Concert d’Amores Grup de percussió/ Blackscore (Divendres, 22-05-2015), a l’Aula Magistral del Palau de les arts (València) amb música de Víctor Vallés, K. Stockhausen, Gómez Schneekloth i Frank Zappa. Concert de l’ensemble Taller Sonoro (Dissabte, 23-05-2015) a l’Aula Magistral del Palau de les arts (València), “Homenatge a Luís de Pablo pel seu 85è aniversari” amb música de Luís de Pablo, Manuel Añón i Enrique Sanz-Burguete. Dins la programació d’Ensems 2015.
Amores Grup de Percussió/Blackscore: de Vallés a Zappa, amb ganes de més
Començava el concert de divendres amb l’estrena “d’A-Mo-Re-S”, peça per a tres percussionistes i electrònica del compositor del Verger Víctor Vallés, una peça interessant, (per segona vegada en més d’una setmana s’escoltava l’electrònica, en un festival de contemporània fa que pensar) on el compositor atribueix un motiu de quatre notes a les quatre síl·labes que formen el nom (AMORES) i es manté fidel al seu estil compositiu, amb elaboració de materials aplicant els fractals per aconseguir elements motívics i combinacions, així com una estructuració interna en espill (A-B-A), no obstant la peça , en la seua part intermèdia queda una mica saturada d’elements, tot i això compta amb certa monotonia i, potser, caldria explotar més l’element generador (A-Mo-Re-S). Tanmateix, el grup de percussió començà amb evident inseguretat, capbussats rere els faristols i amb una tensió que es respirava. Això em feia pensar que novament ens hi trobaríem amb un concert més dins d’Ensems que ens deixaria insatisfets plenament. Mal auguri, però, la progressió fou brutal.
Després seguiren amb ‘Tierkries’ de Stockhausen, en versió per a tres percussionistes, amb certa dosi de teatralitat com originàriament fou escrita, però que Amores l’oferí per a tres percussionistes els quals han de fer-se càrrec de diversos sets de percussió. L’escenari de l’Aula magistral, cúmul de circumstàncies, o més aviat una caixa de llumins o de sardines, on els sets s’amuntonaven uns damunt dels altres, més la microfonia per amplificar les caixes de música, més els moviments teatralitzats, més faristols,… més… (algú haurà de plantejar-se certes ubicacions i escenaris), perquè els moviments amb l’ai al cor dels percussionistes per no tombar en la penombra un faristol, un instrument o ensopegar amb un cable feia que l’escenificació perdera certa frescor, originalitat i immediatesa. Tot i això (el fet que estigueren embotits no és culpa d’Amores, sinó d’altres polítiques) la interpretació, amb esforços, guanyà desimboltura, els anà bé per posar-se a prova i guanyar temps al temps i l’obra acabà amb moltíssima solvència i riquesa tímbrica. Però, allò espacial condicionà allò visual i per conseqüent mutilà el discurs sonor, traient-li naturalitat a la fantasiosa recreació del zodiac.
Tot seguit arribà ‘If’ una obra a base de condicionals molt ben lligats, del compositor hamburguès i resident a València Gómez Schneekloth, l’obra evidencia una estructura evolutiva i identificativa on l’element: plat suspès i triangle els quals estableixen un diàleg, es repeteix entre les diferents seccions riques en ritmes, polirítmies i amalgames. Amb forta càrrega en els instruments de xoc, amb pell, amb els quals sembla vol introduir una frase (motiu) suspensiu, que imita sempre eixe condicional amb el motiu quedant de manera suspensiva o interrogativa, que dóna el títol a l’obra. Amores estava ja desenfrenat, alliberat i ací lluí i preparà el terreny per al que vindria després.
Jesús Salvador ‘Chapi’ és el responsable dels arranjaments d’Inca Roads, The Black Page i Echidna’s Art (of you) obres totes elles del compositor Frank Zappa. ‘Chapi’ ha configurat una mena de suite, sense interrupcions, on van encadenant-se les peces amb una instrumentació molt original, rica i dignificant, que fa justícia a un compositor, Zappa, injuriat i menyspreat uns per ser massa contemporani i altre per ser massa clàssic. Tot i que la dèria contra Zappa era per dir les coses que molts no volien escoltar. No es podria entendre molta música contemporània sense l’aportació de Zappa, però, tampoc es podria entendre molta música del rock progressiu sense els Mother of invention.
