F. Javier Argente / València
Divendres i bon dia. Hui toca escoltar Mónica. Les cares comencen a ser conegudes. El gremi de la tecla a València tampoc és un ample col·lectiu. Els comentaris previs a la compareixença per part dels companys eren una bona recomanació. “Cal fer una visita a l’exposició que anit s’inaugurava a la Fundació Bancaixa”, deien. I ja sabeu que la mostra té com a gran protagonista una bona quantitat d’obres de mestres com l’Equip Crònica.
De sobte, entra la vicepresidenta amb un somriure i donant el bon dia. Com cal. Però −caram!− hui ve acompanyada. La consellera d’Habitatge i moltes coses més, María José Salvador, entra en escena. Hui programa doble. I trenca el gel Mónica amb una salutació amb llenguatge de signes. Pren el relleu la consellera, que passa a exposar l’avantprojecte de llei de l’Horta de València que ha aprovat el Consell. Amb eixe rostre de xiqueta de família benestant, com qui no ha fet mai cap malifeta, ens desgrana tot el que de bo es pot esperar d’aquesta llei. Que anem a recuperar un territori menyspreat pel PP −primer ‘zasca’−, que anem a ampliar les fanecades d’horta protegida, que estem defensant el nostre patrimoni… Tot molt bé. Fantàstic.
Però, com a quasi tots els caminals, després de la recta ve una corba de vegades perillosa; en aquest cas, en forma de pregunta de periodista, clar. “Consellera, hi hauran expropiacions? Es paralitzaran processos urbanitzadors en marxa?” Tirant de manual… que si mediació entre propietaris i possibles interessats en llaurar, que si recuperació de l’horta perquè no continue degradant-se, que si és una bona llei… Això, en termes de pilotatge, es diu un ‘contravolant’. Salvada la situació i pel caminet ben dret −gràcies a tots−, cap a fora de la sala de premsa.
És el torn de la vicepresidenta. Hui comença amb el nomenament de dos registradors de la propietat. Tothom somriu per dins. Ostres, d’eixos en coneguem un ben famós i que està al càrrec ‘en funciones’. No reingressarà al seu lloc de Santa Pola?
A continuació, passem d’una oferta pública a un conveni de col·laboració. D’un acord per a promoure el turisme −beneit turisme− a un acord per comprar medicaments. Tot ben tècnic. Tot ben important. Sens dubte. Però dos detalls, dos mínimes notes de color en tanta literatura gris.
Presenta Oltra un acord amb la Fundació Cultural Miguel Hernández definint el poeta com a lluitador per la llibertat i la democràcia, home amb un profund compromís cívic i social. I ara la nota de color: “I si em permeten aquesta llicencia un dels majors poetes de l’amor”. Clar que li la permetem, senyora vicepresidenta. Per favor, pose color −i amor− a les rodes de premsa.
I, uns minuts després, una menuda, quasi ínfima pinzellada d’humor. Acaba d’exposar un acord entre la UPV i l’Agència Espacial Europea. Com qui no vol la cosa ens somriu per dir-nos que “tornem a la terra” i passa a parlar d’un altre acord important –però gris– dels signats hui pel Consell.
Remata la faena la vicepresidenta atenent les preguntes dels representants del quart poder. Mónica Oltra amb el semblant seriós. La mirada, profunda. Les pauses, llargues. En tertuliana televisiva. Ací creix. Com els bescuits al forn. I reparteix algun que altre ‘zasca’ al PP, a la seua presidenta Bonig, a la gestió dretana dels darrers vint anys. Siga pel tema de les residències, siga pel tema dels sous dels polítics…
I en una altra ocurrència sublim ens porta de la història (de la fita) a la histèria (de l’oposició) quan parla de la cimera de dilluns passat entre Puig i Puigdemont. Mónica, ens agrada la passió, el color que de vegades ens mostres. Com a franges. Com a segments finits. Com una obra de Rotko.
