Pepa Nogués, tècnica de l’Associació Cultural del Matarranya i professora de català a Vall-de-roures, explica que la població de la Franja de Ponent veu amb “molta indignació i molta preocupació” el procés d’aprovació de la nova llei de llengües de l’Aragó, que suprimeix el nom de català i que impedeix desplegar l’antiga llei que, per exemple, obria la porta a la presència del català en l’ensenyament. Explica que seguiran treballant per mantenir la llengua, que s’acosta a un procés de substitució lingüística preocupant i normalitzar una situació en què el català entra a l’escola com a llengua estrangera.
La setmana passada, la comissió de cultura del parlament de l’Aragó va aprovar el projecte de la nova llei de llengües. Aquest text, quan s’aprove, revocarà la llei vigent fins ara, aprovat per socialistes i aragonesistes, que tot i que no aportava gaires novetats en aquesta qüestió, reconeixia l’existència del català a l’Aragó. Al marge del que puga acabar comportant aquesta llei, que es veu a venir que bloquejarà qualsevol tipus d’avanç en la normalització legal i d’ús del català, li canvia el nom. De fet, no queda clar si l’anomenen LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) o LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de l’àrea pirinenca i prepirinenca). Una se suposa que és allò que sempre s’ha conegut com a aragonès i l’altra, el que sempre s’ha anomenat català.
Pepa Nogués és tècnica de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i professora de català a l’IES Matarranya de Vall-de-Roures. No té plaça fixa perquè cap llei reconeix l’ensenyament públic i en català. De fet, ensenya el català com a llengua estrangera gràcies a un programa específic de trilingüisme a què s’ha apuntat el centre. Nogués viu aquest procés legal “amb molta indignació i molta preocupació”. Però és optimista i afegeix que “la manera de treballar des de l’ASCUMA i de moltes entitats i organismes de la Franja és treballar en positiu, estar amatents a la llei i intentar que aquestes coses no puguen passar. No hem de perdre de vista el treball del dia a dia perquè no canviarà”.
I és aquesta feina constant el que impedeix, de moment, que el català defalleixi. Nogués recorda que, segons les estadístiques, és el lloc amb un ús oral de la llengua més elevat”. Concreta que, segons les darreres estadístiques, del 2003 i del 2005, l’ús era d’un 95% de la població. “Això ha baixat una mica. Ara hem tingut immigració procedent d’altres països que aprèn castellà perquè la gent del territori els aconsella que aprenguen castellà donada la baixa autoestima que hi ha a la llengua pròpiaʺ. Tot i així, diu, segura de si mateixa, que ʺtot el que sentiràs pel carrer serà català” però no treu que “passa per una situació molt dèbil i es pot produir una substitució lingüística”.
I aquí ve la qüestió preocupant: “els nostres fills comencen a parlar castellà amb els amics, que són també de procedència catalanoparlant. Això és una cosa històrica que no havia passat fins ara mai aquí, i que passa perquè la llengua formal [el castellà] cada vegada té més presència perquè la utilitzem al llenguatge escrit a tot arreu i això està afectant la llengua oral”. Prou gràfic és que Pepa Nogués parla de “llengua formal” per referir-se al castellà, diferenciant-lo del català, que inconscientment defineix com a informal.
Davant d’aquest principi de substitució lingüística, un grup de pares i mestres s’han unit en una associació. L’objectiu és fer, i ja n’han fet força, ʺactivitats per als nens que siguen en català fins a també explicar als seus mestres que aquí hi ha una llengua que és el català i que ells han d’ajudar que els nens valoren la seua llengua pròpia i també les institucions per anar incentivant que això millore”. I hi ha un altre factor, els professors castellanoparlants que desconeixen la realitat de la Franja i que, a més, es troben que la gent de la terra no els explica que parlen una llengua que es diu català sinó que és “xapurreau”. Pepa Nogués és molt clara: “De feina en tenim molta perquè se pot dir que quasi tot ho tenim en contra” i afegeix, “tens també tot un sistema que és en castellà i que va molt en detriment de la llengua”.
Nogués explica que la llei que encara és vigent era la primera que reconeixia legalment que el català es parla a l’Aragó. Diu que des de l’inici de l’autonomisme, des del 1984 hi havia hagut reconeixements, per exemple, dins la llei de patrimoni o a d’educació, tot i que sense la paraula “català”. Amb la llei que ara es tramita, diu que “seguirem en una situació en precari”. I tan precari com haver d’ensenyar la llengua pròpia del territori com a llengua estrangera. “El que interessa és que els xiquets han de poder aprendre la seua llengua. Com que no hi ha un marc legal, hem de buscar una via i aquesta n’és una”.
D’aquesta manera, la realitat de l’ensenyament del català a la franja és aquesta. Hi ha escoles que s’han atès a un pla d’ensenyament trilingüe, amb ensenyament en castellà, català i anglès. A primària, poden tenir una assignatura optativa d’entre una i tres hores setmanals de català i el centre, per impartir-la, ha de rebre peticions de pares. És una opció possible des del 1983: “Després de l’Estatut d’Autonomia de l’Aragó es va poder fer molta cosa i han passat trenta anys i no hem pogut avançar”. Pel que fa als instituts, “la nova llei no deixa lloc per impartir la llengua pròpia i cada institut busca la seua manera”. Així, a Vall-de-roures, és una assignatura optativa de primer a quart d’ESO. De fet, saber català és vist com una oportunitat per, el dia de demà, poder anar a estudiar a les universitats catalanes i valencianes.
El català és reivindicat com a llengua pròpia en diversos espais a la Franja de Ponent / ACN
Tot i així, a la Franja de Ponent hi ha molta gent compromesa amb la defensa de la llengua que és molt activa. De fet, sense anar més lluny, només cal veure el gran nombre d’activitats que s’han fet per Sant Jordi o l’organització d’un curs gratuït de català per adults, que inclou la preparació per anar als exàmens de nivell de valencià. Mentrestant, el 9 de maig, el parlament aragonès aprovarà la nova llei de llengües, que ens posa l’etiqueta pintoresca però denigrant de LAPAPIP.
