Com és habitual a les darreries d’any, l’SGAE ha donat a conèixer la seua anàlisi sobre la situació de les arts a l’Estat espanyol, detallant percentatges i xifres concretes sobre la salut d’aquestes als diferents territoris. L’anàlisi sobre la música clàssica se sosté sobre quatre indicadors principals: la quantitat de representacions, on s’inclouen concerts, espectacles, esdeveniments…, la quantitat d’aquests especificant si són gratuïtes o de pagament, i la consegüent recaptació, és a dir, els guanys que l’activitat artística genera, indispensable perquè el sector continue sent un sector productiu, igual com puga ser qualsevol sector laboral. Finalment, un altre factor que té en compte l’SGAE és la ubicació o el context demogràfic on tenen lloc les representacions o manifestacions artístiques. A més, pel que fa a la música clàssica, l’estudi fa una visió general, però, detalla i analitza quatre blocs segons l’executant/músic, així trobem dades concretes sobre música simfònica, música de cambra, música coral i música de bandes i rondalles. A l’òpera i la sarsuela els dedica un capítol a banda.
Per les circumstàncies artisticosocials del País Valencià, he volgut centrar l’atenció en una de les arts analitzades: la música clàssica. La factoria, o el teixit educatiu musical del nostre país és, com és sabut, digne d’elogi, i alhora d’estudi per les seues dimensions irracionals. El País Valencià és des de fa dècades un productor en massa de músics, el qual en un moment donat de la nostra història recent bescanvià formació amateurista de la música, nascuda i mantinguda al si de les societats musicals des de finals del XIX fins fa ben poc, per una obsessió motivada per concepcions sociològiques transmeses en el nucli familiar, ampliada aquesta concepció en molts casos a la gran família que representa la societat musical. En molts casos, les escoles de música són els nuclis on s’anima a la regularització de l’alumne, és a dir, la motivació oficial de proximitat i necessària perquè el xiquet faça el gran salt: el conservatori i la titulació reglada.
Si atenem als tres conservatoris superiors, ens adonem que els màxims centres oficials pel que fa a estudis reglats, allò més semblant ara per ara a una facultat de música, produeix al voltant de 200, tal vegada més, titulats superiors a l’any. Tots tres són públics i cal pagar taxes. Això, al costat d’una xarxa de conservatoris professionals i centres autoritzats (conservatoris privats) de les societats musicals, observem que la factoria de producció, per tant, el camí cap a la professionalització dels estudis, i les possibilitats de ser músic professional a aquest país són factibles, plausibles, viables i a més a més bastant còmodes si es donen diversos factors com una família que dóna suport econòmic i moral, una motivació personal per ser-ho i un entorn sociològic que hi ajuda i acompanya.
Però, davant una xarxa educativa encaminada cap a la professionalització en massa dels músics, en totes i cadascuna de les especialitats o vessants de la música (tret d’algunes com la tradicional o els instruments de la música antiga on és impossible o més difícil), trobem un mercat laboral paupèrrim, si més no desajustat o no proporcional a la facilitat amb què els nostres xiquets músics poden seguir l’itinerari cap a la professionalització. A les clares produïm més del que el mercat necessita, fent una mena de paral·lelisme metafòric.
A això cal afegir que els diferents governs valencians, amb més o menys quantia, han subvencionat aquesta professionalització animada des de les societats musicals, amb més o menys conscienciació de la causa. Per tant, aquell amateurisme que va caracteritzar les bandes, on aquella imatge de músic amateur, treballador de dia i músic de nit, ha quedat quasi extingida i substituïda pel músic tothora.
Llevant ensemble (Qüestió d’actitud).
Finalment, cal tindre en compte un factor educatiu important. Malgrat el creixent nombre de músics al país, amb titulació o sense, la societat valenciana no és consumidora en massa, proporcionalment al nombre de músics i espectacles/concerts, com ho són altres societats properes, almenys no en el mateix percentatge com ho són a Catalunya. Una altra qüestió educativa, fomentada arran de la sociabilització de les telecomunicacions i la xarxa, és la gratuïta dels continguts. La idea que allò que està a Internet és gratuït i no hi ha ningú al darrere s’ha assimilat com una cosa normal i una de les conseqüències és que la cultura per contagi directe en el medi cibernètic, ha quedat vinculada a la idea de la gratuïtat. No és gens estrany escoltar que una cosa és gratis per tal que la gent vaja, o fins i tot pensant en aplanar l’accés a la cultura, però és molt estrany escoltar preguntar-se a algú de què viurà qui ha generat aquell espectacle, contingut, concepte….
