La Serra d’Espadà,està situada a les estribacions del Sistema Ibèric. Tota la zona és de clima mediterrani amb hiverns suaus a les zones baixes i gelades esporàdiques a les més altes i temperatures altes a l’estiu que coincideixen amb un període de sequera que produeix un estrés hídric molt important sobre la vegetació.
Les característiques geològiques particulars de la Serra amb predomini dels materials triàsics de diferents tipus, com són les arenisques, calcàries i margues, combinades amb la proximitat al mar i amb els forts desnivells i canvis d’altitud i orientacions, fan que trobem gran diversitat de formacions vegetals i endemismes. Ens trobem davant d’ecosistemes mediterranis, on destaquen les formacions vegetals dominades per sureres (Quercus suber) i pi rodeno (Pinus pinaster) a les zones amb substrat d’arenisques. I carrasques (Quercus ilex) i pi blanc (Pinus halepensis) a les zones de terreny calcari.
El foc i els ecosistemes Mediterranis
Els ecosistemes mediterranis han evolucionat juntament amb el foc. És característica dels climes mediterranis l’existència d’un dèficit hídric important durant la part càlida de l’any. Aquesta característica fa que l’aparició i propagació de focs que afecten les zones forestals siga molt favorable en aquest període.
Durant milers d’anys, les comunitats vegetals mediterrànies han desenvolupat diferents tipus d’adaptacions i estratègies per a mantenir-se després del pas del foc.
Tenim espècies de plantes amb capacitat de rebrotar on els mateixos individus afectats es regeneren després del pas del foc. L’exemple més emblemàtic que tenim a la Serra són les sureres, que amb la seua escorça suberificada que protegeix les parts vives de la planta, permet la seua regeneració després d’una pertorbació.
Panoràmica de la Serra Espadà. Foto: Carlos Laullón.
Les adaptacions de les nostres masses forestals al foc són moltes i molt variades i han sigut exitoses durant milers d’anys. Això ha permés la persistència d’aquests ecosistemes fins als nostres dies.
Però, es poden veure superades quan canvia el règim de focs a què estan adaptades, ja siga per una major recurrència d’incendis que no permet que es regenere el banc de llavors o les reserves de les plantes rebrotadores o per cremar en alta intensitat que supera la capacitat de protecció de les plantes i té un major impacte sobre els sòls. També hi ha un major impacte quan el foc afecta superfícies extenses i la colonització des de poblacions no afectades és més lenta.
Quan això ocorre s’entra en una dinàmica regressiva, amb una pèrdua de qualitat de la coberta vegetal i la pèrdua de la seua funció protectora i font de recursos tant directes com indirectes.
El problema s’agreuja quan ens trobem davant d’un escenari de canvi climàtic global en què s’espera que les condicions ambientals siguen més extremes, amb temperatures més altes i precipitacions encara més irregulars.
Serra Espadà. Foto: Carlos Laullón.
L’evolució de la societat i les zones forestals
Al llarg del temps de la relació de l’home i el seu entorn ha anat canviat. En un primer moment van sorgir les poblacions nòmades del paleolític que obtenien els seus recursos de la caça i la recol·lecció.
Posteriorment, l’establiment de les poblacions i el desenvolupament de les societats va fer que s’intensificara l’aprofitament dels recursos forestals amb l’extracció de llenya, el carboneig, fusta per a construcció, la indústria del suro, les neveres, lobtenció de resines, els forns de calç, el pastoreig, la indústria de l’espart, l’agricultura de muntanya… Totes aquestes activitats van produir una reducció important tant de la superfície forestal com de la quantitat de biomassa i combustibles forestals. En aquest escenari, els incendis es podien controlar fàcilment per la escassesa de combustibles, la seua falta de continuitat i la presència constant de gent a les zones de muntanya.
