Albert Staromiejski (Castelló de la Ribera, 1964) va començar la seua història dins del món de la imatge amb els seus pares. Es podria dir que va nàixer en un estudi de fotografia, i des de molt jovenet ha sigut autodidacta en aquesta matèria gràcies a son pare, el primer mestre d’aquest futur càmera. L’any 1981 va comprar la primera càmera de vídeo i es va posar a gravar, quan a l’Estat espanyol encara hi havia la televisió en blanc i negre. Als vint anys, Staro ja feia vídeos publicitaris i, sense titulació, però amb molta experiència, havia col·laborat amb TVE. Com que en aquella època no hi havia prou gent amb titulació, els seus huit anys d’experiència el van ajudar a començar en RTVV, concretament, en els informatius. “Jo vaig tindre la sort que, des del principi, les periodistes em valoraven prou”, recorda Staro, que l’any 1989 va entrar com a treballador número 70 de la casa.
Els primers cinc anys que va estar a RTVV va formar part de l’equip d’informatius fins que “vaig tindre un xoc amb un dels caps i em van desterrar”, comenta. Als informatius, van fer una reestructuració que va començar i va acabar en ell. Des d’aleshores, aquest operador de càmera ha treballat en diversos estudis de RTVV fins que va acabar en l’estudi 4 dels informatius de Punt 2 i el van acomiadar en el primer ERO.
– Sovint es parla de la prepotència que tenien les periodistes col·locades. Quina consideració s’ha tingut amb els càmeres?
Als càmeres no ens tenien cap tipus de reconeixement. De vegades, tenies un company amb un contracte d’auxiliar de plató, per exemple, però li assignaven operar a grua quan no tenia reconeguda eixa categoria. Com que jo veia que la meua feina es ressentia perquè aquesta persona no sabia fer el que li havien assignat, em queixava, però no hi havia manera. Un altre exemple que recorde va ser durant l’època que teníem de cap Eliseo Lizaran, el primer cap d’informatius que vam tindre. Recorde que van posar un cotxe bomba en el centre, on està El Corte Inglés del carrer de Colom de València, que a la part de darrere té una eixida d’aparcament. Nosaltres estàvem a una distància d’uns 100 metres fins a l’altra cantonada i les periodistes estaven molt més lluny, en una plaça, a cobert. Quan ens avisen que anaven a detonar el cotxe, pose la càmera a gravar i ens refugiem. Allò va pegar un pet impressionant i vaig tindre la sort que la càmera estava ben quadrada perquè la flamerada no se’n va eixir de l’enquadrament. De fet, la imatge la vam utilitzar en el programa Dossiers com a capçalera durant anys, era molt bona. Bé, doncs l’endemà, estava assegut en la taula amb el periodista que redactava la notícia i ve el cap d’informatius, es dirigeix al periodista i li diu: «Molt bones les imatges del cotxe bomba, eh? Molt bones». El periodista no diu res, jo em quede callat i l’altre se’n va. Molt bones imatges? Eixes imatges són meues! Per què li ho diu al periodista i no m’ho ve a dir a mi? I el més fort és que el periodista no li va dir res sobre la meua autoria. Érem poc reconeguts.
– Tu has viscut el primer intent de privatització de Zaplana. Què ens pots contar d’allò?
Quan els sindicats li van tombar la privatització a Zaplana, jo vaig tindre una premonició i, malauradament, va passar això i pitjor. Jo vaig dir: “L’afonaran econòmicament fins que siga inviable; l’afonaran d’audiència fins al punt que la mateixa gent demanarà que la tanquen”. I pas a pas, va passar. La van saquejar i es van folrar a costa dels pressupostos de RTVV. Tingueu en compte que s’han gastat 1.300 milions d’euros, la major part dels quals no se sap on estan.
– Aleshores, creus que el primer ERO massiu el van fer pensant a continuar fent el mateix a l’empresa?
