Joan-Carles Martí i Casanova / Guardamar del Segura.
L’any 1975 Guardamar s’afegia a la xarxa de localitats valencianes que celebren ‘Moros i Cristians’. En poc més de 40 anys, la celebració ha esdevingut “la festa del poble” amb un boato, ufanor i galania que supera el que caldria esperar d’una vila de 17.000 censats que arriba, al ple de l’estiu, als 80.000 habitants, amb 300.000 usuaris dels seus 11 km de platges d’arena daurada en un dia de màxima afluència.
Situat al sector nord costaner del Baix Segura –la comarca valenciana més a migjorn de totes– Guardamar és una destinació turística internacional de primer ordre. És el segon municipi –pel que fa a allotjament turístic reglat– al sud de la Costa Blanca: amb prop de 5.000 places, per davant de municipis com ara Elx, Santa Pola, Torrevella o Oriola i, tan sols, darrere d’Alacant. Vet aquí un fet que passa sovint desapercebut, fins i tot, a l’Extrem Sud, en una vila menystinguda per la seua discreció.
L’Encantada a Guardamar del Segura. Foto: Chencho.
El programa de ‘Moros i Cristians’ es desplega, enguany, del 15 al 25 de juliol. Guardamar esdevé un aparador europeu i mundial de la cultura i costums dels valencians. A més, el programa inclou la curiosa representació de la llegenda ancestral de ‘l’Encantà’, en què un jove guerrer lluita amb monstres poderosos amb la finalitat d’alliberar de l’encanteri una bellíssima fadrina. Segons la llegenda, tan sols ho aconseguirà si banya els peus de l’estimada dins l’aigua del riu Segura. La tradició al sud voldria que això tingués lloc dalt del Cabeço Soler, un promontori redó a ponent i a la vora del riu, a les envistes de la vila. L’arqueologia ha excavat i documentat un cementeri ibèric amb restes d’escultures que representen grius i altres feres mitològiques, com també una abundor de monuments funeraris. Queda demostrat, una vegada més, que les llegendes més atàviques pouen en la memòria col·lectiva dels éssers humans. Per la seua part, la ciència té aquí la noblesa de confirmar una realitat esvaïda que s’intueix al món dels somnis.
Així, en la seua inspiració primigènia, els ‘Moros i Cristians’ pretenen ser la commemoració festiva de les lluites amb els regnes musulmans durant la conquesta medieval cristiana. Durant segles, Guardamar va ser la vila valenciana costanera més a migjorn de totes. Els mollons de l’antic Regne de València s’enlairen passada la Torre de la Foradada, 37 km devers migjorn. Som en terres frontereres, creuades per un riu Segura que vessava a una antiga albufera. Hi trobareu encara una abundor de llacunes salades i marjals que ocuparen la major part de la comarca. Al segle XVIII, a instància del cardenal Belluga, s’establiren noves terres que van ser dissecades amb un sistema d’assarbs o canals de drenatge.
Festes de Moros i Cristians de Guardamar del Segura. Foto: Turisme Guardamar.
Així, pocs saben que Santa Pola no tingué un poble de famílies elxanes ravalenques emigrades fins el 1766 i que Torrevella no era més que una torre i unes quantes famílies salineres l’any 1802! La presència de Guardamar era corprenedora vista des de la mar. La imatge conservada als arxius del segle XVIII n’és testimoni. Martí l’Humà li atorgà la Carta Pobla el 1400 i estigué representada a les Corts Valencianes. Al quadre famós del Braç Reial, datat el 1697, es veu el prohom guardamarenc assegut entre el d’Alcoi i Callosa. Era l’única vila costanera –amb cara i ulls– que hi havia al llarg dels 135 km que separen Alacant de Cartagena. Això explica la seua valencianitat pregona i el fet que el valencià s’haja mantingut fins ara com a llengua viva de la població perquè descendeixen, fonamentalment, dels vells repobladors medievals: un cas únic a tota la comarca.
Conquistada per Jaume I, el 1265, la va lliurar al seu gendre Alfons X el Savi, qui li demanà repobladors. Per aquest motiu, els colons catalans van establir una vila de nova planta dalt del turó del Castell, el 1271. La vila hi va romandre fins el gran terratrèmol del 1829 que féu baixar la població, a una nova trama urbana neoclàssica, el 1830, al vessant que mira a llevant i la mar. Guardamar, igual que Alacant, Elx i Oriola, va passar a l’antic Regne de València amb el Tractat d’Elx de 1305 gràcies a Jaume II, el Just, valencià de naixença i nét de Jaume I.
Guardamar del Segura segle XVIII. Gravat de Francesc Aracil
“Guardar” significa “vigilar” tant en català com en occità medieval. Existeix “la Gàrdia Piemontesa” establida per occitans a Calàbria –el segle XIV– que es troba, també, dalt d’un promontori rocós. Així, la funció de Guardamar era la de vigilar la gola del riu Segura i la mar dels atacs: tant de cristians com de musulmans. I, què vigilava? Doncs, ella mateixa i l’orgullosa Oriola, la segona ciutat de l’antic Regne i capital de la governació del seu nom, 29 km riu amunt, vigilada i avisada des de dalt del castell guardamarenc amb alimares.
Així, com a un exemple més, hem de recordar la incursió efectuada pels granadins del cabdill Reduà el 1331, l’objectiu de la qual consistia a atacar Oriola. Guardamar fou saquejada i s’emportaren 1.200 captius.
Malgrat el caràcter festiu actual dels ‘Moros i Cristians’, Guardamar mereix el respecte i l’admiració de tots els valencians. Aquí, a la frontera marítima més propera a tot perill, el significat primigeni de la festa pren una amplària i una fondària difícilment igualables.
Guardamar del Segura. Foto: Turisme Guardamar.
No deixeu de visitar Guardamar, a 2 km al sud de la gola del Segura: una vila cosmopolita orgullosa de la seua valencianitat i del seu llegat lingüístic i cultural. Una destinació turística que és un bocí cabdal de la nostra història, envoltada d’un medi ambient (les seues dunes o tossals amb una pineda de 1.000 hectàrees a vora mar) i uns serveis turístics d’alta qualitat on no haureu eixit de casa alhora que us allunyareu.
