No negarem —jo no ho faig— que alguna vegada ens hem mirat el teletext per mirar-nos l’horòscop. Jo em mire Peixos; hi ha dia que me l’encerta, altres menys i altres res. Què li farem?, almenys, tinc un horòscop, no com els que són Ofiüc. Un horòscop que és oficial des de 2011 (30 de novembre -17 de desembre). Llàstima, han estat sense predicció i sense poder conèixer el destí, és a dir, el futur, durant molt de temps.
Anit, Amores, grup de percussió va tornar al Festival Ensems i ho va fer novament amb Tierkreis però aquesta vegada amb una nova versió. L’any passat ja van revolucionar el festival quan passava per uns nivells de desinterès i poca qualitat significativa. Si hi hagué un concert destacat, el d’Amores amb el seu repertori de Zappa fou un d’ells. Per això, jugant a endevinar el destí, fent un pronòstic, tot feia indicar que els tres percussionistes zodiacals no decebrien en el seu pas pel festival de música contemporània. I així va ser.
Amb tot, el concert començà amb el sempre recurrent Steve Reich i la seua arxiconeguda Electric Counterpoint. En aquesta col·laborà Carles Salvador (d’Alxarq percussió), de manera que els quatre interactuaren desimboltament amb les làmines, i de manera fantàstica hipnotitzaren amb el reiteratiu arranjament de Chapi (per cert, que bo és tindre algú en aquesta mena de formacions que subministre repertori amb coneixements per la instrumentació adient). No obstant això, el baix elèctric pregravat no acabava d’acoblar-se amb les sonoritats, potser, haguera anat millor comptar amb el so en viu, o potser és un capritx auditiu meu.
>
El Vals per a Júlia de Víctor Trescolí pertany al treball Sons petits, un disc on el pianista i compositor mostra la seua música interpretada amb el Toy piano (piano de joguet). Si la versió original de Trescolí ja amaga eixe gust pel timbre del piano (tal vegada els recordarà la BSO d’Amelie), la sonoritat hipnòtica i l’atractiu visual de tot plegat, l’arranjament de Chapi per a tres percussionistes i toy piano, potencia per una banda la vessant tímbrica i el marcat ritme del vals amb una sensacional visió performativa de l’espectacle. Miquel Ausina assumí la interpretació del petit piano substituint a corre-cuita Trescolí, que junt a Amores oferiren una revisió tímbrico-ritmica sensacional de la peça de Trescolí.
La primera part conclogué amb Mallet Quartet, novament de Reich, on el nord-americà explota tot el seu cànon compositiu i el trio es mou amb temprança per una música simple, repetitiva i atraient.
Debris, una obra per a atuells, perolets i bidons de plàstic, sobre una part electrònica que atorga una part harmònica colorista i descriptiva, fou l’encàrrec a Carlos D. Perales qui intenta posar en música diferents accions que tenen a veure amb el mar. Per una banda Debris Island, és l’illa de fem-plàstic que divaga per l’Oceà Pacífic, també, considera Perales que, a causa de les guerres la gent que mor a la mar acaba convertint-se en éssers que divaguen, “deixalles que van a la mar”, diu Perales, i d’alguna manera, els instruments amb què s’interpreta Debris, ben bé podrien ser coses que podrien acabar sent deixalles de Debris. Rítmicament és presenta bastant senzilla, encara que la part electrònica amb diverses textures que emulen la tenebra, el moviment (de Debris Island), la natural comporta un factor de complexitat. L’obra presenta combinacions interessants, però, la poca intensitat d’alguns dels atuells i la manera de percudir no ajudà massa per percebre cada combinació. Tampoc afavorí aquesta acció, el fet que s’hi col·locaren al fons de l’escenari.
El final del concert fou la ja clàssica Tierkreis de Stockhausen. Una obra original per a caixes de música (formava part d’un teatre) però que la seua performativitat i les seus possibilitats improvisatòries l’han convertit en una obra oberta que cada ensemble, amb creativitat, pot convertir en un espectacle sonor zodiacal. Només si es toquen les 12 melodies —una per signe zodiacal— cal començar per la del signe que governa. Amores presentà una nova proposta, amb la col·laboració de la soprano Maria Macià i parts d’electrònica, el gruix del discurs recau en el matalàs que disposen els tres percussionistes i la part vocal on Macià acomplí amb escreix la feina exigida. Amb veu amplificada aconseguí fregar el misteri i la disbauxa, d’una música que passa per la simplicitat, pel contagi amb les músiques populars i l’experimentació.
Una nova versió d’Amores, de molt d’impacte sonor, de magnífica proposta escènica, un concert que com pronosticàvem seria un xou, tant o més que l’any passat. La diferència, que no menysprea el concert d’anit, és que enguany s’està gaudint de propostes més diverses i molt més qualitatives.
Dissabte, Ensems continua amb Montserrat Palacios, High Fi i LoNoise als Banys de l’Almirall.