Jo crec que no són tan curtets com per a pensar que poden fer un ERO que els el puguen tombar. Una de dos, o van pensar que no els el tombarien, que el declararien improcedent i que anirien a la seua, fent el que els dóna la gana, com en Telemadrid, o, en cas que el declararen nul, ja tenien clar que tancarien i farien una altra radiotelevisió en unes altres condicions. Però han fet tan malament les coses… Jo crec que han superat la seua inutilitat, han superat la seua capacitat de pensar les coses per a fer-les mal fetes. Han superat qualsevol ficció que ens poguérem imaginar.
– Ser càmera suposa haver de gravar i callar, mentre que les presentadores podien soltar qualsevol cosa. Què féieu davant la manipulació informativa?
Primer, he de dir que he treballat en programes dels quals no estic gens orgullós, com el Tómbola. Jo recorde molts informatius d’eixir durant les pauses i dir-li a l’editora: “A veure, tu saps que això és mentida? Com podeu soltar això?”. I la resposta era: “Albert, que tu no saps qui et paga?”. Que no sé qui em paga? Clar que ho sé. Els meus diners els ingressarà el cap que està de torn, però, a mi, em paga la gent amb els impostos. Abans, si no estaves en informatius, no t’assabentaves, però quan hi estàs… Sí que és cert que quan estàs treballant dins de certs programes no t’adones de tot el que hi ha darrere… En canvi, quan féiem col·laboracions amb persones que venien de Madrid era horrible. Fins i tot feien programes que atacaven el valencià. De fet, recorde un programa de Falles que estava María Abradelo i van entrevistar Fernando Vizcaíno Casas, i en un moment donat, li van preguntar per què no parlava en valencià i Abradelo li va dir: “Xic, tu fas com jo, si alguna paraula no la saps, te la inventes”. A l’última època que vaig estar en la televisió, vaig estar assignat a l’estudi 4 del canal d’informatius de Punt 2 i teníem esbroncada diària. En la tertúlia amb José Luis Torró, que va estar durant molt de temps, hi havia dies que les persones que treballàvem amb càmera ens miràvem i ens déiem entre nosaltres: «Ei, però trenquem la càmera, botem per damunt d’aquestes i repartim hòsties? És que això no pot ser!». I quan acabaven les tertúlies, anàvem cap a les periodistes i els déiem de tot, amb bones maneres, però de tot. Era una cosa tan descarada… Es parlava de política i tot era fer-li lloances a Camps, i si parlaven de l’oposició, parlaven de Zapatero —no dels polítics del País Valencià—, que era el dimoni en persona, tota la culpa era d’ell. Després, en aquella època només estava jo de càmera i feia la feina amb Frederic Ferri, que ens va fotre molta canya a les persones que érem tècnics. Ell era el presentador i jo era el càmera, i estic segur que si escoltàreu les cintes d’ordres de tot el que passa durant el programa, que es graven en vídeo, de segur que hi ha discussions entre Ferri i jo sobre totes les mentides que soltaven.
– Alguna vegada vas patir alguna mena de càstig per les teues queixes?
A banda de fer-me canviar de departament, programa i informatius, jo tinc un diploma que pot ser que siga l’únic de tota la plantilla que en té un com aquest. Hi diu que em suspenen de treball i sou durant set dies per falta greu, tot per haver entrat en un plató i dir que estan manipulant. En definitiva, un expedient. La història és que jo sempre vaig amb una paelleta a les manifestacions. Tot va passar fa tres anys, en la primera ‘Intifalla’. Jo me n’anava al metge, havia demanat permís i portava la paelleta a la motxilla. Vaig passar per l’estudi 2 a saludar les meues companyes i una d’elles em diu: “Mira, estan parlant de tu”. “Com que estan parlant de mi?”