Fa trenta anys que l’editorial riberenca, Bromera, va començar a imprimir literatura. Tres dècades després, el mostrari va més enllà de les col·leccions, de les novetats editorials, dels premis d’Alzira i, fins i tot, de la pròpia literatura.
Al llarg d’aquest any, l’editorial d’Alzira està celebrant l’efemèride aconseguida contra índex i plans, contra hostilitats lingüístiques o menyspreus institucionals, envers tot allò que, amb normalitat, es crea a partir de la llengua que molts tenen més a mà.
En aquest sentit de treballar amb allò quotidià, amb allò que et queda a tocar, s’ha desenvolupat un dels ambaixadors de la cultura valenciana. De fet, aquest ambaixador xativí té un mèrit que es podria qualificar com genuí, ja que, com recullen Joan Olivares i Josep Vicent Frechina, ha estat capaç de “seduir joves i vells; vilatans i ciutadans; llauradors i metges; catedràtics i obrers i, el que pareix impossible, conservadors i progressistes, blavers i catalanistes”.
Pep Gimeno Botifarra a la Trobada de Llocnou del Fellonet (2014).
Arran del trentè aniversari de Bromera, l’editorial acaba de publicar aquest llibre-disc, escrit a dues mans (entre Olivares i Frechina) i cantat per Botifarra i els seus músics: Pep Gimeno ‘Botifarra’. El cant de la terra (Edicions Bromera, 2016). La primera part, una entrevista feta crònica, a càrrec de Joan Olivares, ens mostra el cantaor despullat de qualsevol ornament literari. Olivares ens trasllada Pep Botifarra tal com és, allò que fa i que farà, amb tota la cruesa del llenguatge oral d’un home que ve (i viu) del poble i a qui ningú li fa baixar la cara. Un Botifarra autèntic, genuí, carregat de memòria i de detalls tan verídics que tothom qui ha estat amb l’artista pot certificar. És a dir, Olivares aconsegueix una entrevista de llarga durada sense trampes ni cartró.
Pel bell mig, trobem fotografies de Prats i Camps, de Xepo W.S., de Josep Tomàs, de Toni de l’Hostal i de Moixino que, amb una funcional divisòria de les mans que escriuen, ajuden a resseguir la vida i obra d’un home que fa de cec, de cantaor, de cuiner, de veí de Xàtiva…
>
D’altra banda, entra en joc la visió entesa amb retrospectiva. Trobem tot allò que envolta el cantaor artísticament, la producció creativa, allò que la gent gaudeix des de fora. Ací, Frechina fa un repàs de la vida i obra de Pep Gimeno Botifarra, amb la genial concisió de les idees explicatives que remeten, amb coherència, a altres obres biogràfiques del xativí, com ara La veu de la memòria, d’Antoni Martínez (Autoeditat, 2011) o Pep Gimeno Botifarra, el cant de les arrels, d’Albert Montón (Òptim TV, TV3, 2014). També remet Frechina als detalls argumentals que per moments s’aproximen a la ressenya dels discos, dels concerts, de les vivències del “fenomen”, dels seus músics i dels pobles on posa el doll de veu al servei de la cultura tradicional valenciana.
Portada de Pep Gimeno ‘Botifarra’. El cant de la terra (Bromera, 2016).
A més a més, aquest llibre d’informació i justícia divulgativa, de lloa noble a un dels personatges contemporanis més valorats i estimat per la societat valenciana, està completat amb un disc que recull mostres sonores d’èxit en la carrera del Botifarra i quatre d’inèdites: l’U de Benigànim, dedicada al poble de “sa auela”; la Jota de quintos (del Genovés), que recull Leonor i Delfina i la tia Nievetes, les que “mos la van ensenyar”; el Romanç de la filla del rei, que canta amb Irene García i, la Seguidilles de la Foia/Jibuli, un cant tradicional del Marroc que anticipa el tarannà d’un dels propers discos que comptarà amb el Botifarra i Ahmed Touzani.
