-Sergi Moyano: Els seus avis, Agustí Chofre i Frederico Rico, van ser assassinats pel règim. Com va passar exactament? I per què? Conta’ns la seua història.
Cèlia: El meu avi de Cullera, pare de ma mare, era una persona extraordinària, pacífica, treballadora… El seu ofici era el d’esporgador i era una persona amant de la cultura. Frederico havia viatjat molt. Era del sindicat, caixer de la CNT i es dedicava a organitzar la faena dels podadors, que es repartia equànimement perquè tothom en tinguera. Quan s’acabà la guerra, el feixisme va entrar i s’emportà totes les persones que s’havien significat per les seues idees i, a ell, malgrat l’edat que tenia (era una persona major), l’empresonaren, el jutjaren i el condemnaren i, fins i tot, l’afusellaren abans que estiguera confirmada la condemna. I d’això en tenim constància. Tenien pressa per fer desaparèixer totes les persones que pensaven, totes les persones que tenien idees i volien deixar el país erm, calb, una calvície ideològica, i que, per molts anys, mai ningú es rebel·lés. I així ho aconseguiren perquè, encara ara, hi ha molta gent que no vol parlar, que no vol significar-se, que, malgrat que se senten democràtics i participen en aquesta democràcia, no és fàcil escoltar-los opinar… M’estic referint a gent corrent, amb què convivim cada dia.
Va ser molt trist perquè en el règim les persones es declaraven innocents, ja que no havien fet cap delicte. I el règim exigia que aportaren avals de persones que confirmaren que era veritat que eren afins a la dictadura. I, desesperadament, el meu avi demanava a la meua àvia que li fera algú aquests avals, però ella no ho va aconseguir. I un bon dia li enviaren la notícia que l’havien afusellat i se’n van haver d’anar al cementeri amb ma mare, la seua germana i amb el seu germà. I es van trobar amb escenes innarrables, amb muntonades de morts, assassinats… I eixe record els ha marcat per a tota la vida. I a nosaltres també.
Cèlia Chofre i Pepi Chofre.
Pepi: El meu avi, Agustí Chofre Capellino, va ser elegit primer alcalde democràtic de la Segona República. Era un home gran, molt estimat, una persona de caràcter recte, amant de les coses ben fetes, i al poble l’anomenaven el “So Gostí”. Durant la guerra, el poble s’havia mantingut pacífic. No s’havia produït cap altercat, no havia hagut cap represàlia per part de la gent republicana respecte a persones de dretes o catòliques. S’hi havia mantingut un ordre. D’això hi ha constància en el poble. Llavors, s’acabà la guerra i empresonaren tota la gent republicana i els tanquen per tot arreu. El meu avi va anar a parar a Sant Miquel dels Reis, al Monestir. Allà hi havia moltíssima gent, d’entre ells el seu fill major. Aleshores, Franco va fer un decret respecte dels alcaldes que deia que “als pobles on no hi havia hagut un delicte de sang, els seus alcaldes quedaven eximits i tornarien a les seues cases en llibertat”. Llavors el meu avi tornà a casa i la dreta no va poder suportar que el meu avi estiguera entre ells al poble. Aleshores van preparar una falsa denúncia, que la va haver de signar una dona catòlica que no sabia llegir ni escriure, és a dir, no sabia què era el que signava, on deia que el meu avi havia fet mofa de la religió catòlica, que s’havia disfressat…
Llavors anaren a per ell i se l’endugueren a la caserna de la Guàrdia Civil. I li van dir que havia de signar el càrrec del qual se li acusava. Quan li van llegir el càrrec, el meu avi va dir que això era fals, era mentida, i que no ho anava a signar. Li respongueren que ho signaria “a les bones o a les males”. I el meu avi va respondre que “ni a les bones ni a les males”. Llavors el van apallissar. Conta la meua família que agafaren una vara i li fustigaren l’esquena, el tiraren a terra, li pegaren cops de peu amb les botes a l’estómac que li degueren produir lesions internes, de les quals ja no es va recuperar.
El van empresonar. La família tenia dret a dur-los menjar i roba neta. La filla major va anar, li va traure la roba bruta i ma tia se la va portar a casa. Quan arribà a casa va veure que la camisa tenia la pell, la carn i la sang apegades de les varades que li havien pegat. I ella va dir: “Açò, s’ha de saber!”. Va enrotllar la camisa i se n’anà al llavador públic. La va exposar i, a les dones que estaven llavant, els va dir: “passeu a veure la camisa de mon pare com l’han deixada!”. I les dones passaren i veieren la camisa.
S’endugueren Agustí a la presó Model de València molt malalt i, a més a més, no hi havia medicaments per a curar-lo, l’alimentació era molt dolenta… Passaren uns mesos i arribà la vespra de Nadal, el 24 de desembre de 1941, i quan la meua àvia arribà amb la roba neta i el menjar que havia pogut dur-li i demanà comunicar amb el seu marit li van dir: “Aquest home ja fa dos dies que està soterrat!”. La meua àvia es posà molt trista i preguntà on l’havien soterrat. “En el cementeri!”, li van respondre. Ja no li donaren cap altra informació.