. Sí, estaven parlant de la ‘Intifalla’. I volia que li donara la meua opinió, però vaig passar. En eixos informatius, deien que nosaltres, la ‘Intifalla’, assetjàvem les xiquetes i intimidàvem les falleres. En plató, acabaven de parlar del tema i van posar un vídeo. Jo estava entre l’operador i un monitor, amb la paella en mà. De sobte, mire i veig que estan mirant-me, i els dic per senyes: “El que esteu parlant és mentida, no té res a veure amb la realitat”. I em responen: “No t’escolte”. M’aprope i li dic: “Mira, que jo estic en les ‘Intifalles’ i el que esteu dient és mentida, esteu manipulant”. Llavors, el que estava de director de programa i presentador, Xavier Carrau, crida alguna cosa i jo li dic que ja me’n vaig. Quan torne del metge, la xica que m’estava substituint al treball em diu que el cap volia parlar amb mi. Ell em pregunta si havia passat res i jo li responc que no. Llavors, m’envia al laboral i em diuen que he de signar un document com que l’he rebut. Al paper deia: «Irrompre en un estudi amb una paella cridant ‘esteu mentint, esteu manipulant'”. I jo li dic: “No, perdona, això no és el que ha passat”. Volien fer-me un acomiadament disciplinari i els vaig dir que això s’ho havien inventat. Jo no havia fet res d’això, només vaig donar la meua opinió quan s’estava emetent un vídeo. Els sindicats i les companyes em van donar suport perquè estàvem ja esperant que vinguera l’ERO. Se’n va muntar una bona. I mireu, no volia saber res dels sindicats ni de ningú. Si això al final anava endavant, jo ja muntaria el que calguera pel meu compte. Després d’unes setmanes de deliberació, em van enviar la resolució. Aquesta establia que tenien en compte la meua trajectòria i la meua professionalitat, que tot havia passat durant un vídeo i que si jo, en realitat, haguera tingut la intenció de fer-ho durant el programa… Però bé, també deien que s’havia vist una mala imatge de l’empresa i, per tant, m’havien d’aplicar una sanció de greu a molt greu, és a dir, em llevaven una setmana de treball i sou i una quarta part de la Seguretat Social. Tot això quan ja ens havien abaixat molt el sou i estava molt escurat de diners.
– Després de tot això, va arribar el dia del tancament de RTVV. Com et vas sentir el dia de l’acomiadament massiu?
El dia que vaig signar la quitança, el 7 de març de 2013 —que és curiós perquè vaig entrar a treballar el 3/7 i em van acomiadar el 7/3—, ens vam reunir totes les companyes, i jo vaig comprar bunyols i xocolata. A mesura que ens anaven acomiadant, ens donaven una carpeta blava que recollia tots els documents i un CD on hi havia l’informe del Pricewaterhouse Coopers (PwC), en què es van basar per a fer la reestructuració de l’ERO. Als documents, l’encapçalament deia que PwC no es feia responsable del seu contingut perquè s’havien basat exclusivament en dades que havia donat l’empresa, i no havien certificat que foren veritat. Diuen que això és habitual, però bé, crida prou l’atenció. Doncs eixe mateix dia també vaig comprar moltes carpetes i vaig fer un “democrERO” —un “ERO democràtic”— amb tota la plantilla de caps i algunes companyes que haurien d’haver sigut acomiadades en el seu moment per la societat valenciana. Entre elles estaven Eduardo Zaplana, Francisco Camps, José Ciscar, Alberto Fabra, Vicente Sanz, Lluís Motes, José López Jaraba, Juan Prefaci, Genoveva Reig, Anxo Quintanilla i moltes més. Vaig portar un altaveu i un micròfon i vaig fer una performance. Per contra, quan em va fer fora, vaig haver de deixar de pagar la hipoteca, em van desnonar però amb una dació en pagament i vaig haver de buscar un pis de lloguer, i també em vaig fer càrrec de ma mare, que té una dependència. O siga, que estic en la PAH, en la dependència, en Mildenou, i em vaig posar a estudiar per a traure el títol que no tenia.
– Tu vas ser dels pocs càmeres que van poder gravar des de dins el dia del tancament. Quina experiència ens pots contar d’aquell dia?
