‘Cantem valencià’: un espectacle antològic des de dins

Sixto Ferrero / València.

Vicent Soler, Andreu Ferrer i Ximo Puig, estaven saludant Lluís Miquel Campos, el productor de l’espectacle Cantem valencià, tot just al hall del Teatre Principal de València. El teatre públic ha acollit els dos passis d’aquest espectacle que es definia com a “antològic”. Durant dos dies, 6 i 7 d’octubre, els arranjaments d’Enric Murillo sobre les cançons d’artistes valencians del passat i del present han fet gaudir un públic entregat. Tot plegat, Cantem valencià és un repàs a la Cançó al País Valencià, on l’afortunada diversitat d’estils estan excel·lentment estructurats sobre un fil argumental. La música en directe és el principal al·licient, però si amb això no n’hi ha prou, els vídeos explicatius o musicals amb les cançons interpretades coralment per personalitats del món de la política, la cultura i la societat civil valenciana, així com els moments més teatralitzats, dansats o performatius, fan d’açò una antologia musical d’edició especial. Esperem que no siga ni de bon tros, limitada.

President!, per a La Veu del País Valencià: Com ha vist l’espectacle?. “Ha estat un espectacle magnífic, molt emotiu. Mostra com està avançant la cançó en valencià…”. Espere president, un moment. Si paga la pena, doncs, què li sembla si ens ho mirem des de dins i després acaba d’explicar-nos-ho?

Ricard Prats, a més de ser representant del gran Paco Muñoz, és el regidor d’aquest espectacle. Com està Paco?: “Bé, ahir vingué amb la dona i la filla, però bé, ja saps… l’edat i la mobilitat…”. Ricard està en tot i ens facilita la feina. Comptàvem amb una entrada de premsa per al pati de butaques, però volem transmetre com es viu des de dins, darrere del fons negre, als costats, als camerinos…, entre bambolines, o anglosaxonament: mostrar el backstage.

Comença el combo, liderat per Enric Murillo al piano. Sona una versió d’Al Vent. Alguns respiren fondo, altres romanen concentrats i atents a l’escenari. Es projecta Raimon qui explica com féu la cançó que “m’ha dut tindre un ofici, el de cantant”.

“Abans que entreu, Rafa, Joan i Andreu, expliqueu als lectors de La Veu què cantareu i què significa per a vosaltres eixa cançó… Ja posats, com que Joan i Rafa sou dels veterans, i tu Andreu, ets un cantautor més recent, com veieu ara el panorama musical?”

>

L’herència, d’Aspencat ha comptat també amb la col·laboració del Cor de l’Eliana. Abans que començara l’espectacle havien actuat també, al hall del Principal. Distribuïts en les altures s’havien col·locat per rebre el personal, cantant versions de cançons que no formen part de l’espectacle, però sí dels més de cinquanta anys d’història de Cançó al País Valencià. Nel·lo Juste, el director del cor, un cor versàtil de tarannà clàssic, ens diu què significa per a ells formar part d’un espectacle com aquest.

>

Manolo Miralles i Vicent Torrent han fet una subtil coreografia col·locats rere el fondo negre, amb una il·luminació adient es veien les ombres del dos marcant amb sengles canyes badades el ritme del Cant dels Maulets. Ricard i Oriol van de bòlit, cal coordinar les entrades i eixides, però a més l’espectacle s’està enregistrant en vídeo. Fora del teatre hi ha una unitat de realització. En breu eixirà Apa. Començarà una part més tradicional. “Abans que isques, Apa, què cantaràs?, conta-li-ho als nostres lectors.”

>

Sí senyor, ja ho deia l’Apa en declaracions a La Veu, la Malaguenya és una peça molt especial, i ell sense dubte, un dels cantaors més impressionats que tenim. En acabar l’espectacle té una altra actuació, es mira l’hora. Li demanem a Mara Aranda que espere, abans que no entre. “Mara, què cantaràs?, explica’ns què significa per a tu fer la versió…, millor parla tu que eres l’artista.”

