Quan fa uns dies vam publicar a La Veu que des de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports s’estava treballant per declarar el Cant de Sibil·la Bé d’interès cultural (BIC) vaig creure que finalment s’havia trobat el seny i que algú s’havia posat a treballar —musicològicament— perquè la representació del drama litúrgic tinguera la coherència històrica que té a altres indrets. Si més no, amb bon criteri pensava que s’havia trobat la representació de la Sibil·la i d’aquesta manera, després de tres anys d’escenificar una proposta de música antiga, es faria una representació amb unes possibles variants obvies per la intervenció i influències del temps, dels homes i les distàncies, i no un concert de música antiga on una de les obres forma part del drama litúrgic que es representa a Mallorca, però també a algunes poblacions valencianes amb les —com he apuntat més amunt— lleugeres variacions que s’atenen a modes, influències, percepcions i intervencions dels homes. Sibil·les hi ha moltes, però, totes són profètiques i tenen una funcionalitat litúrgica.
No cal anar massa lluny per trobar sibil·les, més o menys fidels a la celebració arcaico-profana de pronosticar l’arribada del Messies seguint els procediments, emprant els càntics i esdevenint abans de la Missa del Gall el 24 de desembre, abans però, que el Concili de Trent volguera prohibir-la. Bé, creuar uns quilòmetres de Mediterrània.
La notícia susdita parlava de qui participava en la representació d’anit a la Catedral de València, de qui és la Sibil·la (eritrea) i en què s’està treballant per tal de declarar-la BIC. Però no se’n deia ni pruna de què consta el drama litúrgic que segons se’ns diu és valenciana. Ho és, no perquè nasquera al carrer Cavallers o al de Velluters, tampoc perquè algun canonge o trobador valencià escriguera res, només és valenciana per tal que siga nostra i no dels altres. S’entén, una versió genuïnament valenciana que no és ni mallorquina, ni catalana, ni de cap lloc d’Occident on també es representava el drama. La nostra Sibil·la és valenciana perquè sí. Sense més.
Anit a la Catedral de València va tindre lloc —novament per quart any consecutiu— un concert de música antiga amb la interpretació de Capella de Ministrers, amb la seua alma mater Carles Magraner al capdavant de tot plegat. Comptà amb la Coral Catedralícia, amb la soprano Pilar Esteban qui actuava de solista i el xiquet Alejandro Estellés qui féu de sibil·la. En la Processó dels profetes participà Assaig, Grup de teatre-Universitat de València, i els Campaners de la catedral. L’assessorament històric és de Josep Lluís Sirera, l’assessorament musicològic, és a dir el que ha de donar validesa a què la música que sonà ho feia amb criteris interpretatius del S XIII i que formen part tot plegat del drama original, no se sap.
Així, qui no haja sentit mai parlar de sibil·les però té al seu cor aquella facilitat per esborronar-se, emocionar-se… per tot allò que li diuen: és valencià, i que no t’ho toque ni lleve ningú, (com les falles, els bunyols i les paelles) pogué acudir a la catedral a veure la seua representació, com de fet ocorregué omplint de gom a gom el sant temple metropolità, i esperar que davant de magnes autoritats eclesiàstiques, algunes de polítiques, càmeres de televisió i tota la pompa i circumstància es representara el nostre Cant de la Sibil·la valenciana.
A les 19.00 les campanes de la catedral repicaven un Consueta anònima del segle XVI, eren el Toc a Matines i l’expectació s’ensumava. Seguit, amb tot preparat, amb els instruments rèpliques originals dels àngels musics del sostre de la catedral —també molt valencians— enllestits, començà allò que s’ha denominat ‘Musica angèlica’, nom genèric de la primera part de la suposada representació, (però que és un concert) on s’interpretaren Cantigues de Santa Maria (SXIII) recopilades per Alfons X el Savi: Ben pode Santa Maria i En quantas guisas os saeus acorrer. Les Cantigues, com que fan referència a València tot i no saber si formaven part de la representació de la Sibil·la al Cap i casal, és motiu suficient per justificar-ne l’ús en la representació. Però, seguit s’interpretà Gojos de Nostra Dama (S. XIV-XV): Cuncti simus concanenters: Ave Maria i Gaude, flori i virginali, el primer pertany al Llibre Vermell de Montserrat i el segon al Cantorla del Convent de les Clarisses de València, però, tampoc hi ha cap certificació que cap d’aquestes músiques en formaren part de la representació al Túria.
