Sergi Tarín / València.
El ritual es compleix amb cura i amb celeritat. Ja se sap que Rita Barberà no improvisa encara que a voltes semble tot el contrari. Són les 12.45 quan creua la porta del despatx després de 15 minuts de rigorosa plantada als fotògrafs. Els flashos capten un somriure de bat a bat i és com si el rellotge no haguera corregut i encara fórem al 5 de juliol de 1991 en què arribà a l’Ajuntament amb vocació d’eterna. Però tot és pura cosmètica i una obsessió per no cedir ni un sol mil·límetre de davallada psicològica. Tot plegat una mostra de tarannà autoritari aplicat, sobretot, cap a un mateix per no permetre’s ni un mínim instant de tristesa. I també és calculat el vestuari: jaqueta i sabates roges i la resta de blanc, que és el color de les rendicions.
A la sala de juntes hi ha una cinquantena de periodistes. Barberá no pot ni vol evitar que siga una roda de premsa aspra, sense concessions. Ha passat tot el matí acomiadant-se dels funcionaris i treballadors municipals. Per a ella la premsa és qualsevol cosa semblant, una burocràcia entre un adéu i un altre. En veritat no té voluntat de parlar de res. Contesta amb desgana i no deixa ni un sol titular. I en mitja hora fa el balanç de 24 anys de govern. “¿Quins són els pitjors i els millors moments?”, rep la pregunta reglamentària. “Els moments dolents no vull ni recordar-los”, s’espolsa en set paraules el cas Nóos, les dimissions del matrimoni Grau-Alcón i les pudors de la Fòrmula 1, els fangs d’Emarsa o les calamitats comptables de Fira València. “He posat València en el mapa”, encerta a dir amb veu vanitosa de cartògrafa o exploradora decimonònica.
Una cartografia, en tot, cas selectiva. “Té alguna cosa a dir als veïns del Cabanyal?”, “Gràcies a tots els veïns”. “¿I què li sembla que el nou alcalde derogue el pla de prolongació de Blasco Ibáñez, el seu projecte més emblemàtic durant 17 anys?”. “No tinc res a dir”. Una concatenació de respostes curtes que fa extensiva a qualsevol pregunta. Hi ha, fins i tot, una certa tonalitat de desdeny. Un menyspreu sobretot dirigit al nou govern. De fet no ha volgut felicitar Joan Ribó i, per no mirar-li el rostre, ha preferit renunciar a l’acta de regidora hores abans de la litúrgia del traspàs de poders. Una manca d’elegància no exempta, segons la lògica barberiana, d’una “total dignitat” només pel fet “d’haver estat alcaldessa 24 anys”. Doncs això, digna i fuetejant.
I fent ús d’una subtil pedagogia del ressentiment, Barberá diu que ha alçat acta davant notari dels quadres del despatx, amb fotografies incloses, “perquè quede clar que no m’emporte res”. És la darrera intervenció mentre Lourdes Bernal, la regidora de platges, s’eixuga les llàgrimes. “No em plores”, li ordena Barberá, indomable amb el control dels afectes i les febleses. “Doncs bé, ja està”, ensuma el tràmit tota feta somriure. Un somriure atroç que li converteix el rostre en ganyota durant els 50 metres de tornada al despatx o a eixa cambra ja terminal del protocol i del negoci; del poder i les agulles de budú sobre els territoris inabastables.
