El procés va produir gran commoció i també una gran quantitat d’escrits i assajos. Michel de Montaigne el va esmentar als seus coneguts Essais per a reflexionar sobre els límits de la justícia humana. Com altres comentaristes, l’escriptor estava fascinat per les habilitats del suplantador per crear la ficció. Els seus actes superaven tant la comprensió dels jutges que era impossible formular un veredicte raonable. La millor resolució era, segons Montaigne, deixar el judici en suspens i reconèixer «que el tribunal no entenia res de la qüestió» Molts escriptors i assagistes posteriors han reflexionat sobre aquest cas que també ha inspirat un dels llibres més famosos de la història cultural, realitzat per Natalie Zemon-Davis, una historiadora que també va col·laborar en la realització de la pel·lícula «Le Retour de Martin Guerre».
El cas de Brandon Mayfield
Altre cas famós relacionat amb una falsa identificació es va produir molt segles desprès i amb unes circumstàncies molt diferents a l’anterior. El dia 6 de maig de 2004 la policia nord-americana va arrestar en el seu despatx a l’advocat Brandon Mayfield. Se li va aplicar un protocol d’alta seguretat pel que va estar incomunicat durant diversos dies en un lloc desconegut. La seua dona, una jove musulmana d’origen egipci, es va assabentar per la premsa que Mayfield havia sigut acusat de participar a l’atemptat amb bombes del onze de març a Madrid. Sense tenir notícies de l’exterior, ni tampoc de la naturalesa exacta de l’acusació, Mayfield va ser sotmès a interrogatoris intensos durant diverses setmanes. Mayfield havia treballat prèviament a l’exèrcit, per la qual cosa les seues empremtes dactilars es trobaven a la base de dades del FBI. Un especialista va concloure que una de les empremtes dactilars de Mayfield coincidia amb la trobada a una motxilla durant la recerca dels atemptats de Madrid. Les empremtes foren enviades per la policia espanyola al FBI que, després de col·locar-les a la seva base de dades, va obtenir una dotzena de possibles sospitosos. Les circumstàncies abans assenyalades, particularment la religió de la família de Mayfield, i altres proves indirectes van conduir al arrest de l’advocat. L’informe de l’acusació indicava que l’especialista en empremtes dactilars Terry Green havia confirmat que existia una «coincidència del 100% en la identificació», una certesa confirmada per altre especialista del FBI. No obstant això, unes dues setmanes després de la detenció de Mayfield, la policia espanyola va trobar que les empremtes sospitoses coincidien amb un algerià resident a Madrid.
Davant l’escàndol internacional que van suposar aquestes revelacions, el FBI es va veure obligat a alliberar a Mayfield i obrir una recerca interna. Mayfield no es va conformar amb disculpes i indemnitzacions, sinó que va iniciar una campanya més àmplia contra la legislació (Patriotic Act) que va propiciar la seua detenció. També aquest cas, com el de Martin Guerre , va produir un profund impacte a l’opinió pública i va donar lloc a debats de més llarga durada i, fins i tot, discussions entre experts al voltant de la fiabilitat dels mètodes d’identificacions i els procediments de la policia.
Les diferències dels casos de Martin Guerre i de Brandon Mayfield són notables, moltes més de les quals separen els dos règims d’identificació dins dels que es varen produir i que tot dos varen ajudar a repensar. En el primer, els jutges hagueren de decidir mitjançant proves testificals basades en sabers socialment compartits, fruit del reconeixement mutu entre veïns i familiars dins de comunitats més o menys reduïdes i sedentàries. En el segon cas, els policies del FBI van confiar en un indici (les empremtes dactilars) que solament podia ser interpretat per experts de la dactiloscòpia. Els resultats obtinguts als dos casos no són més que exemples de la gran diversitat de circumstàncies de les pràctiques d’identificació. Aquestes pràctiques són habitualment invisibles pel seu caràcter quotidià i generalitzat, la qual cosa fa difícil qüestionar-les, llevat de situacions com les propiciades pels casos de Martin Guerre i Brandon Mayfield. Als darrers any, els avanços de la genètica i de la biometria, combinats amb la generalització de les xarxes electròniques, han augmentat considerablement la ubiqüitat i la invisibilitat de les pràctiques d’identificació. Són per tot arreu però no les trobem enlloc.
