Parlar dels Spanish Brass és fer menció, encara que no ho semble en aquest territori atapeït de sons musicals, de projectes pioners inaudits. Més enllà dels espectacles que han produït, dels cds que han gravat o dels festivals que organitzen, el quintet de metalls valencià són els primers en concebre la música de cambra com una manera de vida, una filosofia artística i una concepció de l’espectacle, amb música clàssica sempre com a bastida, que trenca, i continua fent-ho, motlles del ritual típic de la sala de concerts.
De carrera internacional, han dut un espectacle a Alzira on presenten a la xicalla Brass, brass, brass, un espectacle pedagògic que a la tardor eixirà en format dvd/cd. Però demà te’ls pots trobar a una universitat dels EUA o del Japó. S’ha dit i escrit que els Spanish Brass formen part del triumvirat mundial dels quintets de metalls, sense ordre de preferència, trobem els mítics Canadian Brass, els estrambòtics Mnozil Brass i els polifacètics Spanish Brass.
-Heu publicat 20 cds, teniu set espectacles i quatre espectacles pedagògics, fa dos anys commemoràveu els 25 anys d’Spanish Brass dalt dels escenaris, teniu tres festivals…, què us queda per fer com a ensemble?
Sincerament, intentem seguir innovant i per tant esperem fer moltíssimes coses més. Tot depèn de la salut, diguem-ne econòmica. Perquè vulgues o no, és dur i difícil mantindre una marxa d’una història que no existeix, que és crear un projecte de música de cambra exclusivament per a això. No som gent que treballa en altres llocs i que fa música de cambra, que està molt bé i és molt respectable, però fa molts anys decidírem dedicar-nos exclusivament a açò que per a l’esperit és meravellós, però, financerament és molt dur i difícil de continuar. Segur que les coses aniran bé, però cal seguir lluitant tots els dies.
-Vosaltres que oferiu uns espectacles molt complets, és a dir que no és només un quintet que fa música de cambra, sinó que porta un treball d’il·luminació, d’escenografia i que al remat porta tot un equip, la situació econòmica ha condicionat la vostra creativitat?
En certa manera sí. La crisi ha fet que quan pensem un nou espectacle ens plantegem que el programador el puga comprar. Perquè ens agradaria fer coses encara més arriscades, però l’experiència ens ha demostrat que després els programadors no ho compren i, per tant, és molt més difícil si pensem en grans formats, que si idees coses ajustant-te al format més cambrístic. Però així i tot sempre pensem en crear coses noves. Una de les nostres il·lusions és crear un espectacle amb Chano Domínguez, i és un dels projectes que volem fer en 2017, però, ens agradaria tindre músics al voltant de Chano Domínguez, però no ho farem. Farem una versió que després pugues vendre.
-És curiós perquè un territori com el nostre que es diu que és tan musical i que per tant hauria de tindre uns públics massius per a qualsevol proposta, per què creus que és tan difícil dur propostes endavant, a banda de les qüestions econòmiques que ja n’hem parlat?
Potser perquè està molt massificat el mercat. Pensem que, evidentment el nostre territori té unes arrels musicals, moltes bandes i molts musics que fan que hi haja molta qualitat musical que després es tradueix en el fet que hi haja valencians a quasi totes les orquestres, conservatoris…, i això és genial, però també és veritat que després fa que siga més difícil fer espectacles que al públic li interessen. Nosaltres normalment sempre tenim més públic fora que ací, a casa nostra. Fa uns dies tocàrem a Estrasburg i hi havia mil persones, i això ho fas al Palau i, per descomptat que hi ha gent, però potser no està ple. És dur, és difícil, però s’ha de continuar. També és cert que a València toquem molt i que la gent ens té molt vistos (riu), però és això, hi ha molta competència.
