-D’on naix l’entramat argumental?, què hi ha darrere de La passejadora de gossos?
He fet novel·les de tots tipus. Novel·les que són més actuals i altres que no ho són tant. Esta és una de les que realment ho és. L’entramat argumental és realment senzill, perquè una novel·la ha de ser una bona història, però ha d’estar ben contada. Bones històries en trobes a tots els llocs, però ben contada fa que siga novel·la. Sinó, no ho és, o almenys no és bona. Ha de tindre un bon estil, bon ritme, bona veu narradora…, és a dir, has de triar els elements que creus li van bé a eixe tot que forma un conjunt.
La passejadora de gossos va de gent que lluita, sobreviu, que és capaç de refer-se dels entrebancs, de les caigudes i de tirar endavant. Potser el to nou és que no volia donar-li una tonalitat tristosa, lacrimògena perquè ens han fotut però no poden fotre’ns el somriure. Un somriure que no vull que siga ingenu, perquè ací ximplets ja no ho som, però que sí que s’hi pot fer front, i la gent ho fa així, fa front com pot a les dificultats del dia a dia, amb la que està caient, intentant posar bona cara al mal oratge. Eixe és un poc el rerefons de la novel·la.
Se n’han fet moltes amb aquesta temàtica, però volia donar-li una tonalitat diferent. Les dificultats estan ací, la gent les està patint i a més a més la gent que no les ha creades, però eixien avant dia rere dia.
-Has parlat de la tristesa. Malgrat tot, és una novel·la humanista i optimista?
Crec que és vitalista. Perquè la narradora és una dona de vint anys. Estem parlant de dues realitats: dona, i després: vint anys. Les dones són molt més lluitadores que els homes, són capaces de tirar endavant, de refer-se de les caigudes, de lluitar pels fills, per la parella, pels iaios, pels altres i després si els sobra temps encara lluiten per la seua pròpia igualtat. Per tant, sabia que una veu femenina funcionaria molt bé en la novel·la. Després necessitava que fóra jove, però tampoc una joveneta, sinó que pensava que una persona de vint anys, estudiant i mínimament formada i amb unes mínimes experiències, funcionaria. D’altra banda, ella està vivint un impàs en la seua vida personal i amorosa i sobre eixe impàs van trenant-se la resta de les històries.
-M’ha cridat l’atenció la paleta de personatges que empres, tot una gamma de sensibilitats envers la crisi, els entrebancs…, és una tria molt extensa no?
No sé si en són molts o pocs, però he intentat que foren dalt o baix representatius. Ella ho narra en primera persona i, per tant, la protagonista és ella i ho passa tot pel sedàs de la seua manera de pensar, de veure les coses i la seua experiència, que en el fons és el que fem els autors, passar la realitat per la nostra pròpia percepció. Però la resta de personatges he intentat que foren representatius. Gent que haja passat per dificultats diverses. Se m’ocorre el professor que està vivint una etapa de depressió que em serveix per analitzar un poc què ha passat en l’ensenyament, apareix també un personatge que no té cap problema econòmic, que és un notari que tanmateix sembla que té un muntó de problemes psicològics, segurament perquè l’han criat d’una manera molt encotillada; està el director de banc vist per la gent com a causant de la crisi i en realitat ha estat un engranatge més, hi ha un jubilat que s’ha quedat cuidant la dona fins al darrer moment i ara es troba sol, que no li falta pensió però està sol, passa igual amb la iaia que té Alzheimer, etc., són un ventall de personatges que poden ser representatius i podien haver-ne hagut molts més.
-A més a més, són personatges que tenen una quotidianitat, són personatges de carn i os que es poden veure amb molt de realisme.
La finalitat és eixa. Volia que foren gent anònima, que pugues veure pel carrer. Que pugues reconèixer-los: el carter, el jubilat…
-Seguint amb els personatges, em crida especialment l’atenció el professor d’institut que pateix depressió i, a més a més, la protagonista Manela la passejadora de gossos, que és estudiant de filosofia. És curiós perquè tu eres professor de filosofia, vol dir això que hi ha un fil autobiogràfic?
No, el que passa és que els autors ho passem tot pel nostre sedàs, no podem evitar que alguna cosa estiga ací. No són tant els fets que es conten però sí d’alguna manera l’enfocament, la manera de percebre eixos temes. En el cas de l’estudiant de filosofia ho he fet perquè pensava que la realitat s’havia d’analitzar i volia introduir elements reflexius. He intentat que no tinguen excessiva profunditat o dificultat terminològica, lèxica…, però alguns elements em venien molt bé a tomb perquè ella és estudiant de filosofia i en eixe món de ficció funcionava bé. Pel que fa al professor, fa trenta anys que faig de professor i és un context que conec molt bé, les grans dificultats que ha patit, on bàsicament han estat la successió de lleis educatives, una rere d’una altra, marejant la perdiu contínuament. Als països nòrdics qualsevol canvi va precedit de reunions amb els professors, però en aquest país tothom és expert en educació, tothom opina d’educació, proliferen les tertúlies pedagògiques en ràdios, televisions, fòrums…, i als professors no els pregunten res. Em crec l’educació i considere que és un pilar fonamental perquè la gent siga feliç, perquè l’educació forma la gent perquè siga humana. Siga gent.
