Un any. Nou hectàrees. 2,8 milions d’euros. Aquest és el termini de temps, l’extensió afectada i el cost que el Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Llevant (COIAL) ha donat perquè el calcinat paisatge de la Granadella de Xàbia torne a recuperar el seu verd de sempre. La visió de l’emblemàtica i turística postal de la Marina Alta embolicada en flames va desencadenar una onada d’indignació general i l’ús dels més sonors i contundents epítets, que encara ressonen 12 dies després.
D’aquests quasi tres milions d’euros, prop de 1,2 milions anirien destinats a l’entorn del Barranc de Martorell, pel qual s’accedeix a la coneguda cala, per a la creació d’espais públics, equipaments i uns sistemes de vegetació. Els 1,6 milions restants servirien per a una regeneració extensiva i de baix cost a l’entorn del Castell de la Granadella i el Tossal de Xapa, el que suposa el fons de l’escenari de la postal. D’aquesta manera, amb l’arribada de l’estiu de 2018, els turistes no se n’adonarien dels tons grisos del paratge.
No obstant això, la proposta dels enginyers agrònoms valencians corre el risc de ser devorada per la lentitud burocràtica. Hi ha massa antecedents. Els experts insten les administracions perquè actuen amb rapidesa i així “aconseguir maximitzar la velocitat de recuperació de la superfície cremada i optimitzar la inversió esmentada”. Però és una cursa contrarellotge?
A Andilla els pins encara semblaven esquelets un més després de l’incendi de 2012. Foto: Marta Pradas.
Foc en les pantalles
El foc encisa i el seu efecte en les pantalles és multiplicador. “Els incendis tenen molta visibilitat mediàtica, però de seguida s’oblida la gent”, explica a La Veu Fernando Pradells, enginyer forestal d’Amufor, l’Associació de Municipis Forestals de la Comunitat Valenciana a la qual pertany l’Ajuntament de Xàbia, entre una quarantena de municipis més.
Amb la tornada a l’escola i els primers freds, els records estiuencs es difuminen. I amb ells marxen les imatges de l’infern viscut a Xàbia i el Poble Nou de Benitatxell. Però la cendra hi roman per molt que passes la granera.
A la dreta apareixen les coves utilitzades com a refugi a la Guerra Civil. Foto: Marta Pradas.
Un mantell gris sembla haver sepultat en l’oblit els pobles afectats pels greus incendis de 2012, els de Cortes de Palars, Andilla i Xulilla. Són prop de 45.000 hectàrees arrasades enfront de les nou de l’emblemàtic paratge de la Granadella. Ja han passat quatre anys des d’aquell estiu. La inquietud sacseja l’ànima dels que no han percebut encara les ajudes pels danys soferts.
Passeig per un trist paradís de cendres
Les flames van deixar en carn viva un bon tros dels Serrans, a les dues bandes de la sinuosa carretera CV-341 que uneix Villar del Arzobispo amb Alcublas, Andilla i els seus llogarets —la Pobleta, Artaj i Osset—. Com aquells xiquets de la postguerra, amb el cap rapat i els braços ossuts, la muntanya va mostrar les seues veritables cicatrius. A quasi dues hores amb la Hispano Chelvana des de l’antic Palau dels Borja, on uns i altres conjuguen els verbs ‘blindar’, ‘protegir’ o ‘requalificar’, els camins forestals es mostren nus en la distància, tot i que abans romanien ocults sota un mantell verd.
Com s’aprecia en les imatges que acompanyen aquest article, les coves que van servir de refugi i trinxera en temps de guerra reapareixen com a forats de corcó de la nostra història recent. Ennegrides pedres apilades per l’home en temps remots marquen els erms bancals, on ja no creix res per menjar o endur-se a l’esquena.
Els murs de pedra dels bancals abandonats sobrevisqueren al foc. Foto Marta Pradas.
La lentitud burocràtica, aquesta que amenaça ara Xàbia, és la que va motivar els alcaldes dels ajuntaments damnificats pels incendis de 2012 a reunir-se de nou amb Julià Álvaro, secretari autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic el passat 6 de setembre. Van posar sobre la taula de l’alt càrrec de la Generalitat un manifest amb les seues reivindicacions. Bàsicament van demanar l’elaboració d’un pla director per restaurar les zones cremades i el necessari finançament.
