Sergi Tarín / València.
“Ara ja podran fer el dol”. Ho diu algú entre el públic que ompli la plaça de la Mare de Déu. I el pensament és una sensació col·lectiva. Nou anys després de soterrar continu i 3287 dies a tomba oberta, els familiars dels 43 morts del metro del 3 de juliol de 2006 podran començar el dol. Això simbolitzen els 43 globus negres i el 47 grocs (pels ferits) que el pesat xaloc espenta cap als carrers de Ciutat Vella. “Ens sentim més lleugers”, descriu Beatriz Garrote, presidenta de l’associació, en referència a la comissió d’investigació aprovada de matí a les Corts.
L’acte obri porus, lacrimals i records. Bona part dels membres del grup de víctimes pugen al cadafal per acomiadar-se d’una societat, la valenciana, que els ha recolzat de manera intermitent. Les concentracions s’iniciaren el novembre de 2006, apenes un grapat de familiars sota la mirada de pedra dels apòstols esculpits en la porta catedralícia del mateix nom. I enfront, el gegant ufanós del Palau de la Generalitat, mut i sord, icona del greuge i del patiment més absolut. Ahir, com sempre, hi hagueren paraules per a Francesc Camps, “un deshonrat”, qui mai els rebé i ajocà el cap enverinat de vergonya i de supèrbia. Això il·lustrà el dramaturg Paco Zarzoso en una de les peces de l’obra “Zero responsables”, un Camps shakesperià que sentia tremolar la terra a sota. I després vingueren llibres, documentals i un programa especial de Salvados, de LaSexta, que sacsejà la consciència col·lectiva. Ahir, el seu director, el periodista Jordi Èvole, acudí per recolzar les famílies. “Ells son els veritables herois”, manifestà.
És cert. Camps no mirà les víctimes a la cara i Alberto Fabra no volgué escoltar-les. Les rebé, però amb el guió en la mà de l’argumentari del PP. És a dir, tota la culpa fou del maquinista, el tren anava massa ràpid i el sinistre era inevitable. ¿Perquè hi havia balises de frenada en les estacions i no en les corbes, tal i com demanaven des de feia anys els sindicats ferroviaris? ¿Per què, sinó hi eren necessàries, tal i com justificà el PP, n’instal·laren 14 al poc de l’accident? Cada unitat costava 3.600€. ¿És eixe el preu que té per al PP la mort de 43 ciutadans? ¿I per què la jutgessa Nieves Molina mai no ha volgut assumir estes preguntes? Són alguns dels interrogants del dolor més fecund, del insomni, de la ràbia i d’un buit definitiu.
Tot això transmeten les víctimes, per exemple, quan Fernanda diu que en aquella revolta perdé “l’home de la seua vida i el pare dels fills de 4 i 9 anys”. O quan Francisco titlla el PP de “corruptes, manipuladors i ineptes” i demana que desperte “el 30% que encara els vota”. O també quan Ana acusa Fabra i Isabel Bonig “de còmplices de la mort de 43 persones”. O Amparo quan reconeix “com he plorat a mars, però sense perdre la dignitat”.
Eixa és la paraula: dignitat. Un concepte sempre construït amb un excés de turment i que, entre les víctimes, ha tingut dos portaveus. Els dos primers anys fou Enric Chulio, el fill del qual no tenia encara un any quan morí sa mare i que ahir s’abraçava amb molta força al pare, incapaç de vèncer el vertigen d’un plaça nugada a l’alliberament i a l’angoixa. A Chulio el substituí Beatriz Garrote, qui ahir gelà la bancada del PP quan, des de la trona de les Corts, els definí como “cruels i demagogs”. Hores després, explica els motius de l’adéu a la plaça. “Marxem perquè sentim que ho hem aconseguit”, “la plaça ens ha desgastat, però també ens ha donat molt”, “ens marxem satisfets perquè és el millor final possible amb els papers que ens havien donat”, “hem pogut canviar la història amb què pretenien escriure les nostres vides”. I un últim avís fet d’erudició de carrer i de tota eixa saviesa que destil·len les ferides: “No desapareixerem perquè hi haja un canvi de personatges”, en referència al nou govern. I, per acabar, un epitafi provisional: “si ens decepcionen, hi tornarem”.
