Sergi Tarín / València.
Quan els principals homenatjats en un Nou d’Octubre són dos centenaris hereus i referents de la Segona República, és que alguna cosa ha canviat. O potser que hi ha un canvi en marxa. Almenys en la forma i en la indumentària institucional. Fills d’una època terrible i magnífica, per a Alejandra Soler i Josep Almudèver, les altes distincions són una etapa més, ferro brillant això sí, en la legitimació d’una idea i de tots els absents que l’assoliren. Per això, quan Soler aixeca el braç fet un fil d’aram, el puny tancat, torna a ser aquella universitària de la FUE (Federació Universitària Espanyola) o l’exiliada de 1939, a peu pels Pirineus fins als camps de concentració de la democràtica França. I també aquella professora a la Rússia de l’exili o l’amiga de Rafael Alberti i Teresa de León.
I el mateix passa amb Almudèver, a qui des de Protocol li han demanat que no mostre la bandera republicana que porta en la butxaca per no sollevar a la important concurrència feta d’expresidents, diputats, juristes, militars, alts comandaments de les forces de seguretat, ministres en funcions o representants de la premsa atàvica. Tot gent benpensant, ben vestida per a l’ocasió i d’esquenes molt rectes en les rígides cadires. Però tot té un límit, deu pensar Almudèver quan abandona la foto insigne amb les primeres notes de la Marxa Reial. És la mateixa música que tronà al port d’Alacant a les acaballes de març de 1939. Allà, el brigadista internacional Almudèver, veié suïcidar-se a més d’un al compàs d’aquelles notes i de les botes dels soldats feixistes de la divisió Littorio.
Una intensitat que no se sap si no es viu, però que d’alguna manera corprèn. I per això s’explica que Almudèver, en el seu camí cap al pati del Palau, aixeque la gent i els aplaudiments. Atzar i penombra, el segueix Eduardo Zaplana, que provoca un incòmode silenci, qui sap si per expresident, per malalt o per fugitiu exquisit d’un temps de llargues corrupteles. Baix però, la ciutat es combrega per fer litúrgia psicoanalítica. És una volta a l’any i Paulov, si ho haguera sabut, hauria estat un gran incondicional. Que el gos bavege amb la campaneta està bé, però que centenars de persones s’aboquen a l’insult més primitiu, eixa bava, després de la visió del groc, el roig i el blau descolorit, requereix d’una forta teràpia de xoc antropològica. Existirà el relleu en l’improperi indentitari? Alguns joves rebien la lliçó de pares hooligans respecte de qui i de com insultar. “Catalanistes fills de putes” ha estat el vituperi més repetit un any més. I el més refinat.
Potser per evitar el tràngol de tanta saliva amarga, la marxa s’ha fet a pressa, quasi a ritme de pack turístic. En una hora, la senyera, al muscle d’un ufanós Fernando Giner, de Ciutadans, ha arribat als peus del monarca conqueridor i alliberador “del jou musulmà”, segons la placa commemorativa. Allà han sonat els himnes, s’han dipositat les flors, i la llarga cua constitucional i estatutària ha tornat al Palau per passar pel fotocol amb Ximo Puig i Mónica Oltra. “Els he dit que m’alegrava de vore’ls junts i que estan molt guapos”, ha explicat la longeva vedette Rosita Amores, eterna nostàlgica de qualsevol festa on confluïsquen governants i canapès debades. Cosa que demostra que en la política, com en els espectacles de varietats, tot és una pura qüestió d’escenografia. També de budells. I d’instints.
