Demà comença la 12a Mostra Sonora de Sueca, enguany, amb el lema Assonàncies s’ha seguit apostant pels detalls qualitatius que l’han convertit en un dels festivals de música referents a l’Estat, però amb una cada vegada més incipient projecció internacional, gràcies al bon fer per portar compositors com Georg Friedrich Haas o enguany Michael Jarrell com a invitats. La Mostra segueix amb els seus puntals organitzatius, un festival “per al poble” amb lloc per a propostes joves, grups de referència com el Trio Arbós, la pianista Lluïsa Espigolé, CrossingLines o el Grup instrumental de València.
Al capdavant de tot açò està Voro Garcia, el director artístic “accidental” del festival, amb qui hem parlat per desgranar aquesta edició, fer retrospectiva i apuntar els èxits i els desitjos envers el festival.
-Per què féu un festival de música “contemporània” com la Mostra Sonora a Sueca?, és una pregunta que he traslladat a diferents compositors i creadors. Perquè encara que Sueca siga un poble gran no deixa de ser…
Un poble. No deixa de ser un poble. Però m’agrada justament per això, a més a més, este tipus de música, que d’entrada com saps el terme “contemporània” no m’agrada perquè és una etiqueta que s’ha creat i està ací, inicialment nosaltres l’utilitzàvem per d’alguna manera fer referència al tipus de música que la gent es podia trobar en el festival, però també per raons de subvencions, a més a més. Però en el moment que vaig poder em vaig desfer de l’etiqueta i fins i tot de la internacionalitat. Perquè se sobreentén que si és una mostra, tant se val si és internacional o no, o si ho és tots els anys.
I per què a un poble?, doncs, caldria fer-se la pregunta al revés, per què tot s’ha de centralitzar a València? En la presentació d’enguany parlí un poc de la transversalitat de les programacions. La gent que està a València té la sort de poder acudir, que ja voldríem que em foren més, però, poden acudir a tota l’oferta cultural que té València que és bastant gran. Però la gent d’un poble com Sueca, o qualsevol altre poble, acostar-se a este tipus d’actuacions…, si no li la dónes al seu poble difícilment aniran a València. Potser van 10, 5 o 3 perquè és gent que ho coneix, però difícilment. Per tant, per una banda estàs creant un públic d’extraradi de València, i per una altra banda crec necessari recuperar eixa visió social que hem de tindre tots, almenys ho intente com a creador i gestor. Encara que no em considere gestor, més aviat sóc gestor accidental.
Espai Fuster. Mostra Sonora de Sueca 2013. Foto: Ensemble Espai Sonor.
Pense que no només s’hauria de fer a Sueca. S’hauria de fer a tots els pobles. De fet, enguany tenim un encontre de la Plataforma Sonora, que es constituí en novembre on per primera vegada hem aglutinat intèrprets, compositors de distintes línies estètiques, artistes sonors…, hem convocat uns gestors culturals per mostrar-los el que fa la gent i ensenyar-los que les propostes no són tan estranyes. Allò estrany és allò desconegut, i aconseguirem una normalització en el moment que això siga habitual. L’ésser humà és curiós per naturalesa i sobretot aquell que no té uns prejudicis. Però aquell que no els té…, el gestor no hauria de tindre por a oferir-li novetats perquè per norma general som receptius. Després hi haurà qui tornarà i hi haurà qui no. A Sueca hi ha gent que ha reenganxat, ha tornat, i s’ha creat un grup de públic militant, on alguns d’ells després els veus en altres activitats a València, o a les Nits d’Aielo, al Centre Octubre.
L’UJI té un programa de recuperació dels pobles rurals i de la idiosincràsia de cadascun dels pobles, sobretot de l’interior. Em convidaren com a agent extern junt a altres artistes i gestors culturals de Barcelona de diferents disciplines perquè ens reunírem amb la gent del poble, els escoltàrem i nosaltres els intentàrem ajudar sense perdre la idea inicial. És sorprenent com un poble com Vilanova d’Alcolea de 600 i pico habitants, és més poble que Sueca, però hi ha un moviment associacionista que està molt unit i mou inèrcies per tirar endavant un festival d’arts: el FAVA 365. Eixe tipus d’iniciatives m’agradaria que eixiren de les mateixes societats musicals, que foren elles les que tornaren a reactivar eixe compromís social en el poble. Però han d’adonar-se que això no potser el concertet de Santa Cecília, el de Nadal, el de les festes del poble i les processons. Tenen potencial, però eixe tipus d’iniciatives haurien d’eixir per part d’ells. Fent autocrítica, jo a Sueca no ho he aconseguit del tot en dotze anys. He intentat involucrar grups de teatre i de vegades han participat com l’any que vingué Llorenç Barber, a gent que fa les danses…, m’haguera agradat aconseguir-ho almenys com vaig veuore a Vilanova. Que també és un poble més menut i tal vegada siga més fàcil, encara que cada poble és un món. Però eixa tasca és menys de ciutat i és més de poble, siga Sueca o per exemple Gandia que és una ciutat molt gran amb una oferta cultural curteta. I si atenem a la nova creació és inexistent, són punts, a banda del que es fa a València, com Canals, Sogorb, les Nits d’Aielo, Rafelbunyol i para de comptar.
