà d’obra lliure per al CIBM de València 2015, i com és habitual en aquest procediments no existeix cap font documental ni sonora per poder escoltar-la i comentar-la, així que haurem d’esperar a la fita amb el Certamen de Cullera per poder assabentar-nos del que amaga la música de Suñer.
