Amb grandíssim interès anava al concert d’anit a Sueca al CM Bernat i Baldoví. No tots els dies, ni en tots els concerts, es programen cinc obres i les cinc són estrenes, en aquest cas o bé estatals o absolutes. En qualsevol cas, de no ser que acudisques a la gran sala del youtube on poder escoltar ara per ara alguna de les obres, ja estrenades de manera absoluta, viure el fet musical a uns metres de l’escenari i poder escoltar la respiració dels instrumentistes així com conviure amb el so d’aquestes obres que anit es mostraven en premiere era, fins aleshores, un acte impossible i insubstituïble. I, parlant de música contemporània, un fet encara avui, complicat. Ja sabem, música contemporània i els gustos del mainstream.
No és gens fàcil trobar espais on, amb normalitat, se’t presente un programa amb cinc obres completament contemporànies. Així, una rere l’altra. Sovint, el programador, o qui actua al seu efecte, intercala, adapta, pensa en l’oient. Anit no. Crec, tothom hauria de saber a què anava al Bernat i Baldoví. A conèixer la criatura. Al naixement, ací. Molts anaven amb els seus instruments a les espatlles, altres anàvem empolistrats per a l’ocasió i l’entrada fou bona. Vull dir que interès, hi ha. Gairebé deu minuts després, acabant Claude Delangle “Solo” de Bruno Mantovani, qui estigué al nivell del que és, un solista de talla internacional a qui avui aplaudeixen a París, demà a Nova York, o anit a Sueca, rere meu eixien uns quants espaordits, i uns altres més per l’altre extrem. Fins ací res anormal. No els anava el rotllo i punt. Ara, no calia marxar vomitant blasfèmies, ni que fóra amb mitja efa i pregant per Sant Lirisme. Crec, tenen suficients espais i moments per escoltar “El carro del sol” o “Soldado de Nápoles”. Alguns li diuen educació. Terme ample i d’amplitud, però.
Començà a les 20:00, i passats uns minuts (cortesos els responsables), quan eixí Ricard Capellino, organitzador del festival SuecaSax_2015, membre del trio Feedback i també concertista de saxòfon internacional, i a més a més “de casa” com digué ell: “Tot són agraïments” digué i reiterà en la breu presentació del concert, i àvid ja declarà “els demane paciència, és música contemporània”, però, convidà els oients a “gaudir d’unes experiències tímbriques”, com així va estar, excel·lentment. No degueren entendre alguns el valencià de Capellino (en fi).
Després arribà la “Dispersione de trajectories” (2014-2015. Estrena estatal) del xilè i resident a París on desenvolupa la seua tasca a l’IRCAM, José Miguel Fernández. L’obra dedicada també a Delangle, està composta per a saxo baríton i electrònica en viu mitjançant el llenguatge Antescofo (sistema elaborat a l’IRCAM mitjançant el qual és l’ordinador qui “llegeix” l’intèrpret i l’acompanya, creant sons, textures, “polifonies”, i no a l’inrevés, l’intèrpret qui improvisa o interpreta a partir d’una textura o sonoritat electrònica; el funcionament està basat al voltant de l’Score Follower) el material amb què es basa l’obra són els multifònics del saxo baríton, a qualsevol tessitura, aguts o greus, funcionant com a notes pedals que s’expandeixen, creant unes textures de superposició d’harmònics. Hi ha una alternança entre seccions de sonoritats prou consonants i altres d’alta càrrega dissonant. Tot i que l’evolució de l’obra per moments és estàtica, reiterativa, a poc a poc va guanyant consistència, on arriba a un clímax certament interessant, creant entre la màquina i Delangle una mena de discurs polifònic, ben bé d’ecos semblant, salvant les distàncies, als efectes de policolariat. Tot i que l’experiència, bàsicament pel sistema d’electrònica en viu, és interessant, l’estètica és semblant a les peces d’improvisació lliure amb electrònica però, aquesta “Disperisone” controla l’intèrpret i el discurs per moments sembla limitat, exerceix un control quan la tensió creada demana una mica de llibertat creativa, de divagació i recreació. Delangle, a l’igual d’en “Solo” amb el soprano, ara amb el baríton, fa gala del seu so polit, càlid, vellutat, sensible fins i tot en els moments de multifònics més espatarrants i dissonants manté eixe so exquisit i sensacional.
Canvia el terç amb “Perturbance” (2014. Estrena estatal) del compositor italià Alessandro Perini, on el contrabaix “manipulat” o preparat amb l’electrònica, se’ns presentava ben bé com un cadàver, un objecte aparentment inert, al qual se li practicarà una autòpsia de freqüències d’ona, és a dir, que qui s’apropà a ell, la contrabaixista Elena Garcia, faria per esbrinar què podia sonar d’aquell objecte postrat. I el resultat va ser una interpretació quasi performativa d’altíssim nivell, plàstic i visual, però exuberantment sonora. El contrabaix sonava, mitjançant un programa de generació de so tàctil, el qual responia a la incitació de les mans, els dits, els colps de puny, l’arc. El cos inert del contrabaix treballa com una caixa de ressonància, el qual acreix el seu so/soroll depenent del tipus d’acció que se li aplique. L’obra va estar creada als cursos de Darmstadt on s’estrenà l’any passat. La interpretació performativa d’Elena Garcia estigué sensacional, acurada i persuasiva. El subtítol: “Ghost studies no. 2”, és prou exemplificatiu, i Garcia ho resolgué perfectament.
Tancà el concert la darrera estrena, “Hocus Focus” (2012), novament d’Alessandro Perini qui defineix l’obra com “bàsicament, una altra lluita entre l’home i la màquina”, certament hi ha una convergència de significances, a partir de codis binaris, projectats a l’escenari i codi HEX, els quals per a les màquines tenen un significat (per exemple el codi binari per als CDs o el HEX per a les pàgines webs) es tradueixen en ritmes per als homes, els instruments. Aquest ritme que se simultanieja amb els diferents codis projectats (Binaris i HEX), interpretat pels tres instruments pren un camí obstinat que marcarà tota l’obra, en certa manera aquest ritme obstinat té un efecte xacona que condueix la peça. L’obra té connexions internes estructurals, és a dir seccions que es repeteixen que ajuda a la comprensió del conjunt. En resum una peça enèrgica, dissonant, que procedeix de la complexitat, però que ensuma virtuosisme aparentment senzill i que s’oferí amb un nivell que frega la perfecció. Novament el trio es mostrà resolutiu, molt ben treballat.
Moment per preguntar-se què està passant a Sueca. O, Sueca ja és més que un epicentre de lletraferits i pensadors contemporanis. En pocs dies, per a més inri, la Mostra Sonora. Tampoc sonarà “La canción del olvido” (per si les mosques).
