Sergi Tarín / València.
Deu hores de compareixences entre la denúncia, la catarsi i la reparació pública. Este dilluns s’abordà la tragèdia de l’accident del metro (43 morts i 47 ferits) mirada per les famílies que integren l’associació de víctimes. La primera a parlar fou Beatriz Garrote, portaveu des de 2008. La seguí Francesc Manzanaro, qui relatà fil per randa com Juan Cotino el visità a casa per oferir-li favors i, seguidament, suggerir-li no denunciar al Consell del qual era vicepresident. Tancà les compareixences Enric Chulio, president els primers dos anys, l’únic familiar a qui Francesc Camps va tractar de tu a tu durant una berlanguiana visita-trampa al Palau de la Generalitat. Els tres testimonis es condensen en el següent relat.
Dolor i ràbia en les primeres reunions
“Férem l’associació no per l’accident sinó per la gestió de l’accident”. Ho diu Beatriz Garrote, uns ulls de fang del color del dol. Damunt de la taula té una carpeta amb documents i un paquet de clínex. Prendre consciència és un fet amarg. Ella ho explica millor que ningú. I això vol dir l’apagada informativa dels mitjans públics i un funeral d’estat amb cossos encara per identificar. I la visita dies després de tot un papa de Roma. I una comissió d’investigació a les Corts de a penes quatre dies on es vetaren experts, es censuraren documents i l’escàndol fou públic i notori. Després fou l’agost de buit i burofax per cobrar les indemnitzacions i amb clàusules, lletra menuda, per impedir les famílies acudir als tribunals.
Beatriz Garrote en la Comissió de l’accident del Metro. Foto: Inma Caballer.
“Vaig pensar que estos [el Partit Popular] ens volien amagar alguna cosa”, apunta Francesc Manzanaro, una sensació que, compartida, es convertí “en reunió de 6 o 7” i després en trobada multitudinària al setembre a la Casa de la Cultura de Torrent, localitat d’on eren bona part de les víctimes. L’associació es constituí, finalment, el 20 d’octubre i el 3 de novembre hi hagué una primera concentració a la plaça de l’Ajuntament de València. Al mes següent vora 4.000 persones es manifestaren per Torrent. “Buscàvem respostes”, reconeix Enric Chulio. Entre d’elles saber perquè no hi havia cap oficina que centralitzara l’atenció a les famílies. “Trobàrem a faltar reunions conjuntes amb totes les víctimes, amb la mateixa informació i al mateix temps; no favors sinó drets; tot amb la màxima transparència” apunta Garrote sobre la manca de criteris i barems en les ajudes, l’obscurantisme i, fins i tot, les visites de polítics a casa de les víctimes.
“Sempre tendim a buscar culpables”
Tres o quatre mesos després de perdre la dona, Francesc Manzanaro va rebre una visita d’aquelles que es definixen d’il·lustres. Juan Cotino, tot un vicepresident del Consell, li va picar a la porta. “L’entrada fou apoteòsica”, recorda Manzanaro com el polític li relatà que tenia dos casos d’accidents en la família i que la gent sempre tendix a buscar culpables i responsables. “Li vaig preguntar com era possible que amb tots els diners gastats en la visita del Papa no hi hagueren 3.600€ per a una balisa de seguretat i em va dir que allò del Papa s’havia pagat amb la venda de motxilles”. Cotino anà acompanyat de Santiago Miquel, regidor del PP a Torrent. Ho sabien tot de Manzanaro: que treballava en un banc i que el fill feia poc que havia acabat la llicenciatura. “Li oferí treball en una de les empreses de la seua família o, fins i tot en una empresa pública”. Tot seguit anà al gra: “Preguntà sobre el procediment judicial, què faríem, que era un procés molt llarg i tal”.
Comissió de l’accident del Metro. Foto: Inma Caballer.
Als pocs dies, l’edil del PP li telefonà per saber què havia pensat sobre l’oferta de treball i els aspectes legals. “No em tornes a telefonar per a este assumpte, ja farem el que considerem oportú”, contestà Manzanaro, qui conclou: “Si no hagueren vingut millor i si haguera sabut per a què venien, no els haguera rebut”.
