Diuen que la fi d’una vida s’assembla a l’arribada d’un riu a la mar. Aigües que es troben amb l’infinit en una abraçada eterna. De la mateixa manera que el Golf de Califòrnia rep les aigües del riu Colorado, la vida del conseller Francesc Bosch i Morata es va esvair, a prop d’aquell delta, el 25 de setembre de 1950. Bosch i Morata va tindre una vida semblant a la d’eixe riu, venia de terres llunyanes i pel camí va ser capaç d’excavar amb tenacitat els sediments d’una societat adormida, tot formant un canyó profund que va donar pas lliure a les aigües empresonades del valencianisme polític… Però alhora, com el Colorado, va travessar nombrosos deserts vitals, sempre obert a les aportacions d’altres afluents democràtics.
Si bé el cicle de l’aigua és permanent i universal, el soroll de les onades a la desembocadura del Colorado també ho és i es repeteix a les platges i el port de San Diego, als Estats Units, on Bosch i Morata i la seua família gaudien de l’esplai, i d’allí al port de Veracruz, a Mèxic, on va arribar com a refugiat… La remor de les onades pot sentir-se des de la coberta d’un vaixell aturat a un port a les illes Bermudes, perquè estava sent perseguit per un submarí nazi, fins al port de Casablanca, al Marroc, on l’olor d’uns bunyols feia vindre el record dels carrers de València… Onades que van del port d’Orà (Algèria), al port de Marsella, via de fugida de la França ocupada. Soroll salvatge a la platja del camp de concentració d’Argelers… Esteles blanques, al mar obert, a bord d’un cuirassat, com a tinent de l’Armada, mentre feia el servei militar. Fins i tot, és possible que el soroll del riu Albaida, al seu pas per la Xàtiva on va nàixer, s’assemble al que fa l’aigua baixant l’últim tram del Colorado abans d’acabar desdibuixant-se dins l’oceà Pacífic.
Només cal mirar els estels dels seus ulls mentre, la nit del 12 de febrer de 1939, qui va ser conseller valencià, travessava a peu el Pirineu nevat junt al seu fill de 10 anys, la seua esposa i la seua sogra, per a comprendre què vol dir ser una persona refugiada, indefensa i a mercè de l’ajut internacional. Difícilment entendrem les persones refugiades de hui dia, si no entenem que nosaltres també hem sigut refugiats, que les nostres autoritats també van haver de subsistir enmig del caos i en terres estranyes. I difícilment entendrem res d’açò si no hi ha una Administració valenciana que s’ocupe convenientment de les polítiques públiques de la Memòria.
Cal que el Consell de la Generalitat fixe entre les seues prioritats la difusió del coneixement públic de Francesc Bosch i Morata, tenint en compte que una declaració institucional de les Corts Valencianes del 25 de novembre de 2010 assumeix que Bosch i Morata és “assimilable a conseller preautonòmic”. Això és tant, perquè ho entenguem, com que un membre del Consell va acabar sent un refugiat a França i Mèxic, precisament perquè en l’exercici del seu càrrec va lluitar sense descans per tal d’aconseguir l’Estatut d’Autonomia, ja en l’any 1937 i en els anteriors.
Tot i això, sempre sorgeix una pregunta pertinent: si no hi va haver autonomia l’any 1937, ¿què és el que hi va haver i què ha de fer el Consell de la Generalitat involucrant-se en aquesta causa que no l’ateny directament? És necessari, aleshores, entendre que sí que hi va haver entitats públiques creades per a tot el País Valencià i és, per tant, obligació del Consell de la Generalitat esbrinar què és el que ha quedat de tota aquella obra. No és una qüestió menor, sinó l’epicentre de la repressió franquista contra la memòria democràtica del poble valencià: l’eliminació de la memòria sobre les autoritats i institucions públiques l’àmbit de les quals era el conjunt del País Valencià, durant l’època de la República.
La finalitat d’aquest article no és la realització d’una descripció cronològica de la vida del conseller Bosch i Morata, així com de tots els càrrecs que va exercir; no obstant això, pot ser adient fer un repàs a la seua formació, a les seues idees i al naixement de la figura pública.
