Paraules i frases tan literàries, quasi fregant la litúrgia mística de l’advocació a Sant Pedagog, com “permeabilitat i retorn…”, “Tots els estudiants posseeixen talent…”, “ocupabilitat”, “aprendre i fer” i “fer aprenent”, “aprendre a aprendre”…, “habilitats cognitives i competències transversals”, “element actiu en el procés…”, “avaluació contínua, formativa i integradora” i això ens condueix a pensar per què una sumativa o no sumativa, i en els agents implicats i en el tipus i maneres de fer-la: avaluació, autoavaluació i coavaluació, i en els instruments (d’avaluació) i continguts i objectius (abans fins i tot generals i específics). Tanmateix la més filopedagògica de totes és el “…caràcter fonamentalment propedèutic…” de les lleis educatives.
Si fem una ullada als decrets d’aplicació de les lleis educatives al País Valencià en trobem les mateixes, som poc originals o ben bé donem per bo allò que les ments lúcides dels Sants Pedagogs del govern central han escrit, elaborat i refermat amb les pedagogies, psicopedagogies, filosofies i un llarg cànon de ciències humanes i socials, a més a més darrerament mercantils i econòmiques, no obstant, com que l’assaig pedagògic “Diari d’una No proposta” del doctor Adolf Murillo està escrit i viscut dins d’una classe de música, en portarem alguna nova fórmula miraculosa com “interdisciplinarietat de la música…”, el que ens duu a pensar també en fórmules com multidisciplinarietat i treball interdepartamental. Després tindríem el cúmul de competències bàsiques —interconnectades— a les quals la música sembla afecta, ajuda, potencia…, principis metodològics portats de les metodologies més avantguardistes i innovadores i, finalment, un bon grapat de nivells de concreció, del currículum. Un credo paralitúrgic per tal d’exercir unes classes encara molt tradicionals que expliquen, ensenyen i dirigeixen l’alumnat.
Però, heus ací la gran complicació, com concretar totes aquestes fórmules, que omplin hores de rellotge amb una burocràcia —paperassa— que per moments sembla més bé ofegar la pràctica docent en redactar programacions, unitats, atencions diversificades, plans i projectes anquilosats, que al final acaben per estrangular la pròpia vocació educativa i la recerca en la innovació i millora del sistema educatiu?
Adolf Murillo. Classe de música a l’IES Arabsita Ribera de Carcaixent
La preocupació del professorat hauria d’estar com fer rutllar una classe i com concretar totes les idees que ens venen donades —per Reial Decret— amb la idea de classe que un professor capacitat, vocacional i preocupat per la formació integral dels individus que té al davant, un jovent, la majoria del qual per qüestions psicoevolutives té amplament uns altres interessos a banda de saber en quin Any del Senyor tingué lloc la primera obra dodecafònica o quines eren les musses de Schubert. Certament ensenyar o educar no és com aglutinar el farcit d’un gall d’indi dins la ment del jovent.
Una manera de concretar i alhora avaluar si s’estan fent les coses bé i si aquesta concreció està sent assolida per l’alumnat és el diari. La feina quotidiana de prendre nota escrita de les feines realitzades, la seua acceptació o no, dels avanços, del èxits i dels fracassos,… “Diari d’una NO proposta” és en essència un diari de classe on el professor Adolf Murillo amb “exercici de reflexió introspectiva i declarativa” entre el seu alumnat i ell, ens mostra les feines, la seua metodologia, la seua avaluació, la seua concreció del currículum descrita des de l’experiència vivencial de l’aula. Una aula molt concreta, heterogènia i diversa —com totes—, i sobretot, pel seu nivell de naturalització en les explicacions i l’escriptura molt humanitzada, cosa que li atorga realisme i credibilitat. Una aula: la de música.
Murillo (No) proposa: acompanyar, suggerir i mostrar, simplificant ara i ací la seua metodologia des de l’ensenyament artístic, però que ben bé caldria fer extensible a totes les matèries curriculars, on diu al respecte “sembla que els de «música» o en general els que ens dediquem a l’ensenyament artístic tenim llicència per experimentar, adaptar el currículum, i ser creatius. Com si la resta d’àrees tingueren un sentit extra de la responsabilitat justificada i emparada pel compliment estricte del programa per sobre de totes les coses i com a solució perfecta”.
