Sergi Tarín / València.
Pedro Sánchez viu la campanya com aqueixos turistes només preocupats de col·leccionar el màxim número de monuments. Una espècie neuròtica per la camallada llarga i el click fotogràfic i on cinc minuts seguits al mateix lloc són una insuportable eternitat. L’única diferència és que allò fotografiat és ell. I molt fotografiat, per cert. Dissabte va participar en la manifestació de l’orgull. Això sí, directe al gra, amb la marxa ja començada i sense a penes saludar ningú. Mónica Oltra, un cos a la seua dreta, hagué de buscar-lo per obtindre la besada protocol·lària. Sánchez ni la va mirar. I, als cinc minuts, va posar el pilot automàtic del somriure i se’n deixà anar.
Hi hagué qui va aconseguir travessar el cordó sanitari de petos fluorescents per fer-se el selfie amb el somriure petrificat. Un moviment robòtic de coll en el candidat feia creure la gent que continuava allí. En realitat, Pedro Sánchez navegava per les picades aigües de les enquestes i l’amenaça, cada vegada més real, d’uns esculls de tercera força política. I, ja nàufrag, caure pres al Liliput caníbal de barons, expresidents i Susanes gens paregudes a les dolces amfitriones de les lletres de Leonard Cohen.
De colp desvetllat, Sánchez va trencar ràpid pel carrer Hernán Cortés rumb a un Tenochtitlán impossible. Darrere va quedar Ximo Puig, sense esma per seguir aquells caminars de velocista. I, a punt estigué de quedar-se a terra quan va arrancar el monovolum roig, d’alta gama i llarga campanya. Dins, Sánchez s’havia calçat unes ulleres fosques potser per harmonitzar cromatismes de món interior i exterior.
I, un fragment del món exterior era a la Ciutat de les Arts i de les Ciències, l’espai escollit per a la tradicional Festa de la Rosa. A sota de l’Umbracle, en una espècie de túnel o catacumba, pocs socialistes s’arriscaren pels voltants d’estancs i pedra blanca calatravesca. La típica i poc proletària postal de la València del PP grinyolava enfront de les taules amb cacaus, tramussos i pa dur i amb poca dosi proteica de pernil i formatge. Més de deu minuts li va costar, al candidat, travessar el llarg congost de banderes de plàstic i fortes palmetades de mans ja grans i perfilades en el tall i en els suburbis. Llàstima de camisa blanca, degué pensar algun assessor.
El discursos adquiriren aqueixa gramàtica típica i grandiloqüent de les guies de turisme. Si el PSOE fóra una ciutat, tindria el millor barri medieval i la pinacoteca més acurada. Redaccions a banda, Ximo Puig va valorar els esforços de Sánchez per “desbloquejar el país i fer un govern digne”. I de dignitat s’omplí la semàntica de l’acte. “A la Comunitat Valenciana votar a Rajoy és un vot indigne”. Acte seguit, Sánchez es va situar equidistant al vot indigne i al vot indignat i arremeté per igual en contra del Partit Popular i Podem.
“Són dos ideologies en els extrems, però que compartixen una manera semblant d’entendre la democràcia: com un contracte d’adhesió”. I això, segons Sánchez, “provoca bloqueig i immobilisme”. De fet, Pedro va arremetre contra Pablo [Iglesias], a qui va acusar de “giracamises” i va demanar als “vells socialistes” buscar el vot “porta a porta i plaça a plaça”. En tot cas, un discurs de turista ja molt cansat després de la llarga jornada de jardins, ruïnes i mausoleus. Perquè, en l’ambient, tothom ensuma una certa premonició de civilització antiga. També, els candidats de somriure deshabitat que, dissabte, poden estar a Barcelona i València i, diumenge, a Valladolid i a saber on més.
Ja lluny, enmig la fulgurant foscúria de l’A3, Pedro Sánchez queia rendit de tant de paisatge. En canvi, a la postal envaïda d’obrers, Ximo Puig es dedicava al paisanatge i anava amunt i avall, de taula en taula i de conversa en conversa. També de foto en foto. Aqueixa que, amb el temps, acaba sent més volguda per ser més sincera.
