No m’agrada gens la sonoritat orquestral de l’Orquestra de València. Això sí, hi ha moments, sobretot els que pertoquen a passatges de corda, que són de moltíssima qualitat. Igualment, algunes intervencions solistes són sensacionals, com per exemple la bona feina de la percussió anit en el tercer moviment del Concert per a violí, op. 30 de Ginastera, o els solos —per destacar-ne algun— de trompa de Maria Rubio en L’ottobrata (Festes romanes) de Respighi.
Tanmateix, no em satisfà la sonoritat global, per molt que la majoria del públic aplaudisca amb escreix o que s’emprenyen els seguidors incondicionals. No m’agraden els fortíssims descompensats, on per sobre la massa sonora despunten metalls aguts (sovint amb desafinacions) o metalls greus afegint eixe horrorós soroll a motor de tractor vell. No crec que amb la qualitat que atresoren la majoria dels faristols, una orquestra mediterrània —o europeïtzant— haja de sonar com una orquestra americana del finals dels anys vuitanta i principis dels noranta. No m’agrada que el so no estiga homogeneïtzat, compactat i equilibrat, i sobretot no m’agrada que no tinga direccionalitat i projecció com per exemple, sí tenia el violinista Michael Barenboim anit en interpretar el Concert per a violí i orquestra, op. 30 de Ginastera o el Capritx núm. 24 de Paganini que oferí de bis.
De la mateixa manera, estic completament segur que els professors de l’Orquestra de València saben sobradament què és això de la projecció del so i la seua direccionalitat, un recurs tècnic-interpretatiu que no té res a veure amb sonar fort sinó que és aplicable tant als pianos com als fortíssims, de la versatilitat, de l’encastament pulcre de les entrades, de la mal·leabilitat sonora… Igualment, entenc que no s’empra conjuntament perquè tampoc no es demana. Arribats als forts, només interessa poder aconseguir l’encara més fort. Per sort, els pianos, on sovint es queden les cordes, són altre sonar.
Tot i això, el concert d’anit començà amb unes desafortunades paraules. ¿Han anat mai a una exposició de Kandinski, Klee o Antoni Tàpies o Miquel Barceló, o han acudit a una representació de Valle-Inclán, Kafka, Camus o Beckett, o han llegit Ionescu, o posem per cas han anat a veure un film de Vertov, o més actual, una pel·lícula de Pere Portabella… i els han dit abans d’entrar: “açò serà difícil de” veure, llegir, seguir, entendre, contemplar…? Per què amb la música que va mes enllà de la tonalitat recaiguem en advertir el públic —condicionant-lo—que “açò serà difícil d’escoltar”?.
Déu Neptú (Pietro Bracci) de la Fontana di Trevi (Roma).
Doncs, a banda de tot això, l’últim concert s’obrí amb una selecció de La Strada de Nino Rota, que serví d’obertura simpàtica interpretada sense massa dificultats i seguint la tònica dominant de la normalitat. Acabat el preàmbul, Michael Barenboim oferí junt a l’orquestra una de les millors interpretacions de música no tonal de tota la temporada. Ves per on, amb el Concert per a violí, op. 30, davant la dificultat tècnica de la part del violí i la complexitat sonora que proposa Ginastera, l’orquestra va estar molt competent, tant en l’acompanyament com en els moments de tuti. Amb bones sonoritats, sense transgredir ni atacar l’avinentesa sonora atmosfèrica. Al costat del talent tècnic del jove Barenboim, l’orquestra va aportar calidesa sonora, bona execució i bons detalls que van conduir a destacar les fantàstiques intervencions de la corda o la percussió. Però, de manera general, l’orquestra es comportà com un instrument homogeneïtzat, versàtil i capaç d’adaptar-se a les circumstàncies per intentar musicalitzar el llenguatge.
Amb la segona part les coses tornaren a les pautes habituals. És a dir, als estàndards que des de fa uns quants anys s’han establert amb interpretacions acceptables però que estan molt lluny de colpir, de sorprendre, d’eriçar els pèls. Festes romanes de Respighi estava pensada i programada justament per això, per provocar un final de festa apoteòsic. Amb forts que no diuen absolutament res, però arranquen una ovació suficientment agraïda com per interpretar el bis que estava premeditat, com fou l’últim moviment de Pins de Roma també de l’italià Respighi. No obstant això, tret dels aspectes dels forts allejats pels metalls greus i les desafinacions en els aguts o les transicions quasi inexistents, que ja n‘he parlat al llarg de la temporada, la interpretació de Respighi estigué esguitada de moments impecables en la corda, en les trompes, en les parts solistes. En general va estar un concert acceptable, on va sorprendre Ginestera, però a l’Orquestra de València se li ha de demanar moltíssim més per fer-se un lloc en el top five estatal. Només cal un canvi de concepte sonor i algun bescanvi en determinades seccions envellides i acomodades al faristol.
El 30 de setembre comença tot de nou, amb la 3a simfonia en re menor de Mahler, amb alguns canvis que ja s’han produït, i altres que ens permetran tindre l’esperança de gaudir d’una orquestra amb criteris sonors més europeïtzats.