Tècniques d’identificació
Al llarg dels segles, cada règim d’identificació ha fer servir unes tècniques particulars de forma prioritària. Les tècniques són generalment dissenyades i aplicades per determinats grups o institucions i són dirigides a una part de la població o, de vegades, al seu conjunt. Es persegueixen finalitats molt diverses: lluitar contra el delicte, limitar la dissidència, controlar a rodamons i viatgers, evitar la deserció, detenir el flux de les epidèmies, imposar tributs i cobrar impostos, permetre drets o restringir-los, etc.
Aquestes tecnologies han variat enormement al llarg dels segles i les cultures. Per exemple, a la fi de l’Edat Mitjana es van difondre a Europa tot un seguit de recursos visuals per a presentar la pròpia identitat: segells de cera, insígnies, escuts i signatures (molt més enfarfegades que les actuals). També per aquells anys les autoritats judicials i eclesiàstiques varen començar a redactar llargs registres escrits que incloïen, de vegades, descripcions de trets corporals (nas, ulls, cabell, etc.) i marques a la pell (tatuatges, cicatrius, marques judicials, etc.).
Les tècniques dactiloscòpiques, amb orígens diversos a Xina i a l’Índia, varen ja ser aplicades a les colònies britàniques durant la segona meitat del segle XIX, inicialment amb l’objectiu de certificar la identitat durant transaccions comercials i contractes. Posteriorment, mitjançant un procés de transformació complex, la tècnica va adaptar-se als usos de la nova policia científica sorgida a principis del segle XX. Ha esdevingut una de les representacions visuals característiques de la identitat, la eina per excel·lència de les identificacions policials, també amb una gran quantitat d’aplicacions a molts altres àmbits.
La credibilitat de la tècnica ha estat pràcticament incontestada fins fa pocs anys, quan escàndols com el de l’advocat Mayfield i l’arribada de nous mètodes (com les empremtes genètiques d’ADN) semblen propiciar una nova revolució dins dels règims d’identificació. Com altres ocasions, les noves tendències suposen canvis substancials als estàndards de prova, els objectius perseguits, els grups identificats, les tecnologies i els especialistes de la identificació. Diversos informes realitzats a EUA i Europa al voltant de 2010 han assenyalat la necessitat de repensar críticament els procediments de moltes tècniques de recerca policial assumides fins ara com infal·libles i incontestables (incloent les identificacions amb empremtes dactilars).
Amb el títol «Identitats i Identificacions: Passat i Present», els seminaris s’inicien amb la participació de Vincent Denis, autor juntament amb Ilsen About, d’una de les primeres obres de síntesis dels nous estudis sobre la història dels règims d’identificació. La seva tesi doctoral es va centrar en les transformacions ocorregudes en la França del segle XVIII en relació a tècniques, procediments, personal identificador (policies, jutges, militars, clergues, etc.) i cossos identificats (desertors, cadàvers, viatgers, delinqüents, etc.).
Així mateix, la professora argentina Mercedes García Ferrari presenta el seu llibre recentment publicat sobre un dels creadors de la dactiloscòpia: Juan Vucetich (1858-1925), comissari de policia a Buenos Aires a principis del segle XX.
El cicle inclou també conferències sobre problemes d’identificació actuals, com una conferència del metge forense Francisco Etxeberria respecte a la identificació de les víctimes del franquisme, o un documental sobre la situació del centre d’internament d’estrangers (CIE) de València. També hi haurà un cicle de cinema tots els dijous de febrer. Inclou, òbviament, una de les pel·lícules dedicades al retorn de Martin Guerre.
