In vain, per a orquestra de 24 músics fou la reflexió posada en música per l’austríac Georg Friedrich Haas l’any 2000. La motivació creativa tracta de posar sobre el paper l’opinió de Haas davant l’ascens electoral de l’extrema dreta en les eleccions austríaques en 1999 i com aquest fet podia esdevenir un fre per al progrés social, aparellant-ho a la desesperació. Al remat, Haas posa en música la por al feixisme, a què d’alguna manera s’haguera pogut oblidar que va viure Àustria durant el S.XX…, així, amb aquest pretext de rerefons el compositor austríac dibuixa asfíxia, desesperació, alarma, incomprensió, nerviosisme, por, rebuig, misteri, incertesa… i ho fa calculant al detall els paràmetres que defineixen la seua música: el timbre i la pulsació.
In vain és una obra d’una hora i uns pocs minuts de durada, amb elements teatrals, bastant recurrents en ell. En aquest cas recauen en la il·luminació, primer desapareixent i deixant la sala a les fosques mentre l’orquestra segueix explorant el paràmetre del timbre i després de manera seqüencial tot simulant llampecs esgarrifosos de desesperació mentre l’orquestra continua. “Un misteri esgarrifós”, digué Alex Ross sobre tot açò, i certament ho és, misteriós, però també, altament especulatiu amb la consciència i suggeridor per a l’oïda. Tanmateix, tot i que això podria sembla atractiu, no ho és tant si atenem a la tècnica compositiva que han dut a qualificar l’obra com a “obra mestra del S.XXI” com digué Simon Rattle. I és que sense dubte, la dificultat de Haas rau en els canvis progressius i calculats dels paràmetres tímbrics, on en aquesta obra freguen o se sostenen en el minimalisme, afegint encara més dificultat, ja que al fet d’aconseguir plasmar unes sonoritats concretes, s’afegeix la dificultat de dibuixar transicions coloristes per no caure en la monotonia (del minimalisme), i els paràmetres de la pulsació, on els accelerandos i ritardandos són fonamentals per transmetre progressió cap al misteri, l’angoixa o cap a la calma i la tranquil·litat. Dit d’una altra manera: tensió i distensió amb etapes transitòries. No, Haas no és un compositor de canvis bruscos ni sobtats, ni d’acords brillants, tot i la seua nord-americanització. Sinó una ment calculadora que justifica cada timbre, pulsació i el seu desenvolupament discursiu.
Grup Mixtour. Ensems 2016. Palau de la música de València. Foto: Laveupv.
El Grup Mixtour és un ensemble valencià que ha patit, com tantíssims altres, les conseqüències d’unes directrius polítiques i culturals ignominioses dutes a terme durant vint anys o tal vegada alguns més. Això ha fet que un ensemble que podria ser competent per la joventut, la qualitat dels instrumentistes i la sensata direcció que assumeix Pablo Rus, un director ben despuntat que ja voldria jo que poguérem tindre’l al capdavant d’alguna orquestra nostrada, siga un ensemble inestable i sense continuïtat en la programació. Tanmateix, cal aplaudir la valentia de seguir endavant malgrat les adversitats de tota mena que s’han viscut al País Valencià envers tota aquella música que no siga xim xim i melodies de cinema. Així com aplaudir que presentaren en l’Ensems una obra tan complexa, o “mestra”… Però clar, atret per la fita d’escoltar una obra d’aquesta magnitud dins d’un dels festivals més importants de l’Estat, hom espera que com a mínim l’oïda no haguera de patir per desajustos en les entrades, errades contínues d’emissió en les trompes, afinacions esgarrifoses, timbres gens homogeneïtzats, pulsacions ben seqüenciades i equànimes, o timbres en ensems que són més propis de bandes de cornetes i tambors i una gama de dinàmiques que vagen més enllà del fort i el poc fort.
In vain, una grandíssima obra del XXI, va decebre perquè malgrat les ganes d’oferir un bon paper, el Grup Mixtour va patir les conseqüències d’haver treballat poc i de manera insuficient, ocasionant que despuntats instrumentistes erraren on probablement en altres circumstàncies encertarien folgadament. Conseqüències també, perquè tampoc fins ara ningú se li va ocórrer pensar que al País Valencià a banda de bandes hi ha altres tipus de músiques i agrupacions per les quals també convé apostar. Mostra d’això és que el director del Grup Mixtour, un jove de Godella, ara per ara és director assistent de l’Orquestra Simfònica de Seattle i ací encara estem pensant si renovar o morir en l’intent. Espere s’entenga la metàfora.
