MAP / València.
Tot feia presagiar una estona de tranquil·litat i pau; de relaxació i bons estímuls. Perquè la sensació prèvia que hom pot tindre per assistir-hi a un concert de música antiga o medieval, o si més no, a un concert d’un virtuós instrumentista, és comú a tots. Més entesos o menys, aprenents de virtuosisme o no o senzillament públic comú que, encuriosit, decideix explorar un nou món interpretatiu tan poc comercial i tan allunyat, malauradament, de la comunitat.
Pau, tranquil·litat, relaxació, bons estímuls: BELLESA, amb majúscules. Des d’anit, un prosaic d’aquesta mena d’expressions sublims ho vol definir amb una sola paraula, més enllà de l’exposició a la susceptible resposta del lector per allò del recurs suat o, fins i tot, coent. Allò cert és que ens és igual: de segur que un bon grapat d’espectadors que hi assistiren al concert compartiran també això mateix. Sí senyor, una colla de coents.
Una execució perfecta on les notes llançades a la buidor de la nit restaven suspeses en el màgic espai del claustre, contornant per les nostres pells, insinuant-se per colar-se pels nostres porus a la recerca de la nostra ànima; el “conducte reglamentari” situat als laterals dels nostres cranis resulta excessivament simple per a la música del mestre Savall.
A més, aventurar-se en la recerca d’explicacions racionals per respondre a l’admiració que esdevé de la màgia creada per aconseguir que un sol instrument emplenara tota aquella buidor de l’espai, on cadascuna de les notes trobava el seu lloc amb l’harmonia com a general en cap de les operacions o, fins i tot, esbrinar la conversió de la viola en una arpa per les fermes i precises digitacions de Savall, ens feia subsumir-nos en alguna d’eixes accepcions de la paraula bellesa, la qual, de segur, té com a finalitat deixar-nos (ni que fos per hora i mitja de concert) en pau.
Fins a tres sincers reclams de bisos va haver d’agrair-nos Jordi Savall. Perquè ell fou l’únic responsable per treure’ns allò de bellesa que portem dins. Potser la confluència de tot allò comentat que, com a gran alquimista d’emocions, va preparar anit en un recital esplendorós.
I com no, de moment, també voldria agrair, qui escriu aquest relat, la humana condició del company Sixto Ferrero, qui havia de fer la crònica, però qui, com que encara no té la dot inhumana de poder estar en dos llocs al mateix temps, ahir va delegar en un coent i prosaic l’experiència d’esbrinar aquell estigma que, per sempre, gràcies al Savall, li penjarà a la bellesa.