-La filosofia que transmet la novel·la porta a la solució que planteja l’argument?
Sí i no. Ens obri la ment. La filosofia fa que la gent siga més feliç perquè la fa més crítica, això vol dir més capaç d’analitzar els problemes, la realitat, li dóna més eines d’anàlisi i fa que siga més autònoma. No vull dir que hagen de conèixer els clàssics, però les destreses que aporta la filosofia, els mecanismes de pensaments sobre la realitat, i les distintes reformes educatives no sé si amb interessos o no, han fet per arraconar la filosofia. Ens dóna eines per analitzar la realitat, la ciència, el progrés i les utilitats de la ciència, l’art, la religió, els problemes socials, la moral, l’ètica…
-Això que denuncies es transmet en la novel·la. Té una pretensió didàctica en eixe sentit?
Sense pretendre-ho, és molt difícil que una novel·la no aporte coses.
-Més enllà d’entretenir?
Les meues novel·les vull que no només siguen entreteniment. Si foren només això no tindria res en contra. Hi ha gent que ho fa i això ja va molt bé, perquè la gent s’entreté a través de la ficció i aquesta és una necessitat humana, quasi en algun moment una necessitat bàsica. Tots tenim ficcions. La memòria nostra és una ficció, perquè el passat ja és ficció i el futur, els desitjos, les il·lusions també són ficció; no estan i no sabem si estaran. El ja del passat i l’encara no són realitat, però ens ajuden a funcionar. Ens alcem amb un desig, una il·lusió i això ens fa tirar endavant. En la literatura el que pretenc és més que entretenir, que ajude la gent a plantejar-se preguntes, a estar més informat, a ser més feliç però en el concepte aristotèlic de la felicitat.
-Diu el pòrtic de l’AELC que eres un escriptor “especialment guardonat”, aleshores, supose que pots viure plenament com a escriptor?
M’ompli ser escriptor. La novel·la és un gènere sacrificat, d’hores diàries durant molts dies. He tingut alguna novel·la com Havanera que he estat cinc anys escrivint-la. Clar cinc anys és molt de temps, i si després et donen un premi…, els escriptors som tots, encara que no ho diguem, éssers molt vanitosos, però si algú et diu: “He llegit la novel·la i m’ha agradat”…, i si després un jurat et dóna un premi, això és un afalac importantíssim, però sobretot també perquè un premi és una manera d’arribar als lectors. Això implica més difusió, guanyes lectors i això és un poc el que volem aconseguir tots.
-Com és possible que un escriptor com tu, amb una producció novel·lística ampla, a més dels guardons, no pugues dedicar-te exclusivament a ser escriptor?, o no t’ho has plantejat?
Quan vaig començar a escriure volia viure de la literatura. Volia dedicar-me només a la literatura. Ara, després de vint-i-tants anys que fa que escric, potser ja no vull. Crec que em dóna més autonomia no viure d’això. La meua feina és la docència, que és vocacional, i escric sense esperar res. Procure no estressar-me per eixe tema.
-Alguns escriptors han dit que mantindre una activitat paral·lela a l’escriptura els ajuda a mantindre’s connectats a la realitat, d’on poder beure, extraure de la quotidianitat coses per a contar.
Sí, sí… efectivament. Pensa que hi ha molta gent que es dedica a escriure, bo, no tanta i en català menys encara, però perquè la població estadísticament és menor. Però eixa gent que es dedica només a escriure no només fan novel·les sinó que escriuen en un periòdic, fan col·laboracions en ràdio, televisió…, en última instància també s’ho han de ‘currar’ moltíssim, i a mi la meua faena em permet treballar amb els alumnes si el món educatiu que és fascinant i després puc escriure unes hores, que és cert que li les furte a la família, al temps lliure o de descans però em permet fer les dos coses. Si m’hagueres fet aquesta pregunta vint anys enrere t’haguera dit que jo el que perseguia era ser escriptor i viure d’escriure. Ara sóc escriptor, no visc d’escriure però no ho trobe a faltar perquè em dóna una independència.
-En quin moment un escriptor decideix ser-ho?
