Sergi Tarín / València.
L’evasió té moltes portes quan es tracta del Partit Popular. Sobretot si disposen d’una multitud d’advocats (com a mínim dos per barba) i treballen coordinadament. Més encara si el Gabinet de Premsa del Tribunal Superior de Justícia (TSJCV) no té esma en enviar la Guàrdia Civil a identificar, i de pas intimidar, el periodistes que rondinen pels voltant d’Instrucció número 18, on es concentra el gruix de la investigació sobre l’Operació Taula. “Ho fem a instàncies de Premsa i en previsió de la seguretat ciutadana”, explica un dels agents a aquest redactor mentre li torna el DNI.
Tot per preservar els regidors imputats de mirades incòmodes i garantir-los la màxima llibertat de moviments. És a dir, que puguen anar a la cafeteria entre riallades, fer-se colpets de pit i d’esquena o matar el nervis relliscant pels passadissos fent llargues camallades a càmera molt lenta. Perquè els lectors ho entenguen, la Ciutat de la Justícia és un voluminós edifici de cinc plantes fet íntegrament de vidre per dins. Des d’un discret seient d’Instrucció número 14 pot veure’s qui entra i qui ix al 18 i posar diàlegs imaginats, més amables o més cruents tot depenent del neguit, en els llavis dels cossos llunyans.
Però qui té per costum, presumptament, acceptar sobres amb dos bitllets de 500€ ha de sentir una iracunda molèstia davant qualsevol visibilitat malgrat la distància profilàctica. I és que tot comportament destil·la certes dosis d’informació involuntària. Per exemple, que Vicente Igual, el primer a declarar, ho faça a corre cuita, sense esperar ningú dels companys que venen al darrere i burlant la instantània periodística fent ús de la poc rigorosa porta de darrere. Un comportament calcat al de Beatriz Simón. Tots dos ocupaven espais d’un cert privilegi intern. El primer per formar part d’aquell nucli dur, originari, en temps d’Aliança Popular. I la segona per disposar d’eixa capacitat d’enlluernar l’exalcaldessa. Els qui coneixen Barberá destaquen odis i simpaties fulgurants i gens científiques. Simón era una de les protegides i, per extensió, també Luis Salom, assessor de xarxes socials de la regidora i imputat a la causa.
A banda, hi ha la declaració d’altres tres edils: Lourdes Bernal, Alberto Mendoza i Fèlix Crespo. Els uns s’esperen als altres i maten el temps a la cafeteria del segon pis. De fet, Bernal ha arribat a primeríssima hora i s’ha quedat tot el matí. “Estiga tranquil·la, això no té cap recorregut penal”, li diu un dels advocats durant una de tantes baixades i pujades per les escales. Hi ha lletrats que adopten una proximitat de majordom o de perxa i carreguen amb bosses i abrics. La perspectiva d’una nòmina llarga i quantiosa en la part més dura de la costera de gener és un bon antídot contra l’artrosi, tal i com demostren certes reverències.
Fet i fet, els tres últims només se separen en el darrer instant. Bernal va cap a la porta principal i Crespo i Mendoza es divideixen només veure la llum per l’entrada de darrere. Les càmeres prefereixen Crespo, qui no diu res, “em dec al secret de sumari”, mentre una família calé l’increpa: “Després diuen dels gitanos!”. La brevetat fa pensar en la possibilitat d’arribar fins Mendoza, qui deixa un últim estel en pujar a un cotxe d’alta gama, arrancar i xafar l’accelerador mentre es corda el cinturó de seguretat.
La d’aquest dilluns és la primera de les jornades de declaracions col·lectives. Dimecres serà la següent i sembla que la consigna és clara: cap regidor abandona l’acta. Un fet que dificulta la gestió de la crisi al Partit Popular, que ja pensa en una gestora. La líder de la filial valenciana, Isabel Bonig, ha callat de sobte després que El País publicara aquest cap de setmana que durant la darrera etapa com a consellera d’infraestructures demanà donacions al subalterns per al partit. Al PP sembla que tot valia (també gastar l’estructura de l’Executiu) per engreixar els comptes corrents. Amb quina legitimitat pot demanar Bonig el cap dels regidors de l’Ajuntament de València? Precisament parla qui més ha de callar, deuen de pensar els edils.