Bé, els dos últims dies en la televisió, la nit del 27 al 28, va haver una assemblea, i després vam estar fins a la una del matí en la seu de Burjassot. Algunes persones se’n van anar i ens hi vam quedar un grup de sis controlant tota la nit, amb el jupetí roig, per si venia alguna persona a fer alguna cosa. Eixa nit no va passar res. L’endemà, tot es va posar a funcionar com normalment i ens en vam anar a casa. Vam tornar de vesprada, vam estar mirant una manera alternativa d’emetre per si tallaven l’emissió, amb una càmera que ho poguera continuar fent. Ho teníem tot preparat. Allà a les 10 i escaig de la nit, diem d’anar a dormir. Arribem a casa, em deixe caure al llit i m’envien missatges que diuen que el tancament seria eixa mateixa nit, que s’havia publicat una entrevista on es deia això. Responc que si passa alguna cosa, que m’ho comuniquen, i en no-res em diuen: “Albert, ho han publicat, és aquesta nit!”. Llavors, m’envien la publicació que el mateix dia havia d’entrar en vigor la llei del PP. Ens vestim, quedem Mariajo, Joseba i jo, i anem a per altres companyes. Quan estàvem de camí, ja havien tallat la ràdio. Arribem a la televisió i érem un grupet de set o huit persones. En eixe moment, el personal de seguretat i un parell de policies autonòmics ens veuen vindre i tanquen la tanca perquè no poguérem entrar. Els diem que som del Comitè d’Empresa, donen les targetes, obren la tanca perquè entren les persones del comité i jo faig un pas i em quede dins. Em diuen que no puc passar perquè no sóc del comité. Comença a vindre més gent, que volien tombar la tanca, i jo intente posar pau. Aleshores, li dic al cap de seguretat: “No hi ha cap operador de càmera dins, has de deixar-me entrar, això s’ha de gravar, per favor, deixa’m entrar”. Ell diu que no pot fer res perquè també estava la policia allà. Li dic el mateix a un policia i em diu: “Com si no t’haguera vist, jo no en vull saber res, entra”. Em deixen entrar per la part de darrere i comence a córrer cap a dins. Per sort, el lloc on guardaven les càmeres estava obert. Agafe el material i comence a gravar dins del plató. Tothom estava en l’estudi 4; estaven Vicent Mifsud i Ignacio Blanco, em pareix. Mentre grave, la realitzadora em diu que hi ha gent que intenta entrar i no la deixen, que necessita imatges d’això. Fora, hi havia persones que no eren treballadores, gent del poble que havia vingut a veure què passava. De sobte, entre al control central, on se suposa que havien de tallar l’emissió, i estaven gravant. Entren Mifsud, persones del comitè i altres persones, i els diuen: “Vostès qui són? Vostès què fan ací?”. I jo, gravant. Eren el liquidador i Paco Telefunken, que estaven mirant què és el que havien de fer per a tallar-la. Al final, vam aconseguir traure’ls fora del control central i, al cap d’un moment, va vindre la policia. Per sort, hi havia un grup gran de persones que impedia l’entrada a la policia i els dèiem que hi havia material sensible i de molt de valor, i que no es podia deixar entrar a qualsevol perquè en un no-res es podia fer malbé alguna cosa. La policia no pot entrar a la força i se’n va. Ací és quan comença tot.
Vaig agafar el material i vaig començar a seguir els liquidadors i Telefunken. Vaig molestar-los i intimidar-los amb la càmera, fins que van entrar en un quartet on, després, els van fer les entrevistes en directe. Des d’aleshores, vaig estar gravant ací i allà. Vaig estar parlant amb el cap per a poder posar una càmera fora i anant pels platós buscant cables prou llargs per a traure’ls fora i que arribaren fins a la porta principal. Vam traure un càmera i gràcies a ell vam poder fer els directes en la tanca principal. Va haver-hi un moment en què no sé què va passar, si algú va trobar el botó d’obrir la tanca i, amb espentes, es va quedar enganxada, però va entrar molta gent. Jo vaig gravar imatges d’Enric Morera i d’un altre diputat que intentaven entrar per una porta d’emergència. Estaven tots dos i els policies, d’esquenes per a no mirar, mentre aquells, amb el carnet de diputat en la porta, deien que eren diputats i que volien entrar, que dins hi havia altres diputades. Van entrar Morera i l’altre diputat i els vaig acompanyar fins al plató. Eixes imatges només les tinc jo. A partir d’ací, a les 4 del matí, jo estava amb la càmera i tenia, després de més de 48 hores sense dormir, les mans tan engarrotades que era incapaç de manejar-la, però estava allà aguantant. Les imatges són desastroses, però val més això pel que estava passant que res. Recorde que vaig baixar quan estaven fent l’entrevista a Beatriz Garrote, la portaveu de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol, i quan van acabar d’entrevistar-la, vam començar totes a cridar «Justícia! Justícia!». Va ser una nit molt interessant.