Voro Garcia. Foto: laveupv.
-Enguany celebreu dotze anys de Mostra. Són edicions suficients per dir que està consolidat completament, però, el primer any quan arribes amb la proposta de fer un festival internacional de música contemporània, què et va dir el regidor i quina cara posà?
La veritat és que quan presentàrem la proposta fa 12 anys no tenia massa expectatives que allò anara endavant. Tinguérem la sort de trobar un regidor boig que digué: ho farem. Hi ha hagut moments de dificultats, sobretot en la tercera edició en què tinguérem un moment que pareixia que el festival se n’anava a terra, per un que entra i l’altre que ix i que si l’has fet tu…, sense parar-se a pensar que allò és de tots. De vegades diuen: “El festival de Voro”. No, no, no, el festival és vostre. Jo voldria que si demà me’n vaig que per favor hi haguera algú que anara endavant. El festival és per al poble i jo només tracte de, amb la gent que coneixes, intentar muntar una programació amb un pressupost baixet de la millor qualitat possible.
Recorde que anàrem Ricard Capellino i jo amb la proposta, però abans havíem anat amb la idea de fer un grup i començàrem a treballar amb el que és Espai Sonor, férem alguns concertets durant diverses temporades quasi sempre com a presentació i de manera molt esporàdica. Pensàrem dur la proposta a l’ajuntament i no tenia ninguna expectativa. Però sorprenentment el regidor de joventut digué: “Avant”. El primer any vingué Julian Elvira i va fer dos espectacles, un d’ells per a xiquets perquè sempre hem tractat de fer coses per a escolars; després tinguérem la fagotista del Klangforum de Viena Lorelei Dowling, i de fet en la vida he vist tants fagotistes. Recorde eixe any que plantejàrem la mostra en tres caps de setmana i el seu concert era el vint-i-tants de juny. Feia una calor amb una humitat altíssima i tocava entre altres una estrena de Pierluigi Billone i la Seqüència de Berio. La pobra no va poder fer respiració contínua perquè estava morada, s’ofegava de la calor i ho deia: “en la vida he tingut tanta calor”. Normalment tires mà de la gent coneguda i a Lorelei l’havíem conegut recentment, li ho proposàrem i vingué. De vegades pensem que determinats artistes estan més lluny del que estan i potser si els ofereixes vindre…, com vingué Vassilakis, el pianista de l’Inter Contemporain i els pianistes dels voltants tingueren la possibilitat de parlar amb ell.
Ricard Capellino. Foto: laveupv.
-Això realment és un bon mecanisme perquè vinga gent i músics, és a dir fer cursos i tallers amb compositors invitats i intèrprets destacats?
Hi ha hagut diverses etapes. A l’inici del festival pensava que la vessant “pedagògica”, potser millor didàctica, de trencar el format de concert i aproximar a la gent per fer veure que això no és tant rar. Es tracta de: “Si t’ho explique, no et vull condicionar, però t’òbric un poc l’escolta”. Els primers anys fèiem cursos paral·lels però el format de curs/conferència, després de vindre Luís de Pablo i Mauricio Sotelo eixe format no m’acabava d’omplir. El format de classe magistral com a tal no m’acaba de convèncer perquè vull una cosa més informal i de fet amb la conferència preferisc que siga millor una taula redona, però al final es convertia en una conferència i deixàrem de fer-ho. L’any passat vingué Haas i clar, com no vas a fer un curs. Se li plantejà i acceptà encantadíssim i la gent que vingué encara més. A Jarrell li ho hem plantejat també, però només farà la classe magistral perquè considera que per atendre mínimament bé la gent ha de dedicar-li mínim una hora i no hi ha temps.
Per altra banda, estan els espais. L’any passat i enguany hem tornat al Bernat i Baldoví, que no és un espai que m’agrade, perquè és molt gran i l’acústica no és la desitjable per a cert tipus de música, començant per la de Haas l’any passat, però ho sonoritzàrem un poc i va estar bé. Ens agrada l’Espai Fuster, malgrat els condicionants acústics que té, on de tant en tant hi ha pardalets, però ja formaven part del decorat. Hi hagué gent que ens va dir l’any passat que a “l’Espai Fuster estàs damunt dels músics”. La gent vol estar damunt dels músics i quan acabaven molts anaven a veure les partitures o a parlar amb ells. O també acabar els concerts i els mateixos músics prestar-se per si volien fer preguntes.
