Sergi Tarín / València.
Són tres, però en realitat són dos. Com en el poema de l’uruguaià Mario Benedetti, “A l’esquerra del roure”, la parella passeja melangies, amors i angúnies sota l’ombra de la botànica. A Montevideo la ciutat existix tranquil·lament llunyana, amb sorolls somorts de tramvies per Millán i Reyes. I a València hi ha eixa unanimitat del trànsit entre el primer i el segon anell de ronda. És cert que els amors purs o impurs necessiten d’una soledat vegetal per fer-se tràgics i, per tant, imprescindibles. Ho diu el poema. Però de vegades la soledat pot ser multitudinària, enregistrada amb desenes de càmeres i sota l’ull vigilant de les forces vives socials, sindicals i un tant ortopèdiques en comparació amb tanta fotosíntesi.
Ella sí que somriu perquè sí que pot i ell, més que tristesa als ossos, arrossega una geografia meditabunda que a voltes sembla decrepitud i a voltes joventut extrema. El tercer fa de guia al parc o de lubricant o de notari a seques. I si, posem per cas, l’amor del poema fóra un pacte polític, espanten per igual el què, el com i el qui de les interioritats que es diuen a sota d’un roure o d’una noguera blanca americana, tant se val. De fet hi ha el perill de certs endemismes emocionals. Allò que alguns diuen ciscarisme, mollarisme o lermisme i que, en este cas, no són espècies arbòries, però que si ho foren habitarien dins les famílies de les sarracènies i les utriculàries.
“No sé si alguna vegada els ha passat a vostès”, es pregunta el poeta voyeur i passejant. A continuació descriu mirades fanàtiques i el brevíssim túnel de l’amor. Un fet relacionat amb coses de fer números i fitxes, treballar amb ganes, discutir amb cretins i no pensar massa en Déu. “Estic trist i et vull”. És a dir, l’aflicció, que és la més sublim de les supuracions de l’amor. Sobretot per a les ànimes que temen pel futur de tan gran, immediat i ple de fragilitats. Tantes febleses com per fer inevitable la consternació malgrat la tendresa. “El nostre amor fou des de sempre un xiquet mort”. Un cos celest sense futur, ja que “els dos fórem tan forts / que el deixarem sense sang”. I, finalment, un pronòstic o amenaça d’abisme: “Però els xiquets que així vénen / morts d’amor / morts de por / tenen tan gran el cor /que es destrueixen sense saber-ho”.
Amb eixa fam per la desaparició, que té molt de regne vegetal i polític, Benedetti invoca la pluja, el silenci i els fantasmes. Ja se sap que a Montevideo o València la soledat té el mateix olor humit de fertilitat i d’infància. Un sentiment que ens acosta, irreversiblement, a la pregària i la immobilitat. “Vostès poden anar-se’n / Jo m’hi quede”. Nosaltres també.