Francesc Bosch i Morata naix a Xàtiva el 30 de novembre de 1901. Aquesta vinculació primera a la capital de la Costera i una personalitat encuriosida degueren despertar en ell l’interès per les conseqüències polítiques i humanes de la Guerra de Successió. Com afirmà Pilar Trenzano, la seua muller, en El Poble Valencià l’any 1977: “Ell portava el valencianisme en la sang, des de ben menut”. Alhora que complia el servei militar a l’Armada (amb el grau de tinent), inicià els estudis de medicina a Madrid. Això passava a mitjan dècada dels anys vint del segle passat, durant la dictadura de Primo de Rivera. Allà, participà en el primer congrés del sindicat progressista d’estudiants FUE.
Amb el seu fill
És probable que en aquell context quallaren les idees d’una nova estructuració política per a Espanya: republicana i conformada per estats, com a expressió de les diferents nacionalitats.
El 7 de març de 1931, en el setmanari Avant, Bosch i Morata deixa un testimoni clar d’aquest pensament:
Sense política, és a dir, sense habilitat, fóra difícil aconseguir-lo [l’Estat valencià], i, després que aconseguírem l’Estat valencià, necessitaríem també política, és a dir: Art per a governar-lo. Quedem, puix, que sense política ni se “restableix” un Estat (diem restableix), ni una vegada restablit se sabria governar”.
[…]
L’autonomia, el federalisme, els Estats dins l’Estat, sols es veuen en les Repúbliques federals i estes Repúbliques federals són democràcies, i estes democràcies són el règim que es donen els països que van a l’avantguarda de la civilització.
El 2 de maig de 1936, Bosch i Morata escriu en El Mercantil Valenciano:
El movimiento autonomista valenciano, sinceramente sentido, lo hay desde hace muchos años en Valencia y no meramente literario y contemplativo […]. Lo que pasa es que el valencianismo no se ha hecho popular por incomprensión del mismo pueblo, de cuya incomprensión son responsables los rectores políticos que en Valencia dirigieron la opinión hasta el reciente triunfo del Frente Popular, y que, acaparando la política valenciana […] cuando se iniciaba algún movimiento en sentido autonomista, lo hacían suyo, pretendiendo encauzarlo, en realidad, para que muriera en sus manos, precisamente por carecer del sentimiento de sinceridad.
Un altre tret seu és l’actitud entusiasta, la capacitat de lideratge i l’empatia respecte a les classes més populars. Així, el 9 de maig de 1936, deixa escrit en El Mercantil Valenciano:
“echar las culpas al Gobierno cuando nuestros problemas no se resuelven o se resuelven tarde y mal […] bajo la República no tiene justificación cuando nos da los medios legales de alcanzar, con nuestra voluntad, el ejercicio de Gobierno del País Valenciano por los valencianos mismos”. I a continuació, rebla: “Aun se insiste con el mito de nuestra incapacidad o falta de preparación para el ejercicio de la autonomía […]. No se puede juzgar tan ligeramente la sensibilidad e independencia de juicio de un pueblo […] cuando el 16 de febrero pasado se sacudió el inculto provincianismo caciquil que lo sojuzgaba”.
El 19 de juny de 1936, publica en El Mercantil Valenciano:
“Los pueblos, como los hombres, sufren los necesarios trastornos orgánicos en sus períodos de crecimiento y formación y […] lograda la forma y estructura que les son naturales, el pueblo entra en pleno rendimiento y desarrolla todo su vigor”. “Percatémonos de que nuestra hora ha llegado y no debemos dejarla pasar sin aprovecharla; es la hora, […] es la ocasión de reivindicar nuestra libertad de movimiento, nuestra autonomía, y debemos actuar para conseguirlo enérgica, decidida y rápidamente. La responsabilidad de este gran empeño corresponde a todos los valencianos de Castellón, de Alicante y de Valencia, sin distinción de clases ni matices ideológicos”. Finalment, torna a la qüestió de la responsabilitat com a font de l’autogovern, tot fugint d’hipotètics victimismes: “Es harto injusto al presente acusar a los políticos de Madrid de muchos de los fracasos de la política valenciana […], es problema que no ha de darnos resuelto el centralismo, sino que hemos de resolver con nuestra propia y firme voluntad”.
