‘Collita Valenciana’

Marina Bou (enviada especial) / Barcelona

Arribo i pregunto pels autors valencians. És el seu dia, però una punxada a les rodes de l’autobús que els portava a Barcelona ha fet endarrerir l’horari del que els organitzadors de la 33a Setmana del Llibre en Català (l’Associació d’Editors en Llengua Catalana) han anomenat “Collita Valenciana”.

Aprofito i m’acosto a la caseta de l’Associació d’Editors del País Valencià, on -un cop em presento com a periodista de La Veu- m’atenen amb aquella germanor de qui es troba un paisà al lloc més recòndit. Van atrafegats, l’assistència de públic supera totes les expectatives i el moviment és constant al voltant de la caixa registradora.

Per fi arriba el bus extraviat que havia de portar els literats a l’avinguda de la Catedral de Barcelona. Quasi toquen les dotze i l’escriptora i columnista de La Veu, Anna Moner, desenfunda el boli per signar exemplars de la novel·la El retorn de l’hongarès.

“Ja tocava. És important fer recíproca la comunicació entre Catalunya i el País Valencià”, respon Moner quan li pregunto què opina sobre el fet que s’hagi dedicat un dia a escriptors del País Valencià dins les celebracions de la Setmana del Llibre en Català. És ella qui -seguidament- em menciona el canvi a les institucions del país. Està esperançada. “En els darrers anys, s’ha notat la manca de normalitat i -ara- es podrà tornar a vertebrar un moviment cultural català”, assegura amb un ull posat en els lectors que esperen per rebre la marca de la seva ploma. Al País Valencià, diu, encara ha de crear-se un públic.

Tot el contrari del que li passa al periodista i també columnista de La Veu, Xavier Aliaga, que confessa haver comptat més lectors a casa que a Catalunya. Per a ell, el fet de reservar el tercer dia (de deu) d’un esdeveniment per la llengua al País Valencià pot despendre diverses lectures: “Està bé fer un esforç per visibilitzar la literatura catalana que fem al País Valencià, però si és necessari dedicar-li un dia especial és que alguna cosa no acaba de funcionar”. Una qüestió que el de Xàtiva no atribueix només a la situació política valenciana dels darrers anys, sinó també a “la inèrcia de Catalunya de no assumir les relacions” amb la resta de Països Catalans.

Quan quasi és hora de dinar, el periodista i col·laborador de La Veu, Francesc Viadel, puja a l’escenari amb el seu col·lega Toni Mollà. “L’actualitat valenciana” és el títol del cara a cara que els permetrà presentar les seves respectives obres, La gran depuració i La desconnexió valenciana. Però abans parlem en privat: ambdós coincideixen amb Aliaga que la no integració dels autors valencians en el circuit quotidià de les celebracions és un mal senyal. “Amb tot, això ajuda a pal·liar la doble invisibilitat que patim, tant al País Valencià com a Catalunya”, assegura Viadel, que remet contra les dues dècades de govern popular. Mollà, en canvi, es refereix a factors socioculturals i econòmics.

Però Manolo Gil -que farà de conductor- talla la nostra conversa i els crida per parlar davant d’una vintena aproximada de persones. “La idea era fer un acostament al fenomen de l’anticatalanisme documentat al màxim, sobretot, amb exemples de la realitat més actual però sense la intenció de convèncer ningú”, explica Viadel quan l’insten a presentar el seu llibre. Al torn de Mollà, l’escriptor es refereix a la seva obra com “una mirada particular” a la realitat valenciana i critica “la feblesa” del diagnòstic sobre la situació del país que s’ha fet durant els últims temps. Viadel respon -amb la tristesa afegida per la seva condició de docent a la Facultat de Comunicació Blanquerna- al·ludint a la preocupació que li provoca el fet que “les noves generacions ni tan sols es plantegin fer aquest diagnòstic”.

Ambdós parlen de “la revolució tranquil·la” que va engegar Joan Fuster i Mollà aprofita per reclamar al nou govern valencià la posada en marxa de RTVV i la reconnexió de TV3 al territori. Viadel escolta, atent, al rebuig que el periodista sent cap al que anomena “duopoli del pensament”. “El País Valencià és molt més complex que nacionalisme versus blaverisme”, exclama just abans que Viadel adverteixi de la força que uneix la dreta valenciana. El catalanisme al País Valencià, diu, no té ni tan sols els mitjans de reproducció per difondre el seu missatge i la qüestió va molt més enllà del que ensenyen els mitjans de comunicació d’ambdós territoris.

Quan Gil planteja l’última pregunta -com no, el paper del PP durant 20 anys al poder- Viadel al·ludeix al franquisme, a la necessitat del partit de mantenir un ‘status quo’ favorable a Madrid i es mostra prudent a l’hora d’albirar canvis de la mà dels qui ara piloten els comandaments de la Generalitat. “És veritat que la dreta està molt tocada, però caldrà veure quina és la resposta del govern quan es rearticuli”, conclou.

Gil avisa que estan fora de temps (i tot per la maleïda roda de l’autobús!), així que els toca marxar entre aplaudiments.