RedactaVeu / València
El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, STEPV, de la UVEG, ha fet públic un Comunicat de Posicionament en resposta al manifest titulat “No a la discriminación lingüística en la contratación de profesores de la Universidad de València” impulsat per “Un grupo de Profesores de la Facultad de Economía, Universitat de València” amb el següent text:
“STEPV rebutja el manifest “No a la discriminación lingüística en la contratación de profesores de la Universidad de València”, pels següents motius:
- En primer lloc, el Pla d’increment de la docència en valencià no fa altra cosa que donar compliment a l’article 6.3 dels Estatuts de la Universitat, on es disposa que “és objectiu fonamental de la Universitat de València l’assoliment de l’ús normalitzat de la seua llengua pròpia, ço és, el desenvolupament de totes les seues funcions sociolingüístiques com a llengua de cultura moderna […]”. Aquest Pla va ser aprovat sense cap problema i és ben simptomàtic que es qüestione ara per raons “personals”.
- L’esmentat Pla va ser aprovat fa gairebé quatre anys, era conegut i ha tingut una moratòria suficient fins a l’hora d’aplicar-lo. Incomplir-lo seria, ara sí, discriminatori, no sols respecte de les persones que han fet l’esforç per formar-se, sinó respecte dels estudiants i la societat a què ens devem. En una universitat, que té dos idiomes oficials, l’única manera de garantir la igualtat de drets, i la no-discriminació de cap persona per motius de llengua, és que el personal docent, com el d’administració i serveis, estiga plenament capacitat per a exercir en qualsevol de les llengües oficials i, si és possible, amb un cert domini d’alguna de les llengües de comunicació acadèmica internacional.
- Per això, és intolerable que es diga que la política de la UVEG de demanar el nivell C1 de valencià (equivalent a l’abans denominat nivell mitjà) als candidats a ocupar una plaça de docent “no permite la contratación de castellanoparlantes, ni de personal de fuera de la Comunitat Valenciana ni, por supuesto, del resto de la Unión Europea ni del mundo en general por muy brillantes que los candidatos sean”. Cal recordar, a més, que la “protesta” es produeix a l’hora d’aprovar els “Criteris de promoció del PDI”, i no perquè s’hagen de produir “noves” contractacions.
- D’altra banda, això suposa considerar que les persones d’origen castellanoparlant estan incapacitades per a aprendre altres llengües i, sobretot, el valencià. És així que el manifest, que revela un evident menyspreu per la llengua oficial i pròpia dels valencians i de la Universitat de València, menysprea igualment les persones que tenen el castellà com a primera llengua, en considerar-los com a ineptes lingüístics.
- És una contradicció absoluta afirmar que els brillants candidats a professors, d’arreu d’Espanya i de la Unió Europea, són incapaços d’aprendre el nivell mitjà d’una llengua. Curiosament, el mateix raonament no s’aplica al castellà, amb idèntica condició de llengua oficial: per a exercir en qualsevol universitat de l’Estat espanyol sí que s’exigeix el castellà i d’això no es diu que siga cap barrera a la lliure circulació de talent ni impossibilita els candidats d’arreu d’Europa i del món a accedir-hi.
- És igualment intolerable i denigratori que s’afirme que “La Universitat de València, para su renovación generacional, ha decidido sacrificar el talento por el requisito de la lengua”. Presenta així com a incompatible tenir talent i, al mateix temps, estar capacitat per a expressar-se en valencià. Sorprèn constatar la ideologia que subjau a aquestes manifestacions. Només des de la concepció de la llengua catalana com una llengua inferior, una mena de debilitat ètnica que només està a l’abast dels nadius i que és incompatible amb el talent, s’entén el despropòsit del manifest.
- El nostre sindicat, que aposta decididament per la igualtat de drets en tots els àmbits, ho fa també per la igualtat lingüística. Qualsevol oposició a aquesta mesura, per molt que es vulga disfressar de “No a la discriminació”, no és més que una aposta decidida per a seguir discriminant el valencià de l’àmbit acadèmic i de fer prevaldre un suposat dret a la incompetència lingüística personal per damunt dels drets dels estudiants i del deure de coneixement (de llengües ien general) que ha de caracteritzar els professors d’una universitat capdavantera del segle XXI, sobretot si és pública, de qualitat i al servei del seu país”.