El 22 de maig de 1936, Bosch i Morata, en El Luchador d’Alacant, ofereix una inquietant anàlisi de la realitat política valenciana, pel que té d’actualitat:
El País Valenciano, en orden a la restauración de su figura histórica, de su personalidad, camina muy despacio, demasiado despacio […]. Es bochornoso que durante tanto tiempo haya sido imposible en nuestro País reclamar las libertades regionales sin ser acusado de antipatriota o de separatista […]. La crisis interior de España y la de Europa, repercutiendo tan dolorosamente en nuestra economía, impone la necesidad de movilizarnos, de emprender ruta nueva […] las escasas complicaciones económicas hasta hoy han obrado fatalmente creando un espíritu valenciano paralizado para las grandes acciones […]. Hay que actuar deprisa porque el pueblo empieza a preferir los inconvenientes de una transformación brusca y rápida a los males de una lenta evolución porque estos últimos son males que se perpetúan para desdicha de nuestro País.
El 30 de juny de 1936, Bosch i Morata s’expressa clarament en el diari El Luchador (Alacant) sobre la protecció que havia d’oferir l’Estatut a la nostra llengua i quin era el significat del valencianisme:
Esta noble pasión, este interés y afán por lo auténticamente nuestro, ha valido siempre a sus propagadores el calificativo de localistas, retardatarios, antiuniversalistas […] esto lo dicen en valenciano o en castellano olvidando que en otras naciones bi o trilingües se repetía lo mismo respecto a las lenguas no oficiales […]. ¿Es que es incompatible el sentimiento valencianista con el sentimiento universalista? Un valenciano que quiera, estudie y ame a su tierra ¿significa que ha de ser enemigo de todo lo que no sea ella? El valencianismo no es el nacionalismo agresivo, racial e imperialista del nazismo o el fascio; es todo lo diametralmente opuesto. He aquí su definición más concreta.
I continua:
La importancia de la lengua propia en los movimientos libertadores […] no la comprenden ni la pueden comprender los que carecen del sentimiento íntimo de libertad, de esa libertad a que aspira el pueblo valenciano.
Tot seguit, en el mateix article, reconeix la importància d’un marc jurídic per a la llengua:
El idioma valenciano no es un problema para la realización de nuestra autonomía. Nadie, ni los propios nacionalistas valencianos, quieren imponerlo […]. Solo pretenden que en un régimen de libertad fundado sobre el derecho, se les reconozca este mismo derecho al uso de su idioma propio. No se busca su imposición, como hizo Castilla y como afirman con evidente error o mala fe los enemigos de nuestro idioma y del Estatuto […]. Consideramos la reivindicación de este derecho como […] contributivo al progreso por ser un sentimiento de libertad y a la cultura universal a la que contribuyen todas las culturas representadas por las diferentes lenguas.
Bosch i Morata concebia el valencianisme com a un moviment polític alliberador, de progrés i de caire universalista. El 1933 acabà els estudis de Medicina a la Universitat de València, dins l’especialitat d’estomatòleg-odontòleg. El 1930 fundà el partit polític Agrupació Valencianista Republicana (AVR), el qual obtingué dos regidors a l’Ajuntament de València. El 1932 fou signant de les Normes de Castelló. Aqueix mateix any publicà un interessant article en el setmanari El Camí, en què reivindicava l’ensenyament del valencià a les escoles, on fins i tot es referia al multilingüisme, d’acord amb el model de l’Escola Internacional de Ginebra (Suïssa)… No cal dir com d’actual és aquesta proposta, ara que la Conselleria d’Educació ha preparat el Decret de Plurilingüisme.
Posteriorment, el 1935, fou inspirador de la transformació de l’AVR en el Partit Valencianista d’Esquerra (PVE) –formació que el 1936 obtingué 4 regidors a València─ i es situà a la directiva. El 1935 obrí el consultori mèdic al carrer de Sant Vicent de València. El 1936, Francesc Bosch i Morata, amb motiu de la campanya per l’Estatut, realitzà actes públics a les ciutats d’Alacant i de Castelló. La greu situació creada per la sublevació militar del general Franco, el juliol de 1936, provocà que el govern central perdera, en gran mesura, el control de la situació a València. Bosch i Morata reaccionà ràpidament i creà el 20 de juliol de 1936 el Comitè de Sanitat, incorporat després al Comitè Executiu Popular de València, on fou el delegat de Sanitat, pel PVE: una de les seues primeres accions fou atendre els refugiats que arribaven al País Valencià.
