Marina Bou / Barcelona.
Roses, llibres i cultura en un dissabte assolellat. Sembla la barreja perfecta per omplir els carrers de qualsevol ciutat, però el Sant Jordi a Barcelona sobrepassa expectatives: parades plenes de gom a gom i cues interminables per aconseguir la signatura dels autors. Un rastre inesborrable del granet de sorra del lector al desert de les lletres catalanes. L’ambient és quasi engoixant, però tothom espera per veure escrit el seu nom de les plomes més il·lustres. Algunes, amb tinta valenciana. La de la Isabel Clara Simó (Alcoi,1943) -considerada una de les autores modernes més importants en la literatura catalana- és, potser, la lletra més coneguda. Sant Jordi és el seu dia. Parla amistosament amb dues barcelonines, que li juren i perjuren que llegiran el ‘Jonàs’ -la seva darrera novel·la- mentre estampa el seu nom a les primeres pàgines. El dia del llibre és -per ella- “un acte comercial”; una espècie de campanya de màrqueting per l’espai comunicatiu català. L’eslògan: “diàleg, diàleg, diàleg”.
Si hi ha alguna cosa que vertebra el Principat amb els valencians -i ho diu Núria Cadenes, catalana adoptada per la terra valenciana- és la llengua. I Sant Jordi és llengua, una festa a la identitat catalana, “una pujada d’adrenalina cultural”. Però, ajuda a reanimar els lligams entre Catalunya i el País Valencià? Roma no es va construir en un dia, però cada pedra compta per Cadenes. “És una tasca que s’ha de fer tot l’any, sobretot des dels mitjans de comunicació, però una festa com aquesta sempre ajuda”, assegura l’escriptora.
A la Muriel Villanueva (València, 1976), Catalunya li ha fet d’editorial i es passa el Sant Jordi enganxada al telèfon. És un dia de trobades, quan els col·legues de casa visiten la ciutat que ha vist créixer la seva carrera literària, “un nexe d’unió amb els autors valencians”. Un nexe -amb tot- insuficient. “És feina de tots -editorials, autors, lectors i polítics- reforçar l’espai comunicatiu català”, diu Villanueva. Lamenta no veure editorials valencianes, “l’esforç extra” que els costa fer-se un espai a les parades cada 23 d’abril i assenyala el “centralisme” barceloní que acorrala -a més d’una llarga llista de municipis catalans- el País Valencià i les Illes Balears.
“Avui dia, hi ha més fronteres polítiques i culturals entre Catalunya i el País Valencià que fa 30 anys”. Així de contundent és el professor valencià Josep-Lluís Navarro Lluch des de la cadira de la Rambla Catalunya on signa el seu darrer llibre. Per a ell, el problema és la manca de comunicació i cal crear un espai comú: veure TV3 al País Valencià -a més de compartir revistes i altres publicacions- seria el primer pas. “És una responsabilitat política tant valenciana com catalana i el nou govern mostra voluntat, però pocs fets concrets”, sentencia Navarro.
Justament el que reclama Manuel Baixauli (Sueca, 1963). “Cal més presència d’autors valencians a Sant Jordi”, diu. Barcelona irradia cultura, però margina el País Valencià. Hem de curar la “ceguesa” del Principat cap al País Valencià, “rectificar-la en benefici de la cultura catalana”. La solució, una mirada més àmplia, un canvi de mires i d’actitud. La tinta valenciana encara ha d’omplir moltes pàgines.
