Abans d’acabar el mes de juliol les Corts han d’aprovar la nova llei de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), pas indispensable per recuperar les emissions audiovisuals en valencià. Encara que hi ha cert consens sobre les bondats de la proposta de text legislatiu –òrgans de control, independència política, mecanismes de participació, etc.- i que aquest no entra a definir quin serà el model de RTVV definitiu, això no ha impedit que l’aprovació o no de la norma –i per quins partits- es converteixi en una arma entre els defensors de les diferents propostes que hi ha sobre la taula. I amb certa raó, ja que al final, sobre aquesta base s’edificarà la resta de l’arquitectura institucional de l’ens.
Encara que mediàticament i social, el conflicte que més ha transcendit ha estat el dels drets dels treballadors acomiadats que havien aprovat una oposició i la seva readmissió o no, i amb quines condicions, el rerefons va molt més enllà de la qüestió laboral i té molt a veure amb el futur model de RTVV.
Encara que no hi ha res oficial, totes les filtracions i comentaris off the record apunten a un projecte del PSOE –amb el suport de Ciutadans i implícitament dels seus socis de Compromís- de bastir un model de RTVV equiparable a l’aragonès o, fins i tot el murcià: 50 milions de pressupost com a màxim, una plantilla d’entre 200 i 300 treballadors i un alt percentatge de producció externalitzada.
A l’altra banda de la taula, la plantilla de RTVV, representada pel Comitè d’Empresa i amb l’ajuda de Podem, planteja una radiotelevisió de mides similars a la gallega, que actualment té una plantilla de 900 treballadors, un centenar de milions de pressupost i un 30% de continguts externalitzats. Encara que des del Comitè d’Empresa sempre han recordat que no tenen “línies roges” i que estan disposats a negociar sense condicions –pel que fa a la xifra de treballadors que podria ser força més baixa-, l’exemple que es posa sempre és el de la gallega CGRTV. Manuel Camarasa, representant al Comitè per CGT, recorda que les similituds de Galícia amb el País Valencià en temes com població, mida o la llengua pròpia a l’hora d’explicar perquè aquest model de RTVV pot ser el més sensat.
Un altre dels motius que esgrimeix Camarasa és el volum que es desitja per a RTVV. Des del Consell es parla de dos canals de televisió, un de ràdio, una plataforma multimèdia i una agència de notícies. Un projecte que a parer seu “qualsevol persona que sàpiga un poc de televisió sap que és impossible de realitzar amb 50 milions”. Per comparar-ho, la CGRTV consta de dos canals de televisió –que emeten per TDT i satèl·lit- i tres de ràdio. En canvi, l’aragonesa CARTV –amb un cost de 46 milions- només manté un canal de televisió i dues ràdios. Per la seva banda, la murciana TVRM –deu milions- està formada per un únic canal de televisió. I això sense comptar els costos de la llengua pròpia –doblatges, subtitulacions o un percentatge de producció pròpia més elevat- que no tenen ni aragonesos ni murcians, però sí gallecs i valencians.
Finalment hi ha la comparativa de les plantilles i la producció internalitzada. Encara que les xifres oficials sobre el percentatge de producció externalitzada –i el seu cost- en general no són públiques, sí que pot fer-se una aproximació comparant el cost de la plantilla pròpia. Així, mentre la CGRTV dedica quasi un terç del pressupost a l’estructura laboral, aquesta xifra es redueix a menys del 20% en el cas dels murcians i al voltant del 6% dels aragonesos, una radiotelevisió que compta amb només 64 empleats directes.
L’alt nivell d’externalitzacions fa témer a Camarasa, a més, que s’utilitzen malament per dues raons. La primera per precaritzar les condicions laborals i salarials del sector audiovisual: “Si amb tan pocs diners s’han de contractar tantes hores de televisió i a més, les empreses hi han de guanyar, no costa veure que quin costat eixirà el diferencial”. La segona el pagament de favors: “No fa gaire va venir a València Jaume Roures de Mediapro i va anunciar que perdonava el deute que tenia amb RTVV. En principi és a canvi de res, però no costa res sospitar. Massa sovint les contractacions de programes s’han fet per ajudar els amics, tant els uns com els altres”.
Aquesta disputa –indirecta i soterrada- pel model de RTVV es trobaria, per tancar el cercle, en el centre del conflicte laboral. Mentre la diferència del volum de la plantilla sigui tan abismal amb les propostes del Comitè, l’executiu de Ximo Puig no hi té res a guanyar amb una negociació amb els treballadors i li surt molt més a compte negar-se fins i tot a reunir-se amb ells, mentre agita els arguments del cost i la “igualtat d’oportunitats” entre els treballadors de l’antiga RTVV i la resta de llicenciats que mai van treballar-hi. Uns arguments que tenen, òbviament, la seva contrapartida: el cost per a les arques públiques si finalment els tribunals anul·len l’ERO per la demanda presentada per la CGT –i que es trobaria entre els 150 i els 200 milions d’euros- i el desgast pels drets laborals que suposa el desconeixement de facto de les oposicions.