El 7 de gener de 1937, Francesc Bosch i Morata fou nomenat conseller de Cultura del Consell Provincial de València. Des d’aquest càrrec redactà la Memòria de l’Institut d’Estudis Valencians, autèntica declaració de llibertat i fita singular en el procés de recobrament de la consciència del poble valencià (resum):
Quan en 1707 el País Valencià quedà sotmés a la unificació de les lleis castellanes per la voluntat d’un rei despòtic, el temperament creador, les iniciatives genials i l’impuls característic del poble valencià quedaren anul·lats per la llosa viva que pesava per sobre d’ell en forma de centralisme polític i cultural […].
Apremia la rectificació, a més, per a facilitar i orientar la nostra clara renaixença, per exigències ineludibles de la realitat dinàmica en què vivim necessitada d’organismes serenament orientadors i meticulosament analítics que, recollint el nostre tresor clàssic, el salven i el posen al dia; que descobrint cultura, l’entreguen a la civilització; que depurant i acurant la nostra llengua, l’habiliten definitivament com a vehicle natural de la cultura valenciana; que per la investigació científica metodotitzada, organitze una poderosíssima col·laboració social per a la seua aplicació a les arts, a les indústries i a totes les activitats de la vida moderna; que estudiant els fenòmens econòmics del País Valencià: producció, circulació, distribució, consum, etc, produïsca el benestar d’un poble com el País Valencià […].
L’INSTITUT, amb la formidable labor que li pertoca, ha de reflectir el nostre seny en totes i cada una de les seues seccions […]. La missió és àrdua, penosa, però, per ço mateix, més estimulant i meritòria […]. L’INSTITUT, a més de fer ciència, serà estímul vigorós de la consciència valenciana desvetllant el sentiment íntim de la seua existència, la inquietud de la seua personalitat. Evidenciarà una veritable tradició que respon a una idealitat patriòtica, la qual, posada en activitat, ha d’expandir les seues creacions en tots els ordres per arreu del món […].
La Conselleria de Cultura convocà certàmens oficials, com ara els Premis Musicals del País Valencià i el 15 de gener de 1937 el valencià obté la condició de llengua oficial, juntament amb el castellà. El 9 de febrer de 1937, a proposta del conseller Francesc Bosch i Morata, el Consell Provincial Valencià aprovà el decret de creació de l’Institut d’Estudis Valencians –per a tot el País Valencià─, dins el qual hi ha la Biblioteca del País Valencià.
La Junta de Monuments Nacionals del País Valencià i el Museu de Ciències Naturals foren altres iniciatives seues. Alhora dugué a terme una frenètica activitat per l’Estatut, tot estenent els llaços amb els consells d’Alacant i de Castelló. També hi hagué cursos de llengua per a mestres, la declaració d’utilitat pública del Club Nàutic de València o la protecció de l’art religiós.
Alhora, l’IEV adoptà les Normes de Castelló com a oficials per al valencià. En paraules de Josep Daniel Climent, l’IEV fou “l’únic organisme oficial que els valencians vam tenir al llarg del segle XX amb autoritat sobre la llengua”. El 21 de maig de 1937 Bosch i Morata va intervenir de manera decisiva per tal d’evitar l’ocupació del Palau de la Generalitat pel Govern central de la República. La seua exposició se centrà en el fet que el Palau era “bressol de les nostres llibertats valencianes” i expressà el temor “que persones que no senten en tota la intensitat el seu valor pogueren destruir-ne la riquesa artística”. Conclogué: “El Palau ha d’estar preparat perquè hi actue la Generalitat Valenciana”.
El 8 de novembre de 1937 fou cessat del càrrec de conseller durant la crisi del Consell Provincial i fou cridat a files com a tinent mèdic. Un atac aeri en la batalla de l’Ebre li va produir ferides greus en un pulmó i el cor; el 28 de desembre de 1938 és donat de baixa. Restablert a Barcelona, com hem vist adés, va travessar la frontera francesa per l’alt Pirineu, camí ja de l’exili definitiu.