>

Rafa Xambó ha de tornar a entrar a l’escenari. Ens trobem diverses vegades a la part posterior de l’escenari on li pregunte pels Premis Ovidi d’enguany que celebraran la gala diumenge 13 de novembre al Palau de Congressos de Castelló de la Plana, aprofitant que es farà el TROVAM. Tornen a actuar Joan Amèric i Andreu Valor, entra Ina Martin, i després Aitana Ferrer… La dansaire calfa els músculs, estira, repassa alguns moviments que farà en uns minuts per completar una de les actuacions de Carraixet. A l’altre costat estan els tècnics de so, els d’il·luminació. Es projecta el Romanç del Penyal de Paco Muñoz que, si en si mateix és una de les cançons més emotives de la nostra història musical, un homenatge al nostre país, encara ho és més en veure-la cantada, tros a tros per polítics progressistes, per artistes i periodistes, o per la societat civil. Beatriz Garrote, quan la canta, s’emporta una bona ovació. A tot això, aquesta part està sent projectada. Abans, també s’havia projectat sobre un vestit blanc que duia la ballarina, que calfa al nostre costat, a Ovidi Montllor. Rafa Arnal salta, murmureja entre entrades i eixides. “Et farem uns preguntats”, li diem i assenteix amb el cap, però està concentrat i se n’oblida perquè entra i ix, encara li queda un dels números més vistosos, amb un ball superb.

Carraixet té una activitat frenètica, perquè rere les germanes hi són els fills, els Paborbets. “Passeu, passeu. Voleu?”, ens diu Mari Carmen. Entrem al camerino de Carraixet. Mari Carmen, Vanessa, Eva i Míriam, les germanes Giner… podríem dir que són un terratrèmol d’il·lusions, de joia… “què cantareu?”, els preguntem.

>

“Ja que estem dins del camerino, i ens queden uns minuts abans no torneu a eixir, per què no aprofitem i reivindiquem la presència de les dones en els escenaris?” A les xarxes hi ha pressió perquè s’aconseguisca un equilibri. Vanessa Giner és una de les artistes més reivindicatives en eixe sentit, però, també podem trobar Eva Dénia o Maria Amparo Hurtado reivindicant la igualtat d’oportunitats per a les dones cantants, en la mateixa línia treballa el col·lectiu Fusa Activa, facilitant una base de dades de dones que són artistes, grups de dones o grups mixtes que no sovintegen els cartells ni els festivals. Recentment s’està estenent el hashtag #sempreensquedaràel8demarç, tot una declaració d’intencions. Vanessa ens ho explicarà millor.

>

Trobem Manolo Miralles que ha actuat mentre hi érem al camerino de les xiques de Carraixet i els seus Pabordets, amb Musicants. Li demanem per Vicent Torrent, abans que no tornen a cantar. “Llig La Veu tots els dies”, ens comenta Vicent Torrent mentre ens apartem del costat de l’escenari. Els fundadors d’Al Tall, poca broma. “Què fareu en aquest espectacle?”

>

Els Sva-ters han afegit decibels a l’escenari. El tràfec va en augment, perquè queda poc perquè acabe l’espectacle. Això es palpa en les cares dels artistes que comenten: “Ja s’acaba, quina pena”. La Gossa Sorda, una gossa que ni és gossa ni és sorda… això deia una cançó, això no obstant Josep Nadal i Àlex Seguí ací, en Cantem valencià, “què cantareu?”

>

Comença un altre himne. N’han sonat prou: Al vent, el Romanç del Penyal, el Cant dels Maulets…, el Tio Canya comença ara. Cadascun dels cantants d’aquesta història homenatge a la cançó van entrant a l’escenari per interpretar un fragment. En són ja uns quants… a les bambolines es respira certa tristesa perquè s’acaba però, el missatge de l’himne d’Al Tall és tan contagiós que alguns escarafalls eufòrics s’escapen. Si voleu escoltar un moment de la tornada, doncs ací el teniu.

>

Estan tots en l’escenari. Apareix el cor darrere dels cantants. Ara sí que acaba amb l’última nota. Vicent Torrent, el més veterà de la cançó que ha participat, pren el micròfon. Dóna les gràcies per vindre i fa esment que al voltant d’aquestes dates van provocar l’assassinat de Miquel Grau. “Cal tindre-ho sempre present”, diu Torrent. El dia 6, el seu amic Manolo Miralles ens explicava en aquest diari, com acabaren dedicant una petenera, amb un text que feia referència a Sant Roc, a l’activista alacantí ferit de mort en impactar-li una rajola. “Esperem que hàgeu gaudit d’aquest espectacle, d’aquesta llepolia que heu tastat”, diu Torrent, i afegeix, “i ara baixarem pel pati de butaques per a abraçar-nos i fer-nos uns besets de cordialitat”.

Baixen, s’abracen amb el públic. Latino Blanco, un multinstrumentista versàtil i un dels jazzman més prodigiosos del País Valencià recull els seus múltiples estris musicals. La sala es buida mentre encarem des de bambolines el corredor d’accés a les llotges i paral·lel a la sala. Enrere hem deixat els tècnics de so i d’il·luminació recollint.

“President, ara sí, com ha vist l’espectacle?”

>

Cantem valencià s’ha enregistrat en vídeo, ara només cal una televisió pública, en valencià i per a tots, que emeta aquest espectacle històric.