El president del Centre Cultural Català a Perpinyà, Narcís Duran, ha explicat que és una illa de normalitat lingüística i cultural. Diu que ha permès a molts nord-catalans descobrir que “el català és una llengua normal i que es pot fer de tot en català i que hi ha gent que el parla amb tota naturalitat”. També ha definit irònicament el desemparament institucional: “Gairebé lluitem contra l’estat perquè no fa el que hauria de fer”.
El Casal de Perpinyà (elcasaldeperpinya.cat) fa 35 anys llargs que existeix. Com explica el president actual, Narcís Duran, va néixer d’una iniciativa molt lloable: “El va crear un patriota català que es deia Salvador Figueres, que deia de broma que amb els diners que havia guanyat fent de turista a Mauthausen (va anar als camps de Mauthausen per ser republicà i català) els alemanys el pagaren i amb els diners que va cobrar després per haver sobreviscut a aquesta tragèdia, es va comprar una casa a Perpinyà i la va voler dedicar a la llengua i cultura catalana de la Catalunya Nord”.
El temps corria i les activitats del Centre Cultural Català creixien. La casa de Figueres, que era al carrer Sant Mateu, es feia petita i fa cinc anys, la junta va decidir vendre-la per comprar-ne una de més gran, la de l’avinguda del Liceu, 23. Segons Narcís Duran, “si coneixeu el casal actual, són uns locals molt dignes i moderns que ens permeten fer totes les activitats que fem, que són molt diverses”.
N’hi ha de setmanals com les trobades del ‘xerrem’, cursos de català, de sardanes, timbes de truc, o les cites amb els partits de la USAP o del Barça… “No ens perdem mai cap partit del Barça ni de la USAP”. També acullen activitats puntuals com conferències o tallers, a més de ser la seu d’altres entitats com, per exemple, Òmnium Cultural Catalunya Nord. “És una feina molt necessària aquí a Perpinyà i a tot Catalunya Nord per mantenir aquest caliu. És una feina feixuga però l’hem de fer i ho fem. Fem el que podem”.
I desenvolupant d’una forma una mica especial durant un dia aquestes activitats ha sigut com el Casal de Perpinyà ha celebrat els cinc anys a la seu nova seu. Això sí, incloent-hi un bon sopar a base de paella i un concert dels Tres quartans, tres vents. I no hi podia faltar el partit ‘Racing Metro-USAP’ amb pantalla gegant. La voluntat, “regraciar els socis que ens ajuden a mantenir totes les activitats que fem”.
Unes activitats que són completament desacomplexades i en català, amb tota naturalitat. El president explica que “no és tan evident però demostra que encara es pot tenir una vida en català gairebé normal. Quan surts al carrer ja és més difícil però dins dels nostres locals hi hem acollit gent de tota manera: polítics o altres i gent que no estan acostumats a aquesta normalitat de l’ús del català. Alguns, fins i tot, ho descobreixen i, és trist haver de dir-ho. Encara hi ha gent aquí per a qui el català és una llengua normal i que es pot fer de tot en català i que hi ha gent que el parla amb tota naturalitat”.
De fet, això converteix el Casal de Perpinyà en un lloc perfecte perquè aquells que volen recuperar el català a casa, que són molts, puguin practicar-lo de forma immersiva. Tot això, a més de ser un punt de trobada de tothom que ja el parla. “Nosaltres tenim, entre altres coses, aquesta vocació i n’estem orgullosos”.
L’activitat del Casal funciona per la bona voluntat dels responsables, sovint jubilats, que n’obren les portes. Però aquestes portes, les obren per a tothom. “Quan s’hi entra no has de presentar cap targeta o passaport”. S’hi pot anar lliurement i només es demana fer-se’n membre per apuntar-se als cursos de català. En tot cas, la quota és de 30 euros anuals. Uns cursos que organitza Òmnium Cultural.
Aquestes aportacions són claus per sustentar aquesta organització històrica, que cada cop va més curta de subvencions, quan fa una acció que segurament hauria de fer l’estat francès: vetllar pel patrimoni lingüístic i cultural. I així ho descriu Narcís Duran: “Aquí a l’estat francès , gairebé lluitem contra l’estat perquè no fa el que hauria de fer. Tenim poca ajuda de l’ajuntament de Perpinyà, una mica més del Consell General i una ajuda cada vegada més fluixa de la Generalitat de Catalunya. Ens diuen que ens hem d’autofinançar”, cosa difícil per una entitat cultural que no pot emprendre negocis. “Podria anar millor però podem fer moltes activitats i podem fer viure aquesta casa”.
