Així, a primera vista, el Parlament Europeu impressiona prou. Des de l’entrada flanquejada per múltiples banderes, tot està dissenyat per a transmetre una impressió similar a la que ens proporcionen les catedrals i altres llocs construïts a major glòria de la condició humana (per bé que, sovint, l’excusa és exaltar un déu o altre).
Per dins encara impressiona més. La complexitat estructural, de pisos, corredors i estances de totes les grandàries, només és superada per l’extraordinària abundància de comissions, comités, i tota classe de recursos perquè la gent que hi treballa, ho puga fer en condicions de màxima comunicabilitat.
Em vaig trobar amb Jordi Sebastià, eurodiputat de Compromís, enquadrat dins d’ALE (Aliança Lliure Europea), a la mateixa porta d’entrada. Fa anys que ens coneixem, i ens resulta molt fàcil entendre’ns. Amb el café, vam acordar que seria més convenient començar amb el títol ‘Discriminació lingüística’, i progressar després cap a la introducció de la idea central: que es tracta d’un delicte d’odi, que ha de ser tractat com qualsevol altra mostra de racisme.
També vam parlar de la llengua. Els traductors tenen estrictament prohibit traduir de llengües no oficials, encara que estiguen plenament capacitats per a fer-ho. Això ja ho sabia d’una anterior visita al Parlament. I tanmateix, no deixa de meravellar-me la malvolença amb què persegueixen les mateixes llengües que, en la compareixença del dia anterior, el Sr. Borbó havia assegurat que Espanya protegia i defensava. Deu ser que les defensa com una peça de roba que tanques en un calaix ple de naftalina: evitant-ne l’ús.
Com en l’altra ocasió, venia amb la idea que no seria coherent fer un alegat contra la imposició d’un idioma, precisament en aquest idioma, de manera que acordàrem que faria la presentació en anglés. Jo ja havia sentit Jordi Sebastià parlar en portugués, i vaig comprovar que també parla francés i anglés amb fluïdesa. Supose que és normal, ja que treballa al Parlament Europeu. De fet, ell mateix, quan li tocà el torn de presidir la sessió, ho va fer en anglés, amb una introducció breu i ben adreçada, que em va facilitar la faena.
Vaig vore cares molt atentes entre el públic. El debat anterior, sobre les minories hongareses a Eslovàquia, havia estat intens; en alguns moments, fins i tot dur, i el tema era molt semblant. Hi havia diputats com la valenciana Marina Albiol, Ramon Tremosa, Izaskun Bilbao o Lídia Senra, entre els que vaig saber reconéixer.
Durant l’exposició em vaig centrar en transmetre dos idees centrals. La primera és que la discriminació lingüística no és cap mena de fenomen esporàdic a Espanya. Es tracta d’una característica sistèmica, suportada per una cultura supremacista que impregna les institucions i imprimeix caràcter als seus membres. La segona és que, per molt que els idiomes formen part del concepte més ampli de cultura, la discriminació i l’abús mai no poden ser tractats com a temes culturals: són delictes d’odi. I en els sistemes que es pretenen democràtics, la justícia ha de treballar intensament per a evitar i, quan cal, sancionar aquests delictes.
Les intervencions del final em fan pensar que la idea es va entendre i acceptar. Vull destacar la de Marina Albiol (Esquerra Unida/ Esquerra Verda) que proposà dur el tema al comité LIBE, que s’ocupa de Llibertats, Civils, Justícia i Assumptes d’Interior. Crec que això és un pas en la direcció que pretenem: dur els abusos lingüístics al terreny en què han de ser estudiats i discutits, a fi de trobar els mecanismes legals necessaris per a forçar els estats que els cometen, a deixar de fer-ho.
La Unió Europea, en ple segle XXI no pot permetre’s el luxe de deixar com una opció dels estats membres, la plena implementació del respecte dels drets humans. I que els abusos lingüístics passen a ser matèria de la Direcció General de Justícia, i no de la de Cultura, és un primer pas en aquesta bona direcció.
En els últims anys, tots els parlants de llengües no castellanes hem vist clarament que davant de la justícia espanyola no tenim res a fer. Els nostres drets són sistemàticament violats, les nostres demandes són, en el millor dels casos ignorades, i quan no és així, ens condemnen a nosaltres per faltar al respecte a unes autoritats que ens insulten des del mateix moment que es neguen a entendre’ns si no parlem la llengua del (seu) imperi. Vull confiar, moderadament però sense defallir, que el marc europeu pot arribar a ser més sensible. I sobretot, que pot servir per aplicar allò que s’ha d’aplicar contra tota forma d’abús i violència discriminatòria: la justícia.
