Xavier Pérez / Carcaixent.
“El llentiscle renaix, les garroferes broten, el coscoll demana el seu espai. Poc a poc, pam a pam, la vida torna a les muntanyes cremades”. Amb aquesta frase d’esperança, l’alcalde de Carcaixent, Paco Salom, ha publicat al seu mur de Facebbok unes fotografies en què es pot comprovar que les muntanyes de Carcaixent renaixen de les seus cendres després del paorós incendi que va cremar més de 2.300 hectàrees del terme d’aquesta localitat de la Ribera a principis d’aquest estiu.
El vídeo, amb imatges aèries realitzades per Augusto Llácer des d’un dron i que va publicar La Veu, corroborava el dany mediambiental que el foc de Carcaixent va produir el mes de juny, després de cremar més de 2.300 hectàrees a aquesta localitat de la Ribera, que s’ha quedat amb el 80 o 85% de la seua massa forestal calcinada.
Després de l’incendi, diversos especialistes corroboren les imatges i la frase que l’alcalde de Carcaixent ha penjat al seu mur. Així, Ferran Dalmau, especialista en incendis d’interfície urbana-forestal, ja va manifestar, en el seu dia, a La Veu, que “si ho fem bé, en 20 o 30 anys les muntanyes calcinades de Carcaixent poden tornar a estar com estaven abans del foc; si ho fem malament, molt pitjor”.
“Hi ha gent que s’està plantejant la repoblació, però repoblar ara seria una greu errada”, va afirmar de forma contundent.
El que cal fer ara, en primer lloc, és veure com es comporta la natura, si hi ha o no una regeneració natural i, en segon lloc, s’ha de fer una planificació de la regeneració del terreny afectat” pel foc de l’incendi, explica.
Segons aquest especialista, el més important en aquests moments és que no es perda o siga arrossegat el sòl, per a la qual cosa considera fonamental “l’adopció de mesures de lluita contra l’erosió” com és la posada en marxa d’un pla d’emergència per protegir el sòl (el que tècnicament s’anomenen hidrotècnies de conservació o restauració) abans de les previsibles pluges de la tardor. En què consisteix? Bàsicament, es tracta és de protegir la terra, el sòl, perquè no se’n vaja, per exemple, mitjançant la construcció de dics −amb la fusta cremada−, els quals eviten que la superfície de sol afectada siga arrossegada i es perda.
Per altra banda, cal recordar que, segons un comunicat dels biòlegs valencians transmès al Consell, els grans incendis d’aquest estiu –Carcaixent, Bolbait, la serra d’Espadà, etc.– “no són casuals. Açò prové d’una situació d’abandonament, és conseqüència directa d’una gestió inadequada durant les últimes dècades”.
Per tant, l’existència de grans incendis forestals “ens obliga a fer grans inversions en extinció que, paradoxalment, s’han de desviar de les accions directes de prevenció i, d’alguna forma, també del suport al sector agropecuari més relacionat amb la muntanya”.
El repte a mitjà i llarg termini és revertir aquesta tendència, és a dir, s’ha d’invertir en prevenció per disminuir progressivament les enormes despeses de l’extinció. La idea és simple, però gens fàcil d’executar. De fet, serà impossible sense una bona dosi de convicció per part dels responsables de la Conselleria competent i, per descomptat, del Consell en general.
