Redundava l’aparença valenciana. No destorbava, ni molt menys. Tant de bo, a poc a poc, els compositors valencians, els solistes consolidats i emergents, igual que els directors valencians tinguen més presència i continuïtat en la programació del Palau de la Música de València. Que siguen valencians no hauria de ser un requisit, si tinguem en compte que el nivell on està o hauria de col·locar-se l’orquestra és entre el primer nivell (almenys) estatal —que no ho està—, sinó que entenc que s’ha de fer una aposta per aquells que són interessants musicalment i que, a més a més, són valencians.
A priori, aquests condicionants es donaven anit en el concert de temporada de primavera del Palau: l’orquestra resident, un pianista de Picanya i un director de Godella. Ara bé, ni l’orquestra està en el seu millor moment ni el director de Godella és un director ni emergent ni consolidat. Un boníssim clarinetista (forma part de l’Orquestra de les Arts) i pedagog, però un director sense carisma ni criteri qualitatiu diferencial.
No obstant això, el programa era ben atractiu. Es van fer servir músiques americanes que beuen de l’arrel afro per incrustar-les amb encert dins dels tecnicismes de la música acadèmica de tradició centreeuropea (les voltes que cal fer per no dir el detestable adjectiu: culta). El concert començà amb l’Obertura Candide del carismàtic director Leonard Bernstein, interpretada amb excessiva superficialitat, és a dir, donant les notes al lloc, sense matisos, tensions ni direccionalitat. Sense una idea diferencial que puga sorprendre davant una orquestra que interpretà un programa que domina i coneix fins la sacietat. Poca musicalitat i quan es produeix el canvi de tempo, quasi al final, s’interpreta sense eixa jocositat afroamericana que atorguen les síncopes, les melodies escurçades, com un cafè ben fet, però descafeïnat.
Tanmateix, els inicis sempre són insegurs, porucs, amarrats… La primera part seguí amb el Concert per a piano i orquestra en fa major de G. Gershwin, amb Antonio Galera en la part solista patint els mecanismes habituals de l’orquestra quan acompanya: un anorreament sonor que deixa inaudible les intervencions del piano amb els forts i que sovint es veu incapaç d’acoblar amb pulcritud les frases intercanviades o les textures i els caràcters interpretatius que proposa el solista. No és la primera vegada que el públic aplaudeix més el bis que el concert solista. Perquè sovint, el solista flueix i frueix molt més ell sol que amb l’orquestra. Anit, Galera, amb el Preludi de Bach que oferí de bis, s’hi va sentir deslliurat. Deslligat d’una orquestra que sense criteris no feia més que tocar les notes al lloc sense cap interès per fer música amb personalitat. Sens dubte, Galera és un pianista de caràcter, d’execució punyent, jocós i juganer amb la música. Plantejà el concert amb disbauxa en els accents, fins i tot la gestualitat del jove feia per atorgar la frase, l’accent, al remat, el caràcter. Però la massa oponent… Ni cas. L’orquestra seguí fixament. Amb la lliçó apresa i així es fa molt difícil sorprendre els qui puguen ser exigents. Apareixen amb massa freqüència problemes d’afinació, desajustos en les entrades més delicades, precipitacions i forts sense progressions i direccions. Bàsicament, interpretacions sense idees estructurals, sense cura pels detalls cambrístics que sempre comporten els concerts amb solistes, més aviat l’orquestra és un conjunt de cambra ampliat.
Antonio Galera. Foto: Palau de la música.
La segona part començà amb Sensemayá del mexicà Revueltas, on amb el solo de tuba i l’amalgama del compàs ja tens escoltada l’obra. Forts pels forts i alguns solos del director afegiren alguna cosa que poguera cridar l’atenció d’una interpretació en la mateixa línia argumental, musicalment planera.
Semblava que tot el millor de si s’ho estaven reservant per a l’obra de les obres nord-americanes clàssiques, les Danses simfòniques del West Side Story, novament de Leonard Bernstein. Però en aquesta terra valenciana s’han escoltat bastants bandes no professionals fer millors versions d’aquestes Danses simfòniques que la que va oferir ahir l’Orquestra de València i això és un fet que, fins i tot, els músics de l’orquestra que formen part d’algunes bandes poden constatar.
Amb un tempo molt lent començaren les danses que feien dansar Lluna, sense caràcter i errades en entrades conjuntes i afinacions desajustades reiteradament. Sense direccionalitat ni intencionalitat, les famoses melodies que havien servit de BSO del drama shakespearià passaven sense dir res, ja que no s’arriscava amb pianos perfilats ni amb cap dinàmica contrastant ni amb els tira i afluixa romàntics que tant Bernstein com la intrahistòria predisposen. S’oferí una interpretació lineal, planera i superficial. Buscant quatre efectes d’aplaudiment explosiu que ni tan sols arribaren a això.
Paradoxalment, allà on altres versions fan una aposta pel meno tempo i arrisquen amb la tensió sonora, les dinàmiques, les harmonies, la progressió, eixe tira i arronsa tan saborós, eixe accent inesperat, amb aquell so vellutat, Lluna decidí posar la marxa ràpida, fins el final. Portava pensat repetir el Mambo com a bis, perquè la gent s’ho empassa tot, però no és fava del tot; tampoc aclamava tant. Sense pensar-ho massa es precipità al quadrilàter. Sabia que era valencià i la primera vegada que dirigia dins de la programació de la temporada. Això, ben bé, valia un bis “a la valenciana”.
