Sergi Tarín / València.
El silenci es fa esglaiador quan Beatriz Garrote, presidenta de l’associació de víctimes del metro, accedix a l’hemicicle. Els 20 passos fins a la trona semblen una pluja grossa de gotes de fusta. S’escolta la palpitació al cor, l’alè entretallat i el cruixit dels papers entre les mans. “L’accident és la història del fracàs del Partit Popular i dels aconseguiments ciutadans”. I el rellotge, capritx o fuet de la memòria, vol que siguen les 13.00, just l’hora del sinistre que, ara fa 9 anys, arrabassà la vida de 43 viatgers i en ferí 47 més en una corba 37 metres abans de l’estació de Jesús, en la línia 1 del metro.
A Garrote li pot més el dolor que els nervis. I cada frase sembla un part, és a dir, un enllumenament. I enmig d’eixa claredat, les ferides queden al descobert i es fa possible mirar-les, tocar-les i intentar sanar-les. “El fracàs del Govern valencià fent una gestió opaca i deshonesta de l’accident en què els afectats sentíem com se’ns ocultava informació”. “El fracàs de l’expresident de la Generalitat Francisco Camps en negar-se a rebre les víctimes”. I alçant el cap i assenyalant Alberto Fabra: “també fracassà quan ens rebé per no escoltar-nos i limitar-se a llegir unes contestacions escrites per endavant”.
Són uns minuts que es dilaten, creixen i es fan insuportables per a la bancada del Partit Popular. Ningú no sembla seguir Garrote. Els conselleres ixents Juan Carlos Moragues i Máximo Buch es tapen la cara amb la mà dreta oberta. Verònica Marcos mira el sostre i mastega xicle amb un força que posa en risc les mandíbules. Rita Barberá dissimula amb el mòbil i guaita de reüll cap a la balconada feta filera de samarretes negres. I Jorge Bellver se sent estrany i solitari amb les pròpies ganyotes fins quedar petrificat en un gest convuls de dona de Lot davant la Sodoma prohibida.
Demagog, cruel, opac, deshonest, fracassat. Garrote fa inventari de sinònims per definir el terme de Partit Popular aquell 3 de juliol de 2006. I com que tota purulència precisa de desinfectants, també apel·la a l’orgull de les famílies i dels qui les han recolzades durant quasi una dècada, “ferms, constants, en peu fins aconseguir que es respecten drets i es posen els fonaments necessaris perquè no torne a passar el mateix”. I conclou: “nosaltres assumim el nostre paper, ara els toca a vostès seguir treballant pel bé de la ciutadania”. I els 68 diputats que no són PP s’aixequen per aplaudir el camí de tornada de Garrote a l’exterior de la cambra.
Per la seua banda, el síndic socialista, Manuel Mata llegí els 43 noms dels absents i exigí responsabilitats polítiques més enllà de les penals “perquè amb un advocat millor o pitjor tot es supera i s’aconseguixen prescripcions”. De fet, el procés continua obert tot i els dos arxius a instàncies de Nieves Molina, la titular del jutjat d’instrucció número 21, que sempre ha tingut en compte un informe pericial arrenglerat amb la tesi del PP que l’accident era inevitable. El mateix pèrit, potser, amb qui Mata coincidí “durant unes falles, quan el vaig vore entrar a l’ajuntament acompanyat per un alt càrrec del Partit Popular”.
“Hem de seguir avançant i mirant al futur i passar esta pàgina sagnant, dolorosa i molt sentida”, demanà Alberto Fabra, possiblement, en el seu darrer discurs en nom d’un PP valencià que heretà el 2011 ja convertit en camp de mines. Acte seguit avançà el “no” per a la comissió “per coherència de partit”. “Advoque per un Consell que mai no oblide el dolor de les víctimes”, esmentà Carlolina Punset, de Ciutadans. I Antonio Montiel, de Podem, s’hi mostrà categòric: “em sembla terrible parlar de coherència de partit per damunt de la veritat”.