-Parles però d’una pedagogia més per al públic, de formar-lo en un altre format de concert?
Sí clar, i que a més crec és molt necessària. Però a més amb un llenguatge que ja els dic abans, amb un llenguatge col·loquial, que el públic puga entendre, sense entrar en tecnicismes ni paràmetres de l’harmonia que ni els van ni els vénen, perquè vénen a escoltar i veure; però si hi ha un fil conductor conceptual es pot explicar… ha de ser pedagògic en eixe sentit.
Voro Garcia presentant durant la Mostra Sonora de Sueca de l’any 2008 a l’Espai Fuster. Foto: VG.
-Quina finalitat té fer activitats per als escolars, unes activitats que a la Mostra s’han fet molts anys?
Des de la primera Mostra se n’han fet. Han sigut per a franges de 6 a 12, per a primària, o per a ESO o específics com el que fem enguany. Sempre ho he cregut necessari, fer un espectacle per als escolars, per pedagogia per una banda, i per altra per acostar-lo. A més, els xiquets no tenen cap problema, ho accepten sense condicionants.
-Parla’ns un poc del compositor invitat d’enguany, Michael Jarrell.
No necessita massa presentacions, però caldria destacar les dos vessants. Igual com Haas l’any passat, Jarrell ha sigut un professor molt important a Ginebra, ara resideix a Berlín, però fins a enguany era un punt de referència. Ha sigut professor de compositors valencians com Miguel Gálvez-Taroncher, de Marc Garcia-Vitoria… La seua música té un grau de dificultat per al músic molt elevat, posant a l’intèrpret al límit. Estaríem en el mateix cas si haguérem de valorar la música de Brian Ferneyhough, Hèctor Parra o Alberto Posadas, no és una complexitat gratuïta. És una complexitat que té molta correlació a la seua manera d’entendre el discurs sonor i a la seua manera plàstica, tal vegada per la seua formació artística, té eixa manera de veure les textures. És una línia totalment distinta a la de l’any passat, que era un treball també complex però més tímbric, i amb Jarrell també hi ha un treball tímbric però molt més de quadratura, controlar bé les tensions i distensions del discurs. O controles bé els estira i arronsa del discurs o la peça se te’n va.
Michael Jarrell.
–Trio Arbós, CrossingLines, Grup instrumental de València, l’Ensemble Espai Sonor…, què destacaries de la programació d’aquesta 12a edició?
Tracte de no repetir ningú en la programació de la Mostra, per donar-li cabuda a tots, però Trio Arbós és la segona vegada que ens visita, i enguany fa vint anys, i per tant el concert que faran a la Mostra forma part de la gira de celebració. No cal dir que és un dels trios de cambra de referència a l’Estat.
Per primera vegada el Grup instrumental de València tocarà a la Mostra. Tinc un límit de grups valencians per allò de les subvencions, que després no ens les donen, però com la resolució no ix fins passada la Mostra has de complir unes quotes que marca el Ministeri. M’agradaria portar més valencians perquè em convé o per un altre motiu, però no ho puc fer pel tema de les subvencions. També tracte de portar grups que encara no són tan coneguts, encara que CrossingLines comença a ser referent a Barcelona i estan fent-se un espai, i m’agrada posar-los com a referència perquè planten les orelles els alumnes; ens podem queixar de tot, del funcionament dels centres… però és el que tenim i hem d’intentar treballar i anar fent amb això. CrossingLines ha nascut per sinèrgies dins de l’ESMUC, on té la residència. L’any passat estigué Drama un grup d’intèrprets i compositors amb inquietuds al Conservatori Superior d’Aragó. Portem CrossingLines perquè tenen una visió particular de mostrar el concert, és un espectacle amb cura de la vessant escènica i amb un programa unitari, bastant conceptual. Però també vull que siguen un referent per als intèrprets amb ganes de fer coses perquè es facen endavant.
També destaquen els solistes, que mouran la Mostra amb workshops a Castelló de la Plana i València, però després fan els concerts a Sueca: de flauta Alessandra Rombolá i de piano Lluïsa Espigolé. Enguany tenim molts pianistes importants, la mateixa Lluïsa Espigolé, Alberto Rosado, Juan Carlos Garbayo i Carlos Apelláñiz, tal vegada els quatre pianistes que més música contemporània i de nova creació fan a l’Estat i es poden veure a Sueca i amb entrada gratuïta.
