“L’acte més important de la Fira i Festes de Sant Miquel de Llíria”, va dir anit la presentadora del ‘duel bandístic’ (que també hi digué diverses vegades), mentre la banda simfònica de la Unió Musical de Llíria estava ja col·locada a l’escenari. Abans, però, les dues bandes desfilaren pel carrer fins la plaça major sota una expectació que no s’entendria d’altra manera perquè Llíria és la Ciutat de la música, almenys això posa a l’entrada d’Edeta.
Començà la Unió Musical de Llíria amb el seu director titular, Enrique Artiga amb el pasdoble Les festeres del compositor homenatjat anit, José Suñer Oriola qui tant ell com el públic poguérem gaudir de bones interpretacions de les obres seleccionades del compositor del Puig. Seguit sonà el poema simfònic Vasa, el qual no va suposar excessives dificultats per a la banda que mostrà de cap a fi un control tècnic absolut, dirigit des del pòdium per Artiga qui exercia amb fermesa el susdit control atorgant una resolució tècnica sorprenent, una seguretat sonora molt ben equilibrada, on cap secció superava els límits, quedant així els plànols sonors sospesats perfectament. El tempo triat per Artiga per a Vasa fou més aviat viu, ràpid, per moments trepidant, al meu parer òptim, però, el control absolut fou allò que colpejà, sens dubte la percepció. La sensació que res anit fallaria en la Unió.
Tanmateix, tot i la pulcritud tècnica i el control, la sonoritat de la banda encabida en els límits dels estàndards oferia una so conjunt esmorteït, el qual a priori atribuïa a les dimensions de la plaça. Fet erroni, ja que en la segona part es confirmaria que no era qüestió de l’acústica del lloc, sinó de decisions o concepció sonora.
Banda Simfònica de la Unió Musical de Llíria
Prokófiev ja va ser altra cosa. Versió correcta. El control, o la seguretat molt més que absoluta de què cap dels integrats se n’eixiria del camí traçat per Artiga i que res fallaria, ni tan sols una nota, va ser una tònica constant. Tècnicament, pulcra. Només algunes desafinacions (un tant constants al llarg de la suite) en parts delicades on els clarinets han de fer detalls en registres sobreaguts i que els violins resolen d’altra manera, però, això és cosa de la transcripció i no entrarem ara en aquestes vicissituds. Però, Prokófiev és una altra cosa. Els pianos controlats i els forts encabits, com hem dit, a la Unió res fallaria, i probablement aquesta va estar l’errada en Prokófiev, en què res no va fallar perquè al remat quedà una versió bastant lineal i planera, tot i moments més expressius com en la coneguda melodia de Montescos i Capulets, tot i la sensació de pesadesa, com en Màscares o la Mort de Tibaldo, però, va faltar moltíssima passió, o molt més risc. Això potser defineix la versió, correcta per la falta de risc.
La segona part era el torn de la banda simfònica de la Primitiva de Llíria que amb Javier Enguídanos al capdavant començaren amb el pasdoble El Mussolet, seguit així el pla traçat d’homenatjar José Suñer. Dit i fet, la Chamber Symphony núm 1 del compositor del Puig és una molt bona obra, en tres moviments que guarden combinacions, contrapunts i textures, pròpies per a banda, que la Primitiva va resoldre amb solvència. Amb una sonoritat brillant, gens amagada i assumint molt de risc, Enguídanos amb una disposició diametralment oposada a Artiga exigia expressió, musicalitat. Cal dir que l’obra de Suñer la propiciava i la Primitiva estigué encertada, arriscant i això sempre comporta tot i la professionalitat lleus contratemps, però, lluitant per fer música amb el material disponible i reeixint-se gratament.
Banda simfònica de la Primitiva de Llíria
Però, Janáček, també és altra cosa. Enguídanos opta per una versió viva, amb caràcter i lluitant contra la línies melòdiques i contrapuntístiques, la pulsació i les síncopes de la Simfonieta de Janáček. La seua, una decisió de risc. Intentant que la música es convertira en missatge, optà per la versió militaritzant. Per a mi la correcta. Exigent cap a la banda, la fanfàrria fou brillant amb els metalls, i un tant enfosquida en la reexposició del final. El tempo vivaç i exigent comportà, juntament a l’exigència expressiva desajustos en afinació (novament qüestions de transcripcions de violins per clarinets i els seus sobreagut), i passatges lleugerament bruts tècnicament. Tot plegat, la pulcritud tècnica quedà subjugada a la necessitat de transmetre la significança d‘una simfonieta militar.
Finat el concert a hom li queda la pregunta, què convé més controlar la tècnica i sacrificar el risc que comporta lluitar contra l’expressió o arriscar per forçar la tècnica en pro d’aconseguir transmetre una musicalitat i que això comporte desajustos tècnics?
Cloent, las obres de Suñer, originals per a banda la feren fruir, transmeteren llibertat i musicalitat, fluïren lliurement i mostraven que la qualitat de sengles bandes feia fàcil allò que probablement és difícil, mentre que les transcripcions les va posar en extremes dificultats, a uns expressius i a altres tècnics. Senzillament, per dos motius, no són les combinacions tímbriques originals i és dificilíssim aconseguir-ho amb una banda, i molt més, i no ho diu només qui escriu, ho va dir entre altres Pascual-Vilaplana ací a La Veu, “sovint creuen que quantitat és sinònim de qualitat”, i és obvi que no. Anit, amb huitanta músics de la qualitat que hi havia eren més que suficients per tocar Prokófiev i Janáček. Tanmateix, celebre que gràcies a aquestes transcripcions poguérem escoltar obres que malauradament les nostres orquestres públiques no volen interpretar. Però això ja és altra lluita.
