Las Víctimas Civiles, formació que encapçalen Héctor Arnau i Pau Miquel Soler, es presenta com “el primer grup de música en valencià que canta en castellà”. La boutade sembla oportuníssima perquè toca el viu d’aquesta anomalia onomàstica i posa en evidència el seu caràcter estrafolari i segurament ja contraproduent. Però no excepcional: poques coses irriten més alguns intel·lectuals patriotes del veïnat de ponent que el sonsonet recurrent de “no m’agrada el cinema espanyol”. Tanmateix, l’agrupació d’una diversitat artística tan gran en una única categoria nacional o lingüística no obeïx a cap vel·leïtat lèxica, o a la incapacitat per a classificar-ne la producció seguint altres criteris més adients a la seua naturalesa estètica, sinó a un replegament tàctic davant l’amenaça supremacista d’un enemic exterior: el cinema nord-americà en el cas espanyol, les músiques anglosaxones i espanyoles en el cas de la “música en valencià”. Una amenaça que en algunes cultures es combat a la valenta, com ocorre des de fa molts anys a França amb l’anomenada “excepció cultural” que extreu les produccions culturals de tots els tractats de lliure comerç i que estableix, per exemple, quotes d’emissió d’un 40% per a la música francòfona.
En qualsevol cas, resulta molt eloqüent que la nostra denominació genèrica actual pose l’accent en el factor lingüístic perquè això no ha estat sempre així. Evidentment, els noms no són innocents ni asèptics i transporten sempre una considerable càrrega ideològica: quan en els anys seixanta s’anomenava “Nova Cançó”, es volia subratllar la seua condició rupturista, la seua explícita voluntat de canvi — “Ens calen cançons d’ara”, deia el manifest fundacional — que la publicitat de l’època s’encarregava d’emfasitzar —com un concert de Raimon i els Setze Jutges al Casino de l’Aliança de Poblenou de Barcelona el 1964 que s’anunciava amb un lema inapel·lable: “Cançons noves, en un nou temps, per a gent nova”. Després, a la dècada de 1970, el nom que s’imposarà serà el de Cançó Popular del País Valencià, amb l’objectiu desplaçat des de la creació —“nova”— cap als seus efectes —“popular”. Eren els temps de la rehabilitació cultural, la recuperació del carrer i la restauració identitària. La Cançó passa a ser “la veu del poble” i la seua pròpia designació assenyala les dues forces motrius que l’animaran: un caràcter que es vol genuí i representatiu i un notori afany d’incidència social; més que descriure un fet objectiu, el nom expressava un desig: era una cançó que pretenia ser popular. Ara, des que a principis de la dècada de 2000 es crea el Col·lectiu de Músics i Cantants en València Ovidi Montllor, l’èmfasi es desplaça novament i apunta al fet diferencial lingüístic. El desplaçament, una altra vegada, no és fortuït ni casual: després d’anys de contraplanificació lingüística institucional, d’ús cínic de l’idioma com a objecte de conflicte, de menyspreu a tota producció cultural vernacla, no pot sobtar-nos que del costat agredit s’enarbore, amb orgull resistencialista, la bandera proscrita.
“Música en valencià” ha sigut, en aquest sentit, una categoria útil per donar visibilitat a uns grups i intèrprets tàcitament foragitats de l’escena pública i per guanyar, a poc a poc, una audiència lingüísticament sensible que ha prioritzat aquest component per damunt de les bondats artístiques de cada proposta. La importància del factor lingüístic s’evidencia clarament en la naturalesa dels principals valedors d’aquesta “música en valencià” durant el règim antivalencianista: primer, Acció Cultural del País Valencià; després, Escola Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —institució, aquesta darrera, d’on ha provingut una part substancial dels pocs ajuts rebuts pel COM per a organitzar els Premis Ovidi. Tres entitats, al capdavall, que tenen en la promoció del valencià un dels seus objectius fundacionals.
En la meua opinió, el futur passa per la ruptura amb els esquemes establerts durant la darrera dècada i l’inici d’una nova fase on es busque el creixement fora de les zones de confort. Ara que les institucions no són hostils, el discurs de la resistència hauria de deixar pas al discurs del desenvolupament i l’expansió: cal defensar les propostes musicals en el territori que els hauria de ser propi i l’exemple d’Aspencat rebentant la sala Noise, o d’Orxata fent seu amb desvergonyiment un local amb les connotacions de l’Spook, caldria repetir-los cada setmana. L’èxit d’aquestes formacions —i altres com Obrint Pas, La Gossa Sorda o Zoo— en festivals com el Vinyarock indica que pot haver molta vida fora del petit circuit valencianòfil. Fins i tot els Premis Ovidi podrien obrir el seu radi d’acció per acollir, d’una manera o una altra, tota la diversitat valenciana.
L’objectiu hauria de ser, almenys a mitjà termini, no necessitar més festivals lingüísticament especialitzats, ni programes de ràdio, ni portals d’internet —Tres Deu ha apostat clarament per un model transversal que, amb més recursos, podria tindre uns efectes molt positius—, sinó buscar la convivència i la barreja amb propostes afines expressades en qualsevol idioma.
Fins aleshores, però, molt em tem que ens queden encara uns quants anys de “música en valencià” i que els intents benintencionats de bandejar la denominació no tindran massa èxit. Perquè no per deixar de dir-ho la situació serà normal. Això si passa, passarà a la inversa: si algun dia la situació es normalitza mínimament, ho deixarem de dir.
Josep Vicent Frechina.
