Sergi Tarín / València.
A les 10.00 del matí, mitja hora abans de la conformació de les noves Corts, tot està en l’aire i en ebullició. Mònica Oltra força Ximo Puig a una conversa d’última hora. El dia anterior, el socialista l’havia deixat plantada a les 16.00 hores a la porta del teatre Micalet per anar-se’n a negociar amb Ciutadans, prioritat del lermisme, l’omnímoda família dretana del PSPV i amb gran influència sobre Puig. Però com que el diàleg amb Carolina Punset no quallà, el socialistes plegaren i buscaren, ja entrada la matinada de dijous, reconduir el pacte amb Compromís. La xarrada entre Oltra i Puig pretén asserenar el debat i soterrar desafeccions. El PSPV acabarà el matí entre dos aigües: votant a Compronís i a Ciutadans per a la Mesa de les Corts en detriment de Podemos, la tercera pota del pacte. Hi ha soroll ambiental i tot transcorre sobre un finíssim fil d’aram. Mentrestant, un fragment de l’aparell socialista, fet amb tecnologia dels vuitanta, Ciprià Ciscar i José Luis Ábalos, desdejuna cafè amb llet en un bar proper a Blanquerias. Lluismi Campos, negociador de Compromís, saluda al Twiter: “Good morning Vietnam”.
Però dins l’hemicicle tots són afabilitats i adulacions. Mireia Mollà (Compromís) i Clara Tirado (PSPV-PSOE) arriben juntes en franca aliança contra la corrupció. Són les dos diputades que denunciaren Rafael Blasco pel saqueig dels fons de la Cooperació i dilluns el voran entrar en presó. A prop, Enric Morera injecta oli entre bancades i escons per fer més dòcils els vasos comunicants. De fet, és el primer de Compromís a saludar públicament Ximo Puig. “I jo què?”, li demana Mònica Oltra al líder socialista quan esta fa el gest de passar de llarg. “Però Mònica…” I és l’abraç més mediàtic del matí. Una encaixada llarga amb riallades ben flexibles.
La sessió s’inaugura amb el discurs del diputat socialista, locutor i escriptor, Fernando Delgado. És el més major de la cambra i li correspon iniciar la legislatura. Ho fa amb un al·legat d’uns vint minuts centrat en la fortalesa, la necessitat i la proximitat de la paraula. És un text ple d’al·lusions a autors valencians: Blasco Ibáñez, Rafael Brines, Manuel Vicent… I sobretot Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. Estes referències provoquen gestos de civilitzada repugnància dins la minvada bancada del Partit Popular. Per exemple, Rita Baberá té mostres d’indomable animadversió transformada en coreografia de somriures burletes, sospirs al sostre i percussió impacient de dits sobre la taula.
A poc a poc, l’urna va destil·lant els noms de la Mesa. La presidència és per a Francesc Colomer, l’expresident del PSPV a la Diputació de Castelló que va amargar els últims anys de càrrec públic del presidiari Carlos Fabra. El nou cap de la cambra reivindica la política com a “darrera trinxera de la gent humil”. I en un gest que vol indicar un viratge cap a nous temps, ordena enviar els canapès de la recepció institucional a un menjador social. Posteriorment, Puig elogia el company de formació: “és bo que l’insultat siga president i qui insulta estiga a la càrcer”. Novament la referència a Carlos Fabra, qui arribà a titllar Colomer de “fill de puta”. Però Puig no sols es dedica als reconeixements, sinó també al diagnòstic dels controvertits pactes d’esquerra: “S’ha suspès, però no s’ha trencat [la conversa amb Compromís]. Es reprendrà”.
Fet i fet, a les cinc de la vesprada hi ha la nova cita per firmar el pacte del què: els cinc punts dels continguts programàtics medul·lars. És l’Acord del Botànic, el jardí seu de les converses. La foto deixa Oltra entre Montiel i Puig tot avançant pel passadís principal del parc. “Les dones primer”, ironitza Oltra. Hi ha alegria prudent i tensió, molta, acumulada de dies. “He perdut cinc quilos”, reconeix Montiel. I Oltra ha tornat a fumar tot i que encara no compra tabac (sols el demana) en un símptoma de fumadora reconduïble.
Ja després de la firma, davant alguns representants de la societat civil i els sindicats, els líders parlen ben amerats de prudència. “Li ha passat l’enuig?”, li pregunten a Montiel per l’espantada matutina del PSPV. “Un poquet”, reconeix. I el mateix +Puig elogia l’espai de verds i d’altures com a símbol de “serenitat”. Finalment, Oltra es desvincula com a “protagonista o antagonista d’una pel·lícula de Disney on no he estat precisament la fada bona”. Ella creu que el mitjans de comunicació li han sigut hostils durant les últimes jornades de titubejos i d’incògnites.
Ja a soles, sense el protocol dels micros, Oltra i Puig se citen per a l’endemà [hui divendres] per començar a parlar del qui. Queden a les cinc. “Amb puntualitat alemanya”, demana Oltra, que és nascuda a este país, a Neuss. “La teua part alemanya m’agrada”. “Ja t’agradaran més parts!”. I Puig es ruboritza de dalt a baix: “Bo, bo, me’n vaig a Alacant…”, pronuncia amb el to de qui diu que marxa a les antípodes o l’Àfrica profunda, allà on els estruços claven el cap dins de terra.