Des d’Amufor van considerar com a positiva la reunió amb Julià Álvaro, encara que els alcaldes van eixir sense xifres a la mà, amb la cita per a una pròxima reunió a l’octubre, i amb el karma contagiós de l’administració autonòmica: “No hi ha diners”.
Les claus d’un fenomen repetitiu
L’enginyer de muntanyes Fernando Pradells apunta un seguit de claus per entendre el repetitiu fenomen dels incendis forestals en terres valencianes. “Després de cada incendi forestal cal esperar uns quatre anys. La muntanya mediterrània té una gran capacitat regenerativa perquè està adaptada al foc”, explica l’expert a La Veu. “El pi blanc sol regenerar molt bé. Després d’aquests quatre anys només cal clarejar els pins regenerats, per evitar que siguen pastura de les flames, i repoblar la coberta vegetal perduda en les zones que no s’hagen regenerat”.
Un trist paradís de cendres. Foto: Marta Pradas.
Però tot això necessita d’una planificació tècnica. És a dir, temps, personal i diners. Com apuntaven aquesta setmana des del Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Llevant, “els ajuntaments dediquen els recursos tècnics per donar-li un tractament correcte en el medi urbà i planificar el que d’una forma imminent es convertirà en urbà, però no solen tindre tècnics dedicats a gestionar l’espai agrari i forestal del municipi. Els plans generals no recullen aspectes fonamentals per al sòl no urbanitzable ni per a la infraestructura verda de l’espai urbanitzat, per això el foc s’ha escampat entre urbanitzacions, vores i infraestructures”. Així va succeir en els casos de Xàbia i Benitatxell.
“L’abandó en la gestió forestal produirà un incendi en pocs anys. El problema no és només l’incendi, sinó la repetició dels incendis”, apunta l’enginyer Pradells, que afegeix unes pinzellades que ajudarien a lluitar contra el foc, aquest que se sol apagar a l’hivern, com es recorda de manera cíclica.
Tornar a les activitats tradicionals
La paraula clau és mosaic. “Tindre una gran superfície forestal no sempre és bo. No volem una massa contínua de 10.000 hectàrees de pinada, tota verda. Volem una superfície mosaic, on tinguen cabuda les activitats tradicionals del món rural: activitat pastoral, agrícola i forestal. Aquest és el millor mètode per a la prevenció dels incendis forestals. Els murets de pedra que sorgeixen després de l’incendi delaten que la muntanya es treballava”.
Pedres ennegrides revelen la zona zero de l’incendi d’Andilla. Foto: Marta Pradas.
El massiu abandonament rural dels passats anys 70 cap a les ciutats va ser la clau que obrí la porta als grans incendis forestals de finals del segle XX. Com apunten des del Ministeri de Medi Ambient, el pasturatge controlat en les àrees de tallafocs constitueix una pràctica agrària sostenible, en la qual el bestiar col·labora a l’hora de reduir els riscos d’incendi i compleix, a més, una funció ecològica important a la muntanya mediterrània.
“Les iniciatives de pasturatge extensiu per netejar les muntanyes es queden sempre en res. No s’ha posat en valor la producció ecològica de les pastures extensives. La major part dels incendis es solen iniciar en zones conreades i són els camps abandonats de l’entorn els que fan de primer corredor del foc”, conclou l’expert a La Veu, qui deixa caure una crítica a les ajudes europees: “El tema de la palla de l’arròs de l’Albufera rep més fons del Feder que l’àmbit agroforestal valencià”.
Bancals erms, tallafocs abandonats, pasturatge prohibit o en decadència, retallades en els mitjans antiincendis i la canviant legislació mediambiental han servit de detonants i acceleradors del foc més enllà de les requalificacions o les tales massives. Al cap i a la fi, la solució futura a l’infern de cada estiu passa per tornar al passat, a allò que feien els nostres avantpassats.