Amores en estat pur, podríem concloure, el qual requerí de l’ajut de Dani Flors al baix elèctric qui estigué fantàstic i afegí la dosi d’espectacle zappístic: denunciant, assenyalant, commovent consciències megàfon en mà,…, i Carles Salvador i Jose Luís Carreres els quals estigueren juntament a Amores (Jesús Salvador Chapi, Àngel Garcia i Pau Ballester) brutals. Passatges a les làmines d’una velocitat endimoniada, una improvisació de Chapi al vibràfon espectacular, moments per a timbres provocadors com les trompetetes de plàstic, flauta d’èmbol,…, per a fer cors vocàlics, per a solos de guitarra fabulosos, canvis de ritmes trencadors, provocació i més provocació i diferència. El sabor de la diferència va encimar l’Ensems que fins aleshores estava sent (tan) culte, com es volia des del seu inici, però que Amores capgirà cap a la justícia i l’espectacle. Amores, per fi, portà la música protesta de qualitat a un festival públic que ve li vindria ser més contestatari (Si vol que la mitjana d’edat no fregue la jubilació i vol omplir una sala més aviat petita).
Taller Sonoro/Homenatge a Luís de Pablo pel seu 85 aniversari: Indiscutiblement pulcre, cambrísticament excels, musicalment homogeni…
Dissabte es presentava a l’Aula Magistral del Palau de les arts l’ensemble Taller Sonoro, amb un homenatge sota el braç, a l’eclèctic, pioner i sempre interessant Luís de Pablo. El programa incloïa tres obres de la seua darrera etapa, això comportava que les tres encabien la seua proposta dins d’una mateixa estètica, o línia creativa, i tot i que les tres són obres magnífiques amb un domini del contrapunt, el ritme, la pulsació i les textures amb una meditació i distribució exquisides, es va trobar a faltar alguna proposta diferencial, malgrat que les instrumentacions eren canviants, els resultats eren semblants.
Començaren amb ‘Dibujos’, l’obra significà un canvi tècnic aleshores, el pas de l’aleatorietat al control absolut però, les distribucions del material, simbolitzant els punts i traços d’un dibuix que a poc a poc va apareixent, l’evolució en les textures les quals passen pel puntillisme, apropant-se a l’hoquetus, i l’homofonia és magnifica, però, a més el calculat ús de les dinàmiques li dóna una vitalitat, un realisme sensacional. Per a violí, flauta, clarinet i violoncel, l’ensemble, des del primer moment estigué a un nivell molt bo. Ajustats els atacs mil·limètricament, les veus compensades amb una homogeneïtat, o un bloc de so perfecte, un treball cambrístic que pocs ensembles poden mostrar de principi a fi.
S’afegí el saxofon a l’ensemble per oferir la primera estrena ‘The dreams of Jericho’ del valencià Manuel Añón, l’obra forma part d’una trilogia de la qual aquesta és la segona peça, amb un motiu que va sofrint una elaboració i certs acords consonantats que es dilueixen entre textures, compta amb un bon joc de sincopes, fregant també la textura que ofereix l’hoquetus. Atractiu i original és el paper del piano, per moments semblant a un baix continu, motiu pel qual s’indica que altra versió de l’obra inclou un clavicèmbal barroc. Hi ha un bon treball homofònic contrastant amb escales que passen pels diferents instruments alhora que Añón juga amb la tonalitat i les seus fronteres. Tot plegat crea Añón unes tensions, a partir del motiu primigeni, que es resolen en acords molt expectatius. El joc textural: hoquetus (puntillista) amb certa homofonia (escales) fan de ‘The Dreams of Jericho’ una obra molt interessant, però, que de vegades, per la seua durada, reclama alguna sorpresa, alguna novetat, algun canvi brusc que trenque amb la forta influència que té Añón de Luís de Pablo, i potser escoltar tres obres del professor i al mig una de l’alumne no fou una bona decisió per apreciar les moltes qualitats de l’obra. La interpretació, si abans havia estat bona, ara l’ensemble estigué superlatiu.
