Sabem ara que l’empresa se’n pot anar quan s’avorrisca de cobrar per no fer res, i que no té cap obligació per contra per fer rendible l’aeroport, que pot dedicar-se simplement a posar la mà. Lavalin ja sabem qui és i el llarg i sinistre historial que acumula. Ara, en ple agost, la Sindicatura de Comptes diu el que ja sabíem; que en l’horitzó del Govern de Fabra no estava que fóra viable el xiringuito, i fins i tot, pensar que arribant als 1,2 milions de passatgers a l’any com a la meta per fer-lo rendible i que revertira benefici en les arques públiques, també era irreal si comparem amb els pocs aeroports de l’estat que arriben a eixes xifres, i com, a pesar d’eixes xifres, tampoc són rendibles.
També era notícia que Fabra, dies abans d’eixir a patades via urna del Palau de les Generalitat, va injectar també milions d’euros a Aerocas, eixa empresa pública que en teoria gestiona l’aeroport en el pla no tècnic, i en la qual té o tenia una plantilla d’’enxufats’ familiars del PP. Per tant, és cert, l’aeroport és bon negoci, i tant, per a Lavalin, per als enxufats d’Aerocas, per a l’empresa de seguretat que comparteix tasca amb el destacament de la Guàrdia Civil, per a l’empresa de neteja i manteniment, i per a molts mé.
Fidel a la cita, arribe al pàrquing de l’aeroport cap a les 12:45, el sol fon les pedres, i ni els conills que abunden en la instal·lació, s’atreveixen a deixar-se vore; l’estàtua de Ripollés continua suant l’òxid de l’acer que diu que era un efecte buscat, però sembla brut i agoniós, en una rotonda envaïda per les males herbes, eixes que creixen i abunden, amb permís dels conills, per sobre dels clevills de les voreres, i l’asfalt, en tots els marges.
Mentre fem temps perquè el programa en directe Rafael Hernando, crec, diu les imbecil·litats de sempre, quatre seixantens fan un ritual que he vist cent vegades, arriben, aparquen i es fan fotos de grup i ‘selfies’ amb el ‘monigot’ de l’estàtua de Ripollés de fons… és l’emblema de l’aeroport, ja no l’aeroport en si. Es fan les fotos, i se’n van.
Mentrestant, m’aprope a l’aeroport, fora, carrets per dur maletes perfectament preparats, les portes automàtiques netes com una patena, s’obrin pel sensor al vore’m aplegar. Entre dins del rebedor, una tabalà d’aire fresc em deixa mig marejat, l’impacte del sol infernal amb l’aire condicionat a tota castanya és impressionant.
Dins, tot buit, mostradors, línies per a les maletes, pantalles que anuncien pròxims vols d’eixides i arribades en espera, imatges de la pista d’aterratge en una pantalla. Tots els llums oberts… els dels graons de les escales. Vaig al bany i em veig tot els llums oberts també, tant el de les dones com els dels homes… puge per l’ascensor transparent i també dalt tot ben fresc i amb els llums oberts… em fa por, estic com enmig d’una pel·lícula de por… el silenci, la falta de vida dins d’unes instal·lacions noves, estic dins una pel·licula de por, pense, i de segur en breu eixirà algun ser fantasmal des d’algun cantó, agarre el mòbil i vaig disparant fotos per si després em passa alguna cosa tindre alguna constància els investigadors de quin fenomen paranormal m’ha pogut atacar.
Quant costa tindre això obert les 24 hores del dia? En electricitat, en aire condicionat… segurament algú m’està espiant per les càmeres de seguretat, no tindran res més que fer que seguir els meus passos… quin mal rotllo. Baixe per les escales i me n’isc fora corrents. L’equip de la Sexta espera mentre arribe un de Telecinco per als informatius, fan la xarradeta, estic encara impactat… entre en directe i en la ment encara en eixe lloc espectral, crec que no m’enrecorde que he de vocalitzar i no sé si s’haurà entés el que he respost a les 3 o 4 preguntes que m’han fet… i me’n vaig de nou amb una sensació estranya.
I després… els del PP aprofiten això per dir que estem fent malbé la imatge de Castelló per qüestionar-nos eixe aeroport… no entenc ja res, deu ser cosa de l’impacte de l’aire condicionat.
Text i fotografies: Carles Mulet. Senador de Compromís