Doncs, si tornem a l’Anuari de l’SGAE, el seu “Resum executiu” diu sobre una visió estatal de totes les arts escèniques, musicals i audiovisuals que “l’any 2014 representa, després d’anys consecutius de descensos generalitzats en la gran majoria dels indicadors analitzats, un punt d’inflexió, però, els increments encara són dèbils i no permeten parlar de recuperació davant tot el que s’ha perdut des de 2008”.
Tanmateix, en la mesura que ens aproximem a la música en l’apartat d’òpera i sarsuela, a nivell estatal ens indica que “des del 2008 fins al 2013, el nombre de representacions s’ha reduït un 28’4%, el d’espectadors un 41,8% i per tant la recaptació ha perdut un 45,3%”. A nivell estatal, el País Valencià no apareix entre la llista de territoris on més funcions d’òperes es representen, encapçalada per Madrid, Catalunya i Andalusia, precisament els territoris que més subvenció reben de l’estat per a produir òpera (Real, Liceu i Maestranza). No obstant això, per exemple, el País Basc no està entre els que fa més representacions, però si entre els que té més espectadors. Això, relliga també una major recaptació d’aquest territoris (Madrid, Catalunya i País Basc).
El següent punt, i on el País Valencià ateses les seues peculiaritats artístiques, educatives i divulgatives que abans hem esmentat, hauria de despuntar, trobem dades que ens han de conduir a una reflexió profunda de tots els agents implicats, no només per les xifres que ens ofereix l’anàlisi, sinó per la continua davallada en tots els seus indicadors. En arribar a la música clàssica, a nivell estatal se’ns diu que “en 2014 s’experimenten descensos en tots els seus indicadors: 18,7% menys de concerts, 17,9% d’espectadors menys i un 17,2% de la recaptació menys”.
A nivell estatal el País Valencià és el segon territori (717.864, un 16,3%) en nombre d’espectadors, per darrere de Madrid i per davant de Catalunya. En qualsevol cas, s’experimenta una davallada respecte l’any 2013 seguint la tendència des de 2008. Ara bé, en recaptació, que també es reduí, la llista l’encapçala Madrid, Catalunya i País Basc, el País Valencià, malgrat tenir més espectadors, no és vincula amb major recapte.
Agrupació Musical “Els Majors de l’Horta Sud”.
L’anuari, seguit ofereix dades classificant-les segons el tipus d’execució, classificant-la com a simfònica, cambra, coral i bandística sobre la qual aplica els indicadors esmentats (concerts, espectadors, recapte i recinte).
Pel que fa a música simfònica (només orquestres) hi ha un increment lleuger a nivell estatal encapçalat per Catalunya, Madrid i País Basc. Però, malgrat augmentar els concerts, baixen els espectador, essent novament els llocs on més gent va als concerts Madrid, País Basc i Catalunya i per tant la recaptació també baixa en la música simfònica, essent els qui més han recaptat els mateixos territoris.
Pel que fa a música de cambra i solistes a nivell estatal es produeix un descens en 2014 i el territoris que més concerts han fet són Madrid, Catalunya i Andalusia. Tanmateix els qui compten amb més espectadors de música de cambra són Madrid, Catalunya i País Basc. La recaptació en aquest cas l’encapçala Catalunya, Madrid i País Basc. La música coral, és l’única que ofereix xifres tant a nivell estatal com al País Valencià admirables. La música de banda mereix una anàlisi detallada que seguit aportarem.
Abans però d’entrar al nostre país, l’Anuari de l’SGAE 2014 apunta un detall, el desequilibri entre els concerts gratuïts i de pagament: els primers són àmpliament majoritaris, 67’9% envers un 32,1% a nivell estatal.
Les xifres al País Valencià amb “tendència negativa” per setè any
A tots els territoris de l’Estat espanyol han baixat els concerts, tret de Catalunya que els ha augmentat respecte al 2013. Tanmateix, el País Valencià és, amb les xifres de 2014, el lloc on més concerts de música clàssica s’hi fan de l’estat tot i mantenir el descens d’espectacles des del 2009 (2.669) fins al 2014 (2.384), i que representa el 16,6% de tot plegat i a distància de Madrid (13,9%) i Catalunya (13,1%).
A nivell estatal els espectadors han baixat, tanmateix Madrid compta amb el 18,7% d’espectadors, País Valencià amb el 16,3% ha perdut en 2014 11.322 espectadors, Catalunya amb el 14,1% i País Basc amb el 12,8%. Però, el País Valencià en 2008 comptava amb 825.670 espectadors i en 2014 n’ha perdut més de 100.00, i si situa amb 717.864.