Jo mateix m’he fet moltes voltes eixa pregunta…, de xicotet ja volia ser escriptor. Un escriptor és escriptor perquè és un lector empedreït, li agrada molt llegir i arriba un moment en què decideix fer-se les seues pròpies històries. Tenim un punt d’inconformistes. Pensa que les novel·les són propostes d’una realitat alternativa, perquè sinó no serien obres de ficció, seria un assaig. Una novel·la sempre és una proposta d’un món diferent, d’un món millor o una crítica que també és una proposta de millora. Cal ser molt analista de realitat, tindre un grau d’inconformisme, de dissidència molt important i després agradar-te molt llegir. Ser un bon lector. Si es donen eixes tres variants possiblement.
-Fa uns dies, tot començant la 51 Fira del llibre, vam fer una notícia per veure de quin nivell partia el llibre escrit en valencià. Vam palesar dues opinions: una que deia que hi ha més oferta que demanda, és a dir que es publica més del que la gent compra, i una altra que justificava que cal publicar molt més per oferir més diversitat, més opcions i que això arribarà a més lectors i alhora pujarà l’índex de lectura. Com ho valores tu i amb quina opció et quedes?
Crec que cada vegada es publica més. Potser d’un any per l‘altre no es nota tant, però si ho comparem amb les estadístiques de fa 50 o 100 anys, t’adones que es publica molt més. Això aporta que els llibres siguen novetat poc de temps, que duren poc als aparadors de les llibreries i que tinguen una vida curta. Però no tots. Hi ha qui es converteix en clàssic i es venen molt. No crec que siga dolent que es publique molt, és més crec que és bo, el que passa és que són els lectors qui trien. Si hi ha un excés de publicacions i un llibre no funciona, els lectors són els qui han de tindre l’última paraula. Si no funciona alguna cosa li passarà. No em sap greu que es publique molt. Com més es publique a més lectors es pot arribar. Les aventures poden ser fallides, perquè pensa que darrere d’un llibre hi ha una editorial que és l’empresa que aposta i si hi ha editorials que aposten vol dir que funcionen, una altra cosa és que funcionen dos llibres i un no. No estic en contra.
-Aleshores deixem en mans de les editorials tota la responsabilitat d’augmentar l’índex de lectura, és a dir que una empresa privada aposte amb els seus diners per publicar molt per augmentar els lectors, no creus?
La responsabilitat la té el lector, perquè si una editorial trau un llibre que no val res no el vendrà, haurà fet una inversió…, quan arriba al carrer ja s’ha fet tota la despesa i si després no es ven… Coincidisc que s’ha de publicar moltíssim i la part negativa que té això és que els llibres duren poc com a novetat. Això també fa que moltes llibreries funcionen sota comanda, i el problema és que si el llibre no està a la vista, encara que siga a un prestatge, el lector no el demanarà. Però, també està molt diversificat i hi ha per a tots els gustos.
-Tornem al llibre si et sembla, el concepte de ‘passejadora de gossos’ és molt ianqui, com apareix això a València, tan mediterrània…
La veritat és que muntar una novel·la és un artifici i la passejadora de gossos em donava l’opció d’acoblar unes històries amb una història principal. Ella passeja els gossos i acaba coneixent els amos i implicant-se i preocupant-se en les històries dels clients. D’on ix?, doncs ho vaig veure en documentals, on gent a Nova York, gent jove que duien deu, dotze gossos, i sempre em preguntava, aquests només passegen els gossos o acabaran fent conversa i coneixent els amos?, em va semblar positiu. Fins i tot tinc una anècdota, quan la novel·la estava ja pràcticament en impremta, passejava amb la meua dona pel carrer Cavallers de València i em diu: mira. I davant de nosaltres hi havia una xica que passejava huit gossos i era a València.
-Més enllà que La passejadora de gossos siga una novel·la premiada amb el Premi de narrativa Ciutat de València 2015, per què els lectors han de llegir-la?
Jo crec que les històries són històries que beuen del món real, sense defugir la crisi i els problemes que hi ha i que continuaran en l’actualitat, és una història vitalista, i que el millor estil que li anava era àgil, directe, tendre, fresc.., és una visió diferent que no se ceba en les desgràcies i que deixa oberta la porta a l’esperança. De fet, està funcionant bé i crec que la raó és eixa. No volia fer una novel·la de desgràcies, que n’hi ha però contades d’una manera vital i molt humana, aplicant un cert optimisme que no siga ingenuïtat però, escolta que diga: tirarem endavant passe el que passe.
–La passejadora de gossos ja la tenim als prestatges i està funcionant, ara per ara, què tens entre mans?
Els novel·listes no parem mai d’escriure i sí que estic treballant en una altra novel·la i totes són diferents, cada novel·la per a mi és un repte, em plantege reptes nous.
-Mai t’has plantejat fer segones parts?
Sí, alguna vegada, però intentaria que no fóra idèntica, sinó que fóra un repte nou. Hi ha companys que s’especialitzen en una cosa i fan això i ho fan molt bé, però a mi personalment no m’agrada repetir-me, per exemple vaig fer Guerres perdudes que és històrica i després vaig intentar no repetir.