Visita turística pel Palau
Una de les principals reivindicacions de l’associació va ser que l’aleshores president de la Generalitat, Francesc Camps, rebera les famílies i escoltara de prop les necessitats. “Volíem que rectificara la gestió de l’accident”, manifesta Garrote, qui descriu una reunió cordial però dura, a finals de febrer de 2007, amb l’exvicepresident Víctor Campos: “Ens digué que mai no tindríem la foto amb Camps, però que el president estava patint i que havia plorat molt en els funerals”. “No vull que Camps plore en el soterrar de ma germana, sinó que ens diga què va passar!”, lamenta Garrote, qui també va sentir-se corpresa quan Campos li espetà obertament si el seu cunyat volia una plaça de treball millor al Tribunal de Menors: “Si és una qüestió de necessitats personals posen-les a la taula”. “Vam dir que no. Les coses no es poden fer pitjor”, critica Garrote.
En aquell despatx també estava Enric Chulio, llavors president de l’associació, qui una setmana després va rebre una telefonada de Campos: “Pots passar-te per ací, este matí, en una estona?”. “No sabia què fer; em va semblar estrany o, com a mínim, irregular”, relata Chulio, qui afegix: “Vaig, em rep i em fa esperar. Després d’uns minuts que se’m feren molt llargs apareix amb Francesc Camps. Em vaig quedar blanc, bloquejat. Què deuria haver fet? Entràrem en un despatx i repassàrem coses que ja s’havien dit, res de nou. Reunir-se amb les famílies? Digué que ho aniríem veient i ho vaig entendre com un senyal de comunicació. Tot seguit em preguntà si coneixia el Palau i em féu una breu visita turística”.
Comissió de l’accident del Metro a Les Corts. Foto: Inma Caballer.
Fou l’únic contacte de Camps amb les víctimes. “Un parany” per a Garrote, qui admitix sentir-se manipulada: “No ens han tractat bé”. “Mai no hem buscat una foto, sinó respostes; era la referència i confiàvem en ell [Camps]. Ens defraudà i mai sentírem que ens fera costat”, subratlla Chulio.
Un buit de profunditat arquebisbal
Les relacions institucionals es van trencar definitivament en complir-se el primer aniversari del sinistre. El 3 de juliol de 2007 s’inaugurà un monòlit sense consultar les famílies. Ni convidar l’associació de víctimes. El llavors arquebisbe, Agustín García-Gasco, no volgué oficiar la missa d’aniversari a la catedral, però aparegué allí a fer-se la foto amb l’alcaldessa Rita Barberà. “Estaven utilitzant els nostres morts per a fer política”, ressumix Garrote el pesar de les famílies, que sempre s’han sentit representades per l’associació. “Hi havia 22 representants dels 43 morts i sis dels set ferits greus. La resta, llevat d’una família que volgué estar al marge, estaven d’acord en com actuàvem, però no participaven perquè deien que sentien molt de dolor”.
Estos anys han estat la constatació del maltractament. És a dir, totes aquelles informacions amagades sobre descarrilaments anteriors de la unitat mortal, l’ocultació d’informes sobre deficiències en la via, la manca d’inversions o l’adoctrinament dels càrrecs de Ferrocarrils per la consultora HM&Sanchis, amb mariscades posteriors per celebrar el bon resultat. O les instruccions judicials tancades i, actualment, reobertes. I aquell programa de Salvados en prime time que ressuscità el cas i l’escàndol. I una última reunió inútil amb Alberto Fabra com a oportunitat final perquè fóra el PP qui tancara aquell dol.
Comissió de l’accident del Metro. Foto: Inma Caballer.
Un recorregut sobretot de dignitat i d’exigència de respostes. De tot tipus de respostes. “Quin és el sentit d’aquelles morts?”, es pregunta Garrote i insistix: “Necessitem un tracte reparador perquè nou anys després no ens continue esgarrant el dolor; saber què passà, que s’adopten responsabilitats i es posen els mitjans humanament possibles perquè no torne a ocórrer”. I en direcció als diputats del PP: “Diuen que va ser una qüestió fortuïta, cosa de la velocitat només, però no hi ha cap estudi d’avaluació de riscos que demostre que es tingueren en compte les deficiències de la línia denunciades pels sindicats. Tant de bo arriben a la conclusió que tot es va fer meravellosament i fou només un accident, però ho hauran de demostrar!”.