Fins que ara, gràcies al Fòrum per la Memòria del País Valencià, hem pogut trobar les fosses. O siga, mort i a la fossa, tirat. Impunement, sense taüt i sense res. Així deixaven les famílies de destrossades. Però nosaltres seguim lluitant i no pararem!
-Com saps, encara hi ha gent que no sap on estan soterrats els seus familiars. Teniu localitzats els vostres?
C-Nosaltres sabem que està en la fossa dècima. L’avi de Cullera sí que té una fossa comuna documentada, un quadrat gran, i encara poguérem posar les famílies taulellets amb el nom de les persones soterrades. Però ací, al cementeri general de València, no. Ací hi havia set fosses comunes, però són immenses i estan construïdes cap avall i els amuntegaven com si foren sardines. Aquestes fosses s’havien preparat expressament per a les víctimes de la dictadura, és a dir, van preveure la matança, el genocidi, i van fabricar i dissenyar com anaven a ficar als milers i milers de persones. Hi ha 26.000 casos documentats. De totes aquestes fosses, sols queda la setena, però damunt de les altres es va construir el cementeri actual. Per això pensem la família que és molt difícil la recuperació. Nosaltres tenim el desig que, pel que va ser el nostre avi Agustí Chofre Capellino, que va ser l’alcalde que va cuidar del poble i de la seua gent, es mereix la recuperació, no de la dignitat, que no la va perdre mai, sinó que es faça justícia i que estiga al cementeri del seu poble com a un testimoni del que va passar, de la injustícia que es va fer. Però el que sí que ens agradaria molt és que la fossa que queda quedara com a testimoni, com a monument, i que les altres fosses se senyalitzaren amb estels de marbre amb inscripcions perquè les persones visitants sàpiguen on estan i per què, de manera que es visibilitzara i se sabera. Nosaltres hem estat en altres països: a França, per exemple, vaig estar en la Provença visitant tots els monuments que hi ha a la memòria històrica, després de la invasió nazi i la Segona Guerra Mundial a França i vaig veure moltíssims monuments de tot tipus en instituts, en ajuntaments, en places, en molts llocs on es ret un homenatge i una informació a totes les generacions esdevenidores perquè sàpiguen que açò va passar, perquè l’important és que no es repetisca, perquè estem sempre en perill…
-També és recuperar la memòria per a avançar cap al futur, per a aprendre…
C-Efectivament.
-Ací, al cementeri general de València, s’organitzaven actes cada mes d’abril, els organitzà el Fòrum per la Memòria del País Valencià. Què era el que preteníeu fer amb aquests? Quin era el missatge?
C-El missatge era visibilitzar l’existència de les fosses, fer l’homenatge i, sobretot, defensar que la fossa setena, que és la que queda, no la tocaren, perquè anaven a construir nínxols. Estaven molt decidits. I nosaltres estem molt agraïdes al Fòrum per la Memòria i considerem que Empar Salvador ha fet un treball enorme i que mereix un reconeixement molt gran, perquè ella va ser la investigadora que ho va traure tot a la llum i la que va estar lluitant perquè no tocaren les fosses.
-Ara tenim un govern d’esquerres, almenys a la ciutat de València i a la Generalitat. Creieu que això pot ajudar a solucionar aquest tema justament?
C-Absolutament. Jo crec que ara aquest govern prendrà les mesures per a blindar els drets, perquè els drets cal blindar-los perquè, de vegades, es perden. De manera que en aquest govern d’ara s’hauria de blindar que aquestes fosses es queden com a monument històric al que va passar, perquè la memòria refresque que açò va passar al País Valencià.
-Segurament, alguna persona que puga veure açò pot dir que tot aquest tema s’ha quedat desfasat i que hem de tancar ferides… Com a víctima, què els diries a aquestes persones?
C-Jo els diria que, efectivament, cal tancar ferides, però cal tancar ferides fent justícia. I mentre no s’informe la població del que ha passat, mentre que en l’ensenyament la història no aparega realment com va passar i no estiga normalitzat als mitjans de comunicació anomenar les coses pel seu nom i no ens facen monòlits “a todos los caídos”, jo crec que no tancarem ferides. Perquè en aquest país hi hagué un colp militar, no hi hagué una Guerra Civil, perquè ací hi havia una república democràtica legalment constituïda. I tot això s’ha de saber. És a dir, s’ha de fer justícia i s’ha de conèixer, i cal prendre unes mesures per tal que hi haja una cultura de pau, una cultura democràtica que s’inspire des del mateix ensenyament de les xiquetes i els xiquets. De manera que haurem de seguir recordant-ho com una cosa que va passar en contra dels drets humans, que el que es va trepitjar van ser els drets humans. I això no pot tornar a passar.
>
