Miquel Àngel Pallarés / Asp.
Fa poc més d’un any, després de les eleccions municipals de maig del 2015, cert sentiment d’il·lusió i energies renovades s’estenia per l’opinió de moltes persones d’esquerres què es trobaven amb l’èxit d’augment per la representació de regidors i regidores electes disposats a formar part d’un bon grapat d’equips de govern al llarg i ample de tot el país.
Filant més prim i definint esquerres també als grups polítics municipals adscrits a Esquerra Unida o sota el paraigües de diferents marques polítiques locals (GANYEM ALACANT, MÉS GANDIA, GUANYAR ALCOI, ETC), què foren capaços de formar distints governs municipals (majoritàriament amb coalició) o, fins i tot, altres també des de l’oposició; una valoració general i a mode de resum ha de coincidir també amb allò que ahir es va debatre, discutir i tractar a la Jornada Municipalista d’Asp: polítiques socials i d’esquerres.
Vaja per davant que valorar de forma tan simple el treball de més d’un any i sintetitzar-ho en tan poques paraules o conceptes és el punt de partida per analitzar de forma molt més objectiva (ja tindrem temps) allò que és una realitat. Així mateix, no tenim cap autorització, ni divina ni humana, d’atorga o no, cap títol de puresa militant esquerrana. I en tot cas, atribuir als diferents grups municipals d’esquerra unida i les seues coalicions o marques, un clar posicionament general sense titubejos ni dubtes, al costat de polítiques socials i antisitema (el sistema és injust i opresor) és fer justícia del que està passant, això sí, sense perjudici que puntualment altres col·lectius o partits (majorment Compromís, els Podems o, fins i tot, algun PSPV local), treballen també conjuntament, polítiques marcadament d’esquerres i justes.
Però la realitat és la que és i, tractant-se de fer el relat del que vàrem viure ahir, parlar de banca pública, de municipalització de serveis o, d’enfrontar-se a multinacionals que saquegen (mitjançant la gestió de serveis públics gràcies a les concessions resoltes per polítiques de dreta), és parlar de autèntiques polítiques per a les persones i pel be comú.
Fins a 4 ponències es van analitzar i discutir. Altres aportacions vingueren en forma d’experiència contada per companyes de la plataforma per la municipalització de l’aigua d’Alcàzar de San Juan, icona de la recent lluita col·lectiva pels dret públics a l’estat espanyol.
La visió sobre la llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera (la famosa llei Montoro) per la qual els ajuntaments estan sotmesos al control partidista d’un ministeri públic en mans del PP, culminà de forma unànime amb la necessitat de superar aquesta regla arbitrària què coarta la independència política i econòmica de les administracions més properes al ciutadà i, curiosament, les menys endeutades de l’estat: “majoritàriament, els ajuntaments són administracions sanejades i, tenint recursos propis en forma de romanents positius, estan nugats de peus i mans sense poder fer inversions ni contractar personal”, segons comentà Beatriz Muñoz, tec. jurídica en la seua intervenció, a més de ressaltar i posar en comú que el problema dimana de la reforma constitucional d’agost de 2011 i la modificació de l’article 135, pel qual es prioritza pagar el deute (segons el punt 3 del famós article 135 de la Constitució: “…els crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendrà sempre inclòs en l’estat de despesa dels seus pressupostos i el seu pagament gosarà de prioritat absoluta”).
La Banca Pública com a pedra angular de les polítiques per a les persones
Atès tots els entrebancs d’aquest pressupost legislatiu, algunes iniciatives impulsades per diferents ajuntaments governats per EU, suposen a
spectes insòlits pel que fa la gestió pública. Tal és la iniciativa d’impulsar una banca púbica i social per l’ajuntament de Callosa de Segura; una vegada superats els tràmits jurídics i de reglamentació, l’ajuntament de la ciutat alacantina, potser referent a nivell de l’estat per la implementació d’un servei que suposa una autèntica revolució en l’àmbit de l’economia social i de les xicotetes empreses. Segons Rubèn Manresa, reg hisenda de Callosa, “rescatar dels bancs crèdits d’autònoms solvents per tal de seguir oferint eixe mateix crédit sense interès és el que ens plantegem a curt termini, una vegada puguem inaugurar el servei de banca pública”, a més d’incidir amb la prioritat d’eixa banca pública de mediació i d’oferir solucions concretes per a les famílies amb problemes amb el pagament de la seua hipoteca; “depèn dels casos (deutes hipotecaris no massa elevats) podem subrogar hipoteques i prestar els diners a la família per a que eixe deute siga només en diners per tal de que la família registre la vivenda al seu nom…”. Tot i que sembla ciència ficció, aclarida la fonamentació legal i jurídica i, a falta de resoldre el marc reglamentari, l’oposició a aquesta iniciativa ve dirigida per la política del PP i altres partits i col·lectius dels sistema, gelosos de la cura de competències de la banca i grans empreses, curiosament aquestes, res sospitoses de proferir beneficis socials a canvi de res.
“La municipalització és una lluita contra les multinacionals”
Així de contundent al temps que pausat ens definia Fernando Ruiz de Osma, portantveu de la plataforma per la municipalització del servei d’aigua de la ciutat manxega d’Alcazar de San Juan, la seua experiència de lluita i resistència davant el procés de privatització d’aquest servei.
Al País Valencià alguna cosa semblant poden contar i de fet així ho feren els companys d’Alzira que, en nom d’Ivàn Martínez, regidor EU i principal defensor de la municipalització de serveis públics, relatava en primera persona el llarg camí que els queda per resoldre davant els continus entrebancs formals d’altres administracions (delegació del govern) pel que fa a la restitució pública de dits serveis. A mode d’anècdota insultant: “sols en la supressió del sou del gerent d’Alzira Ràdio, un ex concejal del PP, ens estalviem 60.000 € anuals”. Amés, segons la llei de contractes i altres normatives, “la licitació privada suposa un cost directe del servei per al ciutadà o l’administració d’un 30% sobre el preu de cost de dit servei”, segons ens comentava també Vicent Galvany, reg Hisenda de Biar, “doncs, a eixe cost de servei, sempre hem d’afegir el benefici empresarial i l’IVA…”, afirmació compartida també per Alberto Bevià, reg Hisenda de Sant Vicent del Raspeig.
Ivan Martínez
I per acabar, lluny de la realitat que s’imposa per molts ajuntament de progrés i d’esquerres arreu del país, tenim una realitat paral·lela de manca total i absoluta d’informació tan bàsica i fonamental per al nostre desenvolupament com la pròpia de les nostres administracions i, concretament, aquella que afecta a les qüestions econòmiques i financeres. Així doncs, iniciar propostes i posades en comú d’aquestes polítiques, al temps que obrir el debat de la participació, també n’es clau pel desenvolupament com a poble, al temps que clara aposta de canvi social, fonamental per la plena democratització de la nostra societat.
Temps i ganes no ens faltaran per seguir completant aquest dibuix magnífic de les polítiques de debò, aquelles necessàries per superar tants anys de dolor i foscor. Això sí, desitgem que arribe el dia per compartir amb una radio televisió pública, notícies tan importants com les que es cuinaren ahir a Asp.