Després de finalitzar la Guerra Civil, es va produir un repunt en l’extracció de productes del bosc per la carestia de recursos. Però, és a partir d’aquest moment que, amb l’evolució cap a unes societats més urbanes i industrialitzades i canvis en les fonts d’energia, els aprofitaments a les zones forestals s’han anat reduint fins a ser residuals. I ja només és destacable, en l’actualitat, l’extracció del suro, la producció apícola, la caça, bolets i fruits del bosc… activitats de menor intensitat extractiva i que no eviten que cada vegada hi haja una major càrrega de combustibles.
Són ben patents de com s’ha incrementat la superfície forestal a la demarcació de Castelló les dades dels inventaris forestals nacionals, on als anys 60 teníem una superfície arbrada de 126.208 ha que representava el 18,9% de la superfície de la província. Les dades de l’últim inventari situen la superfície arbrada en 248.577 ha.
Les noves zones forestals són fonamentalment pinars, a causa del caràcter colonitzador d’aquestes espècies, especialment, el Pi blanc (Pinus halepensis) que ha duplicat la seua superfície en els últims 40 anys. En contrast, a les zones forestals ja establertes i amb millors condicions, les frondoses estan incrementant la seua presència respecte a les coníferes.
El 78 % del total dels incendis forestals tenen origen antròpic, ja siga per negligències, causes accidentals o intencionats i, en conjunt, afecten el 82,6% de la superfície total cremada, segons estadístiques del MAGRAMA (Ministeri d’Alimentació, Agricultura i Medi Ambient). La tendència és a un increment en el nombre d’incendis. A més, les superfícies cremades es mantenen per l’increment gradual dels dispositius d’extinció d’incendis.
Perqué l’extinció per ella mateixa no resol el problema: la paradoxa de l’extinció
L’extinció d’incendis forestals ha anat evolucionant a mesura que ho ha fet la problemàtica originada pels incendis forestals. Es parla de generacions d’incendis, cada vegada més intensos i més complexos.
Primera generació. A partir dels anys 50-60 apareixen els primers grans incendis que es propaguen per la gran continuïtat dels combustibles, resultat de l’abandonament de moltes zones de muntanya.
Segona generació. Als anys 70-80 a banda de la continuitat, els incendis escapen de control per la seua alta velocitat de propagació, ja que tenen una major càrrega de combustible amb estructures favorables per la propagació.
Tercera generació. Anys 90. Intensitat de foc de copes. Els incendis són capaços de cremar la vegetació a tots els nivells, amb intensitats molt elevades i llançament de focus secundaris a grans distàncies.
Quarta generació. Any 2000 i endavant. Els nous usos del territori han fet que vagen apareixent zones urbanes disperses i, quan el foc hi arriba, es produeix un foc d’interfície urbana-forestal, on a més de les zones forestals es veuen amenaçades les persones i els seus béns.
Barranc del roig (Aín). Foto: Carlos Laullón.
La resposta de l’extinció ha sigut la creació d’infraestructures tallafocs, incorporació de camions autobomba, més mitjans aèris i de nou el reforç de tot l’operatiu quan s’han produït greus episodis d’incendis. El resultat és que la pràctica totalitat dels incendis s’apaguen molt ràpid i afecten superfícies molt reduïdes, inclosos aquells incendis originats per causes naturals que, en condicions favorables, cremarien amb poca intensitat.
Aquests cremen el matollar baix l’arbrat i creen discontinuïtats en el paisatge que afavoreixen la biodiversitat.
En canvi, amb el model d’extinció total actual, la quantitat de combustible de les zones forestals es cada vegada més i més gran i quan s’origina un incendi amb condicions meteorològiques desfavorables aquest escapa de la capacitat d’extinció de tot l’operatiu i produeix un impacte molt gran sobre àmplies superfícies de terreny.
A pesar de les grans despeses en extinció, el nombre d’incendis no es redueix i la superfície afectada per grans incendis es manté. Els grans incendis són considerats els superen les 500 ha de superfície. Tot i que són menys del 0,8% dels incendis són responsables de quasi un 40% de la superfície cremada segons les estadístiques d’incendis del Ministeri.
*Guillem Nebot és enginyer forestal i bomber