-Això que dius està bastant orientat cap als músics mateixos. Sueca té dues bandes, però els músics…
Els músics no van…
-Només que vingueren la meitat serien dues-centes persones.
S’ompliria el teatre.
-I per què no vénen als concerts?
No sé realment per què no vénen.
Voro Garcia. Foto: laveupv.
-Però si són músics…, i la Mostra Sonora de Sueca és un festival de música.
Són dotze anys…, i això és una de les parts del meu fracàs que comentava abans. Allò que no he aconseguit és eixe moviment, almenys no com jo voldria, eixe moviment col·laboracionista i corporativista, i que veieren que la Mostra és de tots, i d’eixa manera serien més partícips. Jo voldria fer alguna història amb les bandes, que ja ho havia intentat i no va poder ser, però voldria fer alguna cosa amb elles al carrer, més performatiu. No al carrer pel carrer, sinó en línies de propostes com les que fa el Carles Santos. De fet, quan ell vingué volguérem fer-ho i no va ser possible, després estigué Llorenç Barber i vaig voler fer-ho i tampoc va ser possible, i vull fer-ho. Vull involucrar-los. Després, del públic de les bandes en vénen molts pocs. Puntualment en vénen alguns. Alguns altres que són estudiants del conservatori superior, però n’haurien d’haver més. Potser diran que això de la nova creació no va amb ells.
-Sí, però no deixen de ser instruments que veuen assíduament a les bandes.
Només per curiositat… És difícil d’entendre, encara que no sols passa ací. En dotze anys és un poc difícil d’entendre que no hagem col·laborat, i més quan la Unió Musical i l’Ateneu Musical ens han cedit els seus espais de vegades perquè assajàrem. Però després als concerts els costa vindre.
Ricardo Climent.
-És interessant també que dins de la programació, com fareu enguany amb la JORCAM, porteu grups semiprofessionals. Això quina finalitat té?
Tornem un poc a eixa finalitat pedagògica. Tanmateix, en la JORCAM hi ha un director que no és el titular però quasi ho és, que és valencià i tenen un projecte amb l’Ensembe 20/21, però, allò destacable és que són una jove orquestra i paral·lelament a la seua activitat tenen una activitat pedagògica en el camp de la nova creació. Faran un programa clàssic, amb Schoenberg, però s’han prestat ells a fer una estrena de David Moliner, un compositor de Castelló de la Plana que marxà a estudiar amb Jarrell però en marxar este ho està fent amb Pascal Dusapin…, en vénen 24 músics i voldria que servira de referència per a dir: escolta que són una jove orquestra i ací nosaltres també podríem fer això, amb el moviment musical que hi ha ací no hauríem de centralitzar-ho tot. Com a pedagog no vull formar parats. Voldria tindre eixa visió que té Ricardo Climent quan diu que “tot alumne que entra a la Universitat de Manchester s’està apostant per ell perquè quan isca per la porta va directe al mercat laboral”, i ací sembla que quan s’acaba és o tocar en la banda, en l’orquestra o faig docència. I no veuen altres alternatives. Em contava que a Manchester hi ha qui ve de l’arquitectura o física i apliquen eixa vessant a la composició i creen altres vessants. Per això, la gent ha de veure que hi ha altres camins i que si fas una proposta igual que tothom…, si toque el piano i propose Beethoven i Chopin, que són meravellosos, però no és res diferent. Cal plantejar-se, vull menjar de la música?, hi ha més opcions que tocar Chopin, que es pot tocar, però es poden tocar altres coses.
-Finalment, a pocs dies que comence la 12a edició de la Mostra sonora de Sueca, amb quin canvi et sentiries més satisfet amb aquesta edició?
Voldria que hi haguera un canvi en el següent sentit, com és que la gent que xafa la meua aula m’agradaria veure-la en els concerts perquè quan entre novament a l’aula em sentiré útil. Perquè si no, quan torne a entrar, em quedaré amb la sensació que o bé no sé fer bé la meua feina o no acabe d’aconseguir el que vull. Tothom voldria que la sala s’omplira i el músic ho vol perquè no és igual, tot i que omplir el Bernat i Baldoví és complicat perquè hi ha quatre-centes i pico butaques en platea, però només amb el 50% ja seria fantàstic. No obstant això, pel que fa al públic no em puc queixar si ho comparem amb altres però, no em puc quedar satisfet perquè voldria que al públic que habitualment ve, se sume el que hem estat parlant. La gent del poble, músic de les bandes, semiprofessional i amateur junt a aquells que estudien per ser professionals… que vinguen als concerts, això seria el major dels èxits. Igualar l’edició de 2015 estaria bé, però aspirem a superar-la.
