Isabel Pérez / Gaza.
En la zona més oriental de Beit Hanún, en el nord de la Franja de Gaza, descendeix un pestilent rierol d’aigües residuals. A un costat i a l’altre del carrer, destrucció. Cases matxucades, totalment inhabitables. Les estructures de ferro queden al descobert deixant un panorama desolador set mesos després de l’última agressió israeliana contra la Franja. Una paret se sosté dempeus davant de la barraca que una família ha construït. Sobre ella, la pintura de Banksy plasmà un gat. “Un dia va arribar un estranger al costat d’altres dos xavals i va dibuixar aquest gat –explica una dona eixint de la barraca–. Després van començar a arribar molts periodistes, a fer fotos i entrevistes. Gràcies a aquest gat la zona ha tornat a eixir en les notícies”. La dona somriu esperançada. Pensa que, gràcies a l’arribada de periodistes que cerquen les impressions de l’art urbà del misteriós artista britànic, la situació dels desplaçats millorarà.
En la Franja de Gaza són molts els artistes amb talent, però malauradament pocs aconsegueixen tenir impacte. Les oportunitats són escasses i els passos fronterers estan tancats. Basel al-Atawna és un expresoner palestí que dibuixa i escriu obres de teatre, però sobretot fa murals conceptuals i obres amb ciment en parets, usant els pocs materials existents. “El primer dibuix que vaig fer en la presó va ser el regal que un camarada volia fer a la seua neboda –relata Basel–. Per a pintar usava els bolígrafs negres secs.”
En una de les places més concorregudes de la ciutat de Gaza, s’alça un dels murals que Basel dedica als presoners palestins: un home amb els braços estesos i lligat, amb el cap caigut cap a davant, sota la presència d’un rellotge. “Per a un presoner el temps es para en el moment de la detenció. En la presó hi ha frustració i opressió. Els soldats israelians registren les habitacions dues vegades al dia. Ens provoquen, ens tracten malament. Tot açò posa els presoners en una posició d’impotència i de frustració. No pots fer res. És com si estigueres lligat”, compara.
El somni de Basel és viatjar fora de la Franja i visitar museus d’art modern, entrar en contacte directe amb l’art i amb els creadors. “Podem convidar a Gaza a artistes i fer tallers junts, però els israelians i els egipcis tanquen els passos i és pràcticament impossible”, aclareix. “Al cap i a la fi, continue en una presó. La diferència amb la presó on estava abans és que ací pots veure els estels durant la nit”.
Guernica-Gaza
Dina i Mohammed al-Hawajri són una parella d’artistes casats fa nou anys. Mentre els seus tres fills juguen en els grisos carrers del camp de refugiats on viuen, a sa casa tot és color, originalitat. Pensen que a través de l’idioma universal de l’art la gent començarà a comprendre la cultura de Palestina. Aquest és l’objectiu del projecte Guernica-Gaza, de Mohammed. “Em trobava amb artistes d’altres parts del món que no sabien on està Palestina –explica Mohammed–. Al final em deien: “Açò no és Palestina, açò és Israel”. Per això vaig pensar en fer un projecte que unira la pintura europea, Chagall, Van Gogh, Goya, Dalí…, i el que succeeix en Palestina, fòsfor blanc, mur d’Apartheid. Vaig usar el Guernica de Picasso i vaig projectar la vida de la Franja de Gaza”.
Els quadres de Dina són els més singulars de tot Gaza. L’últim l’ha dedicat als seus avantpassats. “Nosaltres som refugiats palestins de Yora’a (ciutat anomenada Ascalón pels israelians). El meu avi va ser el primer que va començar a fer vaixells a Gaza”, explica Dina, per a qui “no sempre ha d’haver-hi guerra en les pintures. A voltes jo preferisc fins i tot oblidar les guerres. Aquesta casa va ser danyada pels bombardejos i vam haver d’evacuar-la. “Dina dibuixa des que era xicoteta. Ha estudiat Belles arts a Gaza i ha aconseguit reconeixement a nivell internacional, però segueix tenint-ho difícil. A més del bloqueig, Dina xoca amb l’obstacle de la societat conservadora on viu. “A l’última exposició estaven les meues pintures, però jo no vaig poder anar. En 2011 havia d’anar a Abu Dabi, però em van rebutjar el visat tres vegades. Els passos fronterers són l’obstacle més gran per als artistes de Gaza. També està la societat, que no entén com una mare deixa la seua família per a viatjar fora i treballar”, afig Dina.
Per la seua banda, Mohammed creu que l’art és la zona neutral del conflicte palestí-israelià, on es pot parlar de bellesa, de vida i esperança. “A Europa, els sionistes pensen que si l’artista és de Gaza arribarà amb el seu mocador palestí parlant de mort i demanant diners, però es troben amb art. Un em va dir una vegada: “On està la sang en les teues pintures?” I li vaig contestar: La sang està dins del meu cos. El xiquet prodigi de shija’yyah Mohammed Qreqa observa els seus quadres favorits: una rajada de cavalls al galop i un paisatge xinés. Tot just ha acabat les classes del col·legi i sent unes ganes immenses d’agafar el pinzell, però no hi ha electricitat i ja està fosquejant.
Amb només 13 anys, Mohammed s’ha convertit en el xiquet prodigi de la Franja. “Els meus dibuixos són de dos tipus: patriòtics, amb els problemes i les guerres a les quals ens enfrontem, i personals. Dibuixe la naturalesa exòtica que ací no hi ha. M’agrada molt dibuixar sobre Palestina, però amb la naturalesa em relaxe”, confessa el jove talent. En la seua última obra, Mohammed reflecteix la convulsa història de la seua vida. “Vaig nàixer durant la segona Intifada i he viscut tres guerres. Vam ser desplaçats en l’última d’elles perquè vivim en Shija’yyah. Aquestes escales d’ací són el meu ascens en la vida, amb l’ajuda del meu germà Malek. Les colomes són la gent, els àngels que em van ajudar. Els alacrans i les serps a baix, són la mala gent i els obstacles”.
Mohammed aprèn noves tècniques a través dels vídeos que troba en Internet. També s’enfronta a la falta de materials o al bloqueig que no el deixa partir a altres destinacions. Per a pagar-se el preu dels materials, Mohammed ven retrats o realitza el maquillatge d’efectes especials per a pel·lícules de producció local. “Per a estalviar, compre la tela i jo mateix faig el marc amb fusta, o utilitze el marc de fusta de les finestres. Nosaltres no tenim diners per als meus viatges, però sempre hi ha algú que ens paga els bitllets d’avió”, explica somrient. Fa uns mesos se li va presentar una oportunitat difícil de refusar: estudiar Belles arts en una universitat de Tunísia amb una beca de dos anys per a, després, continuar els seus estudis a Itàlia.
Però Mohammed, que diu no poder viatjar a través d’Israel, afirma que encara no és el moment d’abandonar la Franja. Tancat, igual que els seus col·legues artistes, continua vivint per a l’art, desitjant que arribe el dia en què puga mostrar les seues obres en una gran galeria de Gaza.
Informació publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