-Aleshores, davant aquesta situació, als grups de cambra que comencen què els recomanaries?, entenc que tot passa per la creativitat…
Per descomptat. Passa per crear noves tendències, noves idees que és el que nosaltres fem. Per exemple, l’espectacle que estem presentant ara Brass, brass, brass, és un espectacle molt original amb unes coreografies molt treballades i adreçades als xiquets. Amb Brass, brass, brass pensem que als xiquets se’ls ha de donar qualitat. No perquè siga un concert pedagògic, la música ha de ser allò menys important, no. Se’ls ha de donar de manera que siga allò més atractiu per a ells, per a captivar-los i tindre nous públics en el futur. Per això als nous grups primer els desitgem molta sort.
-Seguim amb Brass, brass, brass. Quin és el missatge que vol transmetre l’espectacle?
A banda d’allò més habitual d’un espectacle pedagògic, com mostrar què és la música i que això puga ser interessant per a ells, volem mostrar una família instrumental com són els metalls, per això el títol Brass, brass, brass. Cal que això siga d’allò més interessant per al xiquet. Per això proposem unes coreografies treballades perquè els xiquets vegen d’alguna manera dibuixada el que és la música. Per exemple, quan fem la fuga es veu clarament a través de la coreografia que és una fuga, o si és un cànon pretenem que es veja sobre l’escenari. Per tant, entre les coreografies i el treball de llums, i després evidentment una música ben pensada amb un discurs i un fil conductor interessant, fa que siga més interessant que altes espectacles.
-Vosaltres que volteu arreu del món, quines coses de les que veieu fora importaríeu?
Una cosa que nosaltres trobem a faltar, més enllà dels espectacles, és que ací als conservatoris la música de cambra no estiga ben valorada. Per part de les institucions i els conservatoris, pels plans d’estudis i pels mateixos estudiants. Això és una mancança, ja que cal mostrar als estudiants que la música de cambra és molt important per a la seua formació. Això no es veu, ni per part de les institucions ni per part dels estudiants. No se n’adonen que treballar més conjuntament amb criteris de la música de cambra milloraria la seua formació. Nosaltres ho diem quan fem ‘màster class’. Fem ‘màster class’ a moltes universitats dels EUA i, per exemple allí, la música de cambra sí que està considerada com una part educativa important. Mentre que ací la música de cambra és una assignatura que s’ha de fer i ja està. Això és realment trist.
-I què podem exportar nosaltres musicalment?
A l’Estat es valora molt, per exemple, la xarxa de joves orquestres de Veneçuela…, i això ho tenim ací. Ací totes les societats musicals tenen bandes, i cada vegada també més orquestres. I no li donem el valor que li hauríem de donar. Caldria fer l’esforç de mostrar allò que hem aconseguit. La gent de l’estranger quan ve ací i ho veu flipa. Qualsevol compositor dels EUA que ve al certamen i veu el món bandístic ho exclama: caram quines bandes! En canvi després, no crec que li donem la importància ni a nivell de màrqueting ni de mostrar-ho o publicitar-ho.
-Falten dos mesos per a l’SBALZ i enguany compleix 15 anys el festival d’Alzira. Com es presenta aquesta edició, serà especial?
Per a nosaltres, Alzira i el festival van conjuntament i ho considerem una institució perquè ja són molts anys. Després de 15 anys, Alzira és com si fóra la nostra casa. Este any fem 15 anys i hem intentat portar coses noves per als estudiants de metalls. Coses que hem conegut i que la gent no en tenia consciència, i després hem intentat que enguany siga una edició més cambrística. Normalment portem professors, i enguany portem dos formacions: els Belgian Brass i l’Epsilon (brass ensemble). Els Belgian Brass els portem perquè potser de les quinze edicions, ha sigut el grup que més ens va sorprendre, a més de mostrar una qualitat que segueixen tenint. Mentre que l’Epsilon, a més de ser uns grans amics, enguany compleixen 30 anys i nosaltres 15 de l’SBALZ, Spanish Brass té una relació molt important amb ells, i volem celebrar-ho amb ells. Serà un festival, una edició més, molt ‘xula’, però molt especial pels 15 anys.
