Per Javier Sahuquillo.
El proppassat 8 de desembre de 2015, ens deixava, a l’edat de 61 anys, l’intel·lectual Josep Lluís Sirera. Al catedràtic de Literatura Espanyola, exvicerector de Cultura de la Universitat de València, dramaturg, crític, assagista, activista, republicà i, sobretot, home de teatre, ens el va arrabassar una sobtada malaltia.
El teatre valencià plora la seua orfandat davant la falta de l’home que va tenir sempre una bona paraula, una mirada sensible i un muscle sobre el qual carregar les despulles del nostre teatre. De nacionalitat ultramarina, desembarcava habitualment en tots els ports teatrals del Cap i casal. Va lluitar per donar a conèixer el teatre valencià i va participar en grups com El rogle, Parnaseo o Creador.es.
El vaig conèixer en el xicotet despatx que compartia en la Facultat de Filologia; impartia un curs d’escriptura teatral al qual mai vaig assistir, per motius laborals, i que resultava ser l’última assignatura que em faltava per a llicenciar-me en Història. Quasi em va tirar del despatx davant el ‘caradurisme’ de presentar-me a tres setmanes de finalitzar el curs. Uns ulls de be degollat van aconseguir arrancar-li la promesa de la meua avaluació si lliurava les pràctiques abans d’acabar la setmana. Gràcies a Eduardo Almiñana, amb qui compartia aula i absència, vaig poder presentar, al professor Sirera, els exercicis requerits. Em va cridar al seu despatx i em va dir: “Xic, eres idiota. Són els millors diàlegs que he llegit des que impartisc aquesta assignatura. Per què no has vingut a classe?”. Jo tenia 25 anys. Des de llavors, el vaig visitar setmanalment i li vaig lliurar les pràctiques pertinents. En acabar l’assignatura em va dir: “Has pensat en escriure teatre?”. I, encara que mai vaig ser a les seues classes, va aconseguir que començara per a mi una aventura inimaginable.
Des de llavors, em vaig creuar amb ell en teatres, passadissos de la universitat, als carrers de València, en sòl ucraïnès, en parnaseos i no-crítiques. De veu inconfusible, de somriure amable sota el seu allisat bigotis, i de mirada infantil, va tractar, amb ingenuïtat adolescent, de canviar la política valenciana. Entre les seues grans gestes es troba la defensa del teatre com a element transformador; destaca quan es va negar a prohibir, posant el seu càrrec a la disposició del rector Antonio Morcillo, Zero responsables en la Universitat, censura ordenada directament per Francisco Camps, president de la Generalitat.
El teatre mai podrà estar prou agraït a la labor d’un home incansable a qui, estic segur, encara li quedaven anys de brillantor intel·lectual.
Diuen que se’l va endur una malaltia, però alguns sabem que, espasa en mà, va caure en la batalla contra la malvolença de les polítiques culturals d’aquest país. Així, es recomana, als futurs escultors, que l’efígie de Sirera siga a cavall, amb les dues potes alçades, perquè va morir de l’única forma que sabia: guerrejant.
Ahir es va apagar un far.
Ahir va creuar l’Estigia.
Ahir no remava Caronte sinó Revilla i Aub.
Ahir…
Gràcies, amic.