– Canviant de tema, s’ha parlat molt de les propostes per a reobrir RTVV. Quin penses que és el procés de reobertura més just?
El procés implica tornar al primer ERO i acceptar una proposta que és pareguda a la que vam fer els sindicats i que Fabra no va voler ni negociar. Aquesta implica reduir la plantilla en menys de la meitat. Jo recorde que, quan va entrar a governar el PP, hi havia al voltant de 600 persones en la plantilla, i d’oposició, en superàvem les 500. En l’última època, de les 1.600 treballadores, d’oposició, pot ser que no en superàrem les 800. La majoria eren contractades pel PP, però és que ni tan sols hi va haver borsa de treball ni proves d’accés. També han d’entrar persones noves. Les que ixen ara de les universitats han de tindre l’oportunitat de treballar, clar que sí. Però imagineu que la Universitat agafa tot el professorat, el fa fora i convoca unes noves oposicions. Si el mitjà està tancat per no complir un ERO que era il·legal per haver vulnerat drets fonamentals de les persones, per què ara hem de fer bo eixe ERO, que és il·legal, i quedar-nos en el carrer? Per què no tenim dret a reclamar un mínim de justícia? Sincerament, crec que la solució implicaria fer una recuperació de totes les persones, de tota la plantilla, fer un nou ERO i, potser, decidir també quines persones es queden i quines no, ja que n’hi ha moltes que són bones i millors que jo, encara que jo tinga oposició. No pot ser que una persona no sàpiga fer la seua feina i la mantinguen al lloc de treball, encara que haja passat una oposició. I una manera d’acomiadar una persona és la «incapacitat manifesta», que està recollida en la llei. És a dir, si hi ha una persona que és incapaç de dur a terme la seua feina, perquè sempre ho ha sigut, no perquè li haja sobrevingut a causa d’una malaltia o d’un accident, jo ho sent molt, però és millor estar en casa. Hi ha hagut casos d’aquest tipus que et preguntes: «Per què hem d’aguantar certes persones i que passe això?». Clar, però qui sóc jo per a dir-li a una companya: «Ei, tu, vés-te’n a ta casa, per favor, perquè estàs fotent la meua feina». Jo no sóc ningú, això ho ha de fer el cap.
– Per a finalitzar ja, i des d’una visió més utòpica, quina seria la RTVV que desitjaries per a la societat valenciana?
Hi ha una part del model de la Unió de Periodistes Valencians que sí que m’agrada, que és que s’ha de comptar amb televisions comarcals, fins i tot amb autonòmiques. Hi ha d’haver una base ben forta que és la Ràdiotelevisió Valenciana, amb mitjans i amb personal molt professional, que n’hi ha, i després, una xarxa de televisions locals, comarcals, que done suport. Abans es feia, teníem corresponsals en pobles on potser una delegació no podia cobrir una notícia perquè tenia poc de personal. I des del punt de vista social, hi ha d’haver participació de totes les persones, s’ha de fer una ràdio i televisió de proximitat, i això ho fan les persones. Si no comptes amb la gent, no ho pots fer. I a més, és més barat perquè la gent participa desinteressadament, encara que calga retribuir. Hi ha una interacció: les persones participen fent programes i tu els dónes publicitat, la resta de la ciutadania s’assabenta que existeix i participen. Per tant, hi ha una retroacció. És a dir, «tu fas això, jo faig allò altre, i entre les dues en fem una de gran i bona». És que la RTVV l’hem de fer entre totes les persones, no només aquelles que han passat una oposició i està treballant a Burjassot, perquè si no ixes de Burjassot, no veus les coses. Si el president de la Generalitat no ix del Palau de la Generalitat, ja li poden contar coses, que ell no les veurà.
Aquesta informació ha sigut publicada en www.directa.cat (Llicència Creative Commons).