El 6 d’abril de 1942 inicià el trajecte final de l’exili: Marsella, Orà i Casablanca; d’allà, el 30 d’abril prengué el vaixell Nyassa fins a Mèxic, on després de viure a la capital, es desplaçà a treballar com a metge a un hospital de Mexicali (Baixa Califòrnia). Cap al 1947, Bosch i Morata finalment va poder reunir-se amb la seua muller, el fill i la sogra. Malgrat tot, el seu estat de salut no era bo. El 25 de setembre 1950, el cor de Francesc Bosch i Morata va deixar de bategar.
Durant la seua estada a Mèxic, Bosch i Morata intuí que, més enllà d’ell mateix i el seu temps, hi hauria un demà carregat d’esperança per al País Valencià; mai trobarem paraules de desànim o de revenja. Com a missatge per a generacions venidores, destacaria el següent text escrit a Mexicali:
La lluita contra Felip V, que tant ens ha costat, fou per defensar les llibertats valencianes […]. No hi ha hagut mai, al meu concepte, al País Valencià, veritable sentit valencianista, pot haver hagut “sentiment”, però no “sentit” valencianista […]. Este sentit valencianista hi ha que crear-lo i no podem crear-lo més que cimentant-lo […] en el sentiment difós, inconcret, emocional que fa parlar als valencians transportats pel Micalet, la mar blava, els tarongers en flor, els riscs de Penyagolosa o els cims d’Aitana. Hi ha que obligar-los a què deixen el somni, remeien un poc el temperament o el dominen per a construir la Pàtria […] que no es concreten a parlar del País Valencià, sinó a construir-lo o reconstruir-lo i honrar-lo per tots els mitjans.
Cal afegir que Bosch i Morata va ser inclòs dins la “Causa General” oberta pel règim de Franco, en què se l’acusava de rebel·lió militar i va ser condemnat en absència pel jutge depurador. Però, així i tot, el 29 de desembre de 1997 l’Ajuntament de València el declarà fill adoptiu de la ciutat.
Des de 1952, Francesc Bosch i Morata reposa al cementeri general de València, ara al costat de la seua muller, amb el lema “Sempre els Quatre”. Significativament, a la part superior de la làpida hi ha les quatre barres de la senyera, tal com les havia lluïdes en l’exercici del càrrec de conseller.
Per a conèixer més detalls sobre el Conseller, recomanaria la lectura del Quadern d’Eduació Popular número 13 editat per l’Associació de Persones Participants a l’Escola Francesc Bosch i Morata de Xàtiva, mitjançant aquest enllaç
Una vegada fet aquest repàs històric i tornant de nou al present, sembla obvi que les polítiques públiques sobre la Memòria, al nostre país, haurien de contemplar ineludiblement el recobrament de l’experiència de l’exili per a la col·lectivitat, tot tenint en compte que no es tracta d’un fet exclusivament individual. L’exili va ser forçat, també, per a les persones que van representar políticament el conjunt del poble valencià mitjançant entitats de tipus preautonòmic, perquè el poble valencià no existeix des de fa tot just dos dies, en té segles. Les persones que han mantingut la consciència sobre la seua pròpia existència mereixen el nostre record i gratitud.
Així, com tot país normalitzat democràticament, el País Valencià hauria d’establir espais i pràctiques de la Memòria, recursos per a la divulgació de la Memòria democràtica, en aquest cas, la que recull els fets que van entre la Proclamació de la Segona República i l’aprovació de l’Estatut Valencià d’Autonomia.
Per això, un dia com hui, que fa seixanta-sis anys de la mort de Francesc Bosch i Morata, el nostre país hauria d’estar preparat per a fer un gest senzill, com ara que un funcionari públic de la Generalitat dipositara una rosa al peu de la làpida on està soterrat el Conseller. Eixa rosa val per tots els patiments, perquè eixa rosa és el somriure d’un poble que ha recobrat la seua memòria, i amb ella, la seua dignitat. Imaginem eixa rosa, perquè si la imaginem allà posada, eixa rosa existirà.