L’interludi del concert, a l’orgue de la catedral executat per Pablo Márquez oferí obres de Joan Baptista Cabanilles, del qual tampoc hi ha cap constància, estudi científic-musicològic que garantitze que això es fera a la representació de la Sibil·la. Aleshores arribà la part més fidedigna, la segona part, tot i que no va hi haure cap descans o recés, sinó una representació contínua amb diferents punts d’atenció escènico-sonora, la coral catedralícia interpretà el Puer natus est nobis que ubicava la representació en el temps de Nadal, alhora que serví per tal de donar inici a la Processó dels profetes, l’única obra musicoescènica del concert que sí forma part del drama litúrgic de la sibil·la. El Quid Sibylla vaticinando, amb el mateix text premonitori del Cant de la Sibil·la (Al jorn del judici…) i monodies valencianes, sens cap altra explicació, inserides entre polifonies de Bertomeu Càrceres i Alonso recollides pel Cançoner de Gandia i que segons el programa de mà “hom —aquest hom entenc que és Sirera—relaciona amb la consueta valenciana de la Sibil·la i intercalades amb cobles del text en valencià de les Hores de 1533”, però, com es justifica aquesta ‘relació’? tampoc no se sap.
La representació del Cant de la Sibil·la seguí amb el 8è responsori del Cançoner del Duc de Calàbria Verbum caso factum est, el Dominus vobiscum. Liber generationis del Cançoner de Gandia i el Te Deum Laudamus també del Cançoner de Gandia. Així, el públic expectant de veure la seua representació del Cant de la Sibil·la gaudí d’un concert de música antiga on s’intercalaren peces i representacions consensuades i certificades científicament que en formen part de la representació del drama, perquè es donen a altres llocs on s’han mantingut i perdurat al llarg dels segles, malgrat la prohibició del Concili de Trent com a parts de la representació, però, que ací s’adulteren amb obres que no tenen cap explicació ni prova fefaent que això en formava part.
Per què la proposta de Capella de Ministrers inclou músiques que no tenen cap prova que la vincule amb la representació de la Sibil·la abans de la Missa del Gall la Nit de Nadal, tal i com es manté a altres indrets de l’antiga Corona catalano-aragonesa? No ho sé. Tal vegada el que proposen és una nova versió, és a dir, aquest és el Cant de la Sibil·la que nosaltres proposem i la que farem d’ara endavant per celebrar-ho?, això és altra cosa. Però cal dir a la gent que és una reinterpretació i adaptació per conformar una nova representació, no un fet recuperat, estudiat i confrontat amb criteris historiogràfics i musicològics com per a dir ‘hem recuperat el Cant de la Sibil·la valenciana’.
La proposta d’anit, representada fora del seu àmbit litúrgic, com ja he assenyalat (La Nit de Nadal) no comptà amb el Cant de l’àngel o el Sermó de la Calenda, sinó que com també he assenyalat, el concert inclogué peces amb altres usos per conformar això sí un concert amb bones interpretacions on destacaria David Antich amb les flautes i la flauta doble, Juan Manuel Rubio amb el Saltiri, Robert Cases amb la guitarra o Ignasi Jordà amb l’organet. També el cor estigué correcte, tot i lleugeres desafinacions, però, amb una molt bona compensació de veus i sonoritat. També destacà Pilar Esteban amb les intervencions a solo, tot i que mesurada en el vibrato per donar-li coherència històrica per moments aquest corria cap a la concepció moderna, tanmateix la qualitat tímbrica i flexibilitat de la veu d’Esteban s’adaptà perfectament a context sonor. No podem dir el mateix del xiquet solista, qui feia de Sibil·la, el cansament per la repetició de la consueta i la poca col·locació de la veu no feien més que retòrcer les cordes vocals del xiquet produint galls, constrenyiment del so,…
Esperem que el Congrés Internacional, com el que ja es fa a Barcelona, sobre la Sibil·la, anunciat per l’administració competent done llum a la representació. De moment però, s’està treballant per declarar BIC un concert de música antiga on s’inclou només un fragment de la Sibil·la amb obres d’altres autors, contextos i funcionalitats, si a això li volen dir Cant de la Sibil·la, amb el cognom de valenciana…, cal anar molt amb compte.
>
