Fa tot just un any, El Corredor Polonès emetien un amarg comunicat de comiat on expressaven cruament les dificultats que havien passat al llarg de quinze anys de trajectòria per intentar fer visible la seua música: “Cansats doncs, de pidolar almoines en cadascun dels festivals que s’organitzen al territori o de llançar-se a la selva dels circuïts de sales pagant per avançat. Tot plegat, fa que la situació acabe sent insostenible. Tristament, no hi ha cap valent ni valenta que aposte per un estil no normalitzat en valencià ni al País Valencià ni a la resta de territoris catalanoparlants, i això és un drama”.
Efectivament, la manca de públic que sostinga les propostes gestades fora dels corrents principals, és el repte més complex i inajornable a què s’enfronta la música expressada en valencià. Una mancança deguda, en la meua opinió, a la peculiar estructura del seu mercat: molt magre en dimensions, mediàticament ocultat i conformat per un públic amb un alt nivell de conscienciació lingüística i de sensibilitat nacional, condició que el fa especialment receptiu a les propostes que vehiculen, explícitament, un discurs ideològic semblant.
Permeteu-me analitzar amb una mica més de detall els tres trets suara exposats. En primer lloc, les dimensions del mercat que se cenyeixen, contra tota lògica objectiva, al públic progressista valencianoparlant encabit en la circumscripció autonòmica. Trobe que la causa d’aquesta restricció és, d’una banda, el lentíssim creixement de la penetració de la producció discogràfica en valencià en el mercat castellanoparlant —on, entre d’altres raons, diria que té un pes considerable l’efecte dissuasiu de l’endogàmia forçada: els concerts multitudinaris semblen sovint una festa privada on se celebra idioma i ideologia i on es reforça, especialment, un sentiment de pertinença col·lectiu que tendeix a identificar tota l’escena i que traça, inconscientment, un cordó sanitari al seu voltant. I d’altra, la progressiva fortificació de les fronteres autonòmiques que fa que, llevat dels que transiten pels pocs passos expedits —el circuit alternatiu amb un clar component ideològic i l’escena folk que duu molts anys permeabilitzant-les—, només alguns pocs agosarats picapedrers hagen aconseguit fer-hi forat i bellugar-se amb una certa comoditat per un espai cultural que, en primera instància, hauria de ser el seu medi natural. El cas de Senior i el Cor Brutal és especialment paradigmàtic en aquest sentit: fora del mainstream valencià, ha aconseguit transcendir les barreres autonòmiques i lingüístiques, ha arribat a colar-se —d’amagatotis, això sí, en horari infantil i lletra petita— en el sancta sanctorum de la modernitat musical, el festival Primavera Sound de Barcelona, i ha estat generosament tractat per la premsa especialitzada —Ruta 66, Rockdelux— sempre zelosament ignorant del que es coïa per ací.
Aquest últim apunt ens permet saltar al segon dels factors al·ludits: les conseqüències de l’ocultació mediàtica. La música en valència no sona en les ràdios musicals i els programes especialitzats s’han esfumat de la graella televisiva, així que en aquest cas no té ni on no aparèixer. Però tampoc la sentireu en els fils musicals de les botigues, ni servint de música incidental en una sèrie o un magazine, ni atorgant coartada moderna a un anunci de cotxes o de productes bancaris, ni en la banda sonora d’una pel·lícula de moda: la possibilitat d’un accés passiu a la música en valencià, senzillament no existeix. El consumidor ha de ser actiu: ha d’anar a buscar-la a la xarxa, adquirir-la en un concert o en una de les poques botigues on la venguen, invertir de vegades un esforç considerable per a fer-se amb un CD esquiu, autoeditat i mal distribuït. Com es dóna a conèixer així una proposta alternativa que, d’entrada, no aconsegueix situar-se dins del petit circuit existent? Com pot trobar el seu públic si no hi ha intermediari possible que l’ajude a salvar l’immens abisme que el separa d’ell?
Finalment, aquest caràcter necessàriament actiu del consumidor de música en valencià té un evident efecte col·lateral en el biaix ideològic majoritari: es tracta d’un públic que té en la consciència lingüística i el posicionament polític algunes de les seues principals inquietuds i que, per això, abraça amb entusiasme les propostes que apel·len a aquest capteniment des de la denúncia de l’estat de les coses o des de la celebració de la resistència. Resulta ben paradoxal que l’ànsia de normalització lingüística acabe conduint així a una situació dolorosament anòmala perquè la música que acapara la major part de l’escena ho fa, precisament, per la manca de normalitat. Un cercle viciós del que cal escapar el més aviat millor. Òbviament, sempre hi haurà música per a majories i música per a minories, però el que és ben trist ací és que les majories són quasi invisibles fora del circuit i les minories no arriben ni a conformar-se.
Així, en aquests deu anys hem assistit impotents a l’ostracisme forçós de formacions que perfectament podien haver sigut molt populars si les condicions hagueren sigut unes altres: Pinka, Sant Gatxo o Miquel Herrero i els Autòmats, per exemple, ens han deixat discs d’un pop brillant i contagiós que podria tenir encara molt de recorregut —Somnis (2006), Si tanque els ulls (2006), Llum (2012), Cançons en blanc i negre (2010), Les revelacions microscòpiques (2011)— i amb els quals, personalment, he passat moltes estones de gaudi. Posseïen tot el que aparentment calia per aconseguir un reconeixement massiu: proposta accessible, actitud escènica, grans cançons —amb clàssics instantanis que dissortadament mai no ho seran con ‘Buscant el moment’ de Sant Gatxo o ‘Laboratori’ dels Autòmats—, però no ha sigut possible perquè a l’altra banda no hi havia resposta, o no tenia el volum suficient.
El mateix es pot dir d’envits més agosarats com els protagonitzats per Inòpia, amb el monumental Les 4 estacions de l’arròs (2008) sota el braç —disc conceptual en l’estela del rock alternatiu post-grunge, que aconsegueix la quadratura del cercle amb un doble tractament insòlit dels codis estètics del gènere i del paisatge que el protagonitza—, o El Corredor Polonès que ens trasbalsava amb les torbadores foscors avivades per L’embaràs d’Agnieszka (2010), altra fita incontestable i tristament desconeguda de la discografia valenciana de tots els temps. Ambdues formacions —al costat d’altres companys d’inquietuds musicals com Voltor, Gàtaca o Paral·lel 84— intentaren muntar un circuit alternatiu on donar a conèixer les seues cançons, el Tourbolet, però després d’unes poques edicions no tingué continuïtat.
Arribats fins a hui el desassossec no amaina: dos dels discs de major calat artístic dels darrers anys —El paradís de les paraules (2011) de Carles Dénia i Wegener (2013), d’Hugo Mas i Arthur Caravan— dues obres rodones de dalt a baix, mereixedores d’una recepció agraïda i entusiasta que, com a mínim, rescabale amb admiració l’esforç esmerçat en la seua confecció, a penes han tingut eixida en directe.
Aquest continua sent, doncs, un dels punts més febles de l’escena: les dificultats, quan no la impossibilitat, de sobreviure al marge dels corrents principals. Si no arriba el públic, la música se’n va. I això, el desànim del talent, és una veritable desgràcia que de cap manera ens hauríem de permetre.
Josep Vicent Frechina.