Tornaren amb ‘Pentimento’ de Luís de Pablo i assumí la direcció de l’ensemble Guillermo Martínez, qui alhora és també el saxofonista. Francament marcava amb entusiasme i pulcritud el compàs, els molts i bigarrats canvis de compàs, però, feia tard a les entrades i no perquè dirigira malament, tot i la poca expressivitat corporal, sinó perquè l’ensemble funciona, meritòriament, com un rellotge, i pot prescindir, amb eixe nivell d’un director que marque el compàs. Obra de textures atmosfèriques, nebuloses o indefinides, i fins i tot intimista amb les dinàmiques mig piano, les quals estan gradualment combinades, l’obra tot plegat vol simbolitzar el penediment o el canvi de decisió d’una pintura ja començada i que pren un canvi o fa una esmena, suposadament per millorar-la o expressar la idea adient que el pintor ha trobat en el darrer moment. L’obra presenta motius que de sobte canvien d’instrument, atorgant diguem-ne a un l’antecedent i, a l’altre, el conseqüent. Una bona obra de combinacions de timbres amb un bon solo de clarinet, flauta en sol i violoncel, amb tècniques esteses,…, la qual l’ensemble tornà a demostrar un treball intern cambrístic excel·lent.
Tot seguit s’estrenà ‘Voltes’ d’Enrique Sanz-Burguete i al remat l’obra que marcà les diferències, estètiques o tècniques, dins d’un programa quasi monogràfic. Basada en el quadre ’Les Voltes’ del pintor valencià Juan Genovés, l’obra intenta plasmar per una banda les dimensions de la pintura de Genovés i per altra fa ús de les ‘figures musicals’ per tal de representar d’alguna manera les persones del quadre. Bo, d’altra banda, les diferents textures al llarg de l’obra estan adobades, en moments puntuals, amb acords purament coloristes, podria dir-se clarament impressionistes, però, no s’escolten en primer pla, sinó que sonen barrejats dins d’acords texturals completament lliures, això, a més a més de les figures musicals, li dóna d’alguna manera color a la música i constreny la relació pintura-música. Tot i l’inici poc dissonant, com deia textural i espacial, apareix un motiu generador, (les figures musicals de Sanz-Burguete) que reapareixerà al llarg de l’obra amb variacions rítmiques, tímbriques,…, També tenen cabuda les tècniques esteses, amb bufs o pedals aguts amb microtonalitat, glissandos, trèmols, piano preparat…, arribant així a textures molt especulatives, fins i tot experimentals, combinant o fent coincidir diferents textures, produint un xoc tímbric interessantíssim, fabulós. A les darreries de l’obra apareix una escala, generada del motiu primigeni que articularà la secció, fins i tot apareixerà en glissandos ascendents per tos els instruments. Al remat, una combinació de textures sensacional que manté l’interès fins el darrer moment, un domini absolut de les tensions, una genialitat en la plasmació (descriptiva) de la pintura en música.
Acabà el concert amb ‘Nubilus’, també de Luís de Pablo, l’obra torna a jugar amb la combinació entre corals i hoquetus, textures acòrdiques i puntillisme melòdic. Amb el colors dels núvols com a rerefons per donar-li significat als elements musicals, l’obra combina diversos diàlegs, quasi a solo, entre dos instruments: clarinet i flauta, als quals s’afegeix el violoncel, altre diàleg, amb peus rítmics pròxims al blues entre clarinet i flauta amb un baix (semblant quasi a un walking bass) amb el piano i la marimba,…, El final, és potser allò més interessant amb la reiteració entre la fórmula so/silenci.
Un altíssim nivell interpretatiu el que oferiren els sevillans de Taller Sonoro, una sincronia perfecta amb una música fortament sincopada (amb els hoquetus), una bona compensació de timbres, veus amb una mal·leabilitat del so per produir pianos compactes i forts mesurats d’alt nivell, tot plegat mostra que l’ensemble està molt treballat cambrísticament per compenetrar els gestos, els sons, els plànols,… distintiu de qualitat. En general les obres de Pablo més la d’Añón proposen combinacions discursives al voltant de la combinació de sengles textures: corals/hoquetus, per això, ‘Voltes’ de Sanz-Burguete destacà, per la diferència sí, però, per la capacitat de discurs i l’apologia a la creativitat en recursos musicals i sonors.
Sanz-Burguete, Luís de Pablo (centre) i Manuel Añón, després del concert de dissabte amb Taller Sonoro. Ensems 2015.