A nivell estatal la recaptació ha baixat (un descens de 1,45 milions d’euros), i encapçalen els guanys Madrid, Catalunya i País Basc, mentre que el País Valencià que ofereix més concerts que cap altre territori i és el segon en espectadors, ha perdut recaptació, tot i que no és acusada ja que en 2008 recaptà 2.399.454 i en 2014 2.256.675, ara bé, el seu recapte representa un 6,3% a nivell estatal, molt lluny del 26,3% de Catalunya, País Basc (10,1%) o llunyíssim del 31,2% de Madrid, i pròxim a Andalusia (5,5%) o Navarra (4,2%). Així, la mitjana indica que els valencians ens gastàrem en música clàssica 0,47 euros per habitant en 2009 i en 2014 0,45 euros.
Orquestra de les Arts amb el Cor de la Generalitat.
Música simfònica al País Valencià
A nivell estatal en 2014 es feren 91 concerts més de simfònica (això són orquestres). El País Valencià tingué 55.835 espectadors de música simfònica en 2014 de pagament, però 63.332 en gratuïts i per tant la recaptació és de 1.691.864 milions d’euros, lluny dels més de dos i mig del País Basc, dels prop de 7 milions de Madrid o dels més de quatre i mig de Catalunya i figura al costat d’Andalusia amb 1.200.993 milions de recaptació.
Grup de metalls i percussió de la JOGV amb els Spanish Brass.
Música de cambra i solistes al País Valencià
A nivell estatal en 2014 es feren 149 concerts menys. Al País Valencià es van fer 964 concerts de cambra i/o solistes dels quals 138 foren de pagament i 826 gratuïts, els de pagament van rebre 47.610 espectadors, molt per davall dels 185.794 que van acudir als concerts gratuïts, per tant la recaptació fou de 371.338 euros que crida l’atenció atenent la gran diferència entre concerts de pagament i els gratuïts, però, queda molt lluny dels guanys aconseguits per Catalunya (4.670.510 milions), Madrid (3.939.223), País Basc (744.555), Aragó (729.197), Navarra (447.195), Castella i Lleó (411.935), i mostra clarament que la música de cambra i solistes al País Valencià és una assignatura pendent, que necessita una revisió que passa des del concepte d’espectacle i la predisposició dels músics a concebre’l, distribuir-lo, plantejar-lo i gestionar-lo, fins a la responsabilitat de l’Institut Valencià de la Música que poc o res ha fet en els darrers anys.
Música coral al País Valencià
L’augment de concerts de música coral és significatiu a tot l’estat, tot i que la resta d’indicadors seguint els altres tipus, també descendeixen. Al País Valencià és l’única que dóna una alegria, com també va fer l’any passat, oferint 244 concerts, 24 d’aquests de pagament i 220 gratuïts, amb un total d’espectadors de 58.134, òbviament la balança es decanta cap a l’assistència massiva als gratuïts i un recapte de 92.377 que estan lluny dels 349.664 de Madrid o els 333.578 del País Basc, però per damunt dels 83.467 de Catalunya o dels 82.678 d’Andalusia.
Banda Municipal de València.
Música de banda i rondalles
A nivell estatal tots els indicadors es redueixen, però el País Valencià, per totes les obvietats conegudes oferí en 2014 un total de 934 concerts, 42 dels quals foren de pagament i 901 gratuïts que combregaren un total de 307.159 espectadors, 37.580 dels quals pagaren i 269.579 anaren als concerts gratuïts, això ens ofereix un recapte de 101.095 euros, per davall dels 158.237 de Catalunya que compta amb la tercera part de bandes que el País Valencià, amb un terç dels conservatoris, i cap completament públic.
Unes xifres que mostren la lenta i continuada davallada que sofreix la música clàssica al País valencià, i unes xifres que demostren un any més que tal vegada les inversions exigides des de certs sectors musicals són excessives i potser cal redistribuir els diners amb uns altres criteris, si més no divergents cap a diverses necessitats reals. Un altre factor destacable és la concepció de l’amateurisme professionalitzat, on agrupacions de caire i constitució amateur assumeixen quantitats pressupostàries en forma de subvenció per fer-se càrrec de diversos actes culturals a nivell local, substituint de manera inconscient el rol de vessant cultural de qualitat i ofegant la xarxa laboral dels mateixos músics, una vegada titulats, convertits alhora en amateurs i professionals. Per exemple, ¿quants ajuntaments deixen de programar música de cambra, sabent que és cara i no atraurà un gruix de públic suficient com per justificar-ho si la banda ofereix, dins del pressupost que rep anualment, quatre, cinc o més concerts de caràcter simfònic?
